En la presa de possessió del càrrec, el conseller Santi Vila va dir al seu company sortint, Lluís Recoder, que iniciava el seu mandat amb “presumpció de bondat”. I va posar com a exemple que la primera felicitació la va rebre de la ministra de Foment, Ana Pastor, motiu que el feia estar esperançat. També el conseller Francesc Homs demanava diàleg a Mariano Rajoy i aquest li va contestar que estava obert a parlar, tot i que advertint que seria dins de la Constitució.

La nova “tripulació” catalana, ja en els seus llocs de comandament, comença una legislatura que serà de vertigen, segurament serà la més problemàtica i conflictiva de la història moderna, però és bo que tothom comenci aquesta nova singladura amb una “presumpció de bondat”, encara que, sospito, ben aviat toparem amb la realitat contundent i no ens deixarà gaire marge per a l’idealisme. La realitat és i serà molt dura.

De la composició del govern català ja se n’ha parlat molt i s’han valorat les noves incorporacions fins i tot intentant veure-hi desplaçaments ideològics cap a l’esquerra en funció de la seva procedència. D’aquí a cent dies, tal com pertoca esperar per cortesia, veurem què vol dir aquest viratge ideològic, perquè sincerament en aquests moments, encara que hi hagi tot un discurs des de l’oposició i amb les cartes tan marcades, no hi ha massa espai ideològic. Veig molt més necessari esperar-ne una gestió extremament acurada de tot l’escàs diner públic i la permanent recerca de reducció de costos.

Tot i que ha quedat eclipsat per les noves incorporacions i els canvis de cartera, la principal fortalesa d’aquest govern és la continuïtat del conseller Andreu Mas-Colell, una continuïtat que segons la premsa en certs moments va ser un dubte. Per mi és la gran notícia d’aquest govern, ja que la seva capacitat i el reconeixement internacional de la seva vàlua, el fan una peça clau en tota aquesta travessia.

Diuen que en el primer govern d’Artur Mas algunes primeres figures van declinar l’oferiment de ser conseller, i precisament, amb aquesta disponibilitat a col·laborar pel país en un dels pitjors moments per gestionar-lo, que algú posi tot el seu grandiós patrimoni intel·lectual i moral al servei d’aquest poble, cal agrair-ho immensament.

Deia un dels negociadors del pacte entre CiU i ERC que, malgrat el que s’havia dit, la negociació més fàcil va ser la de l’àrea econòmica, i ho atribuïa explícitament al tarannà i a la capacitat pedagògica i negociadora de Mas-Colell. I a més de les seves capacitats li hem d’agrair que també sigui una persona que en parli clar. Que no ens enganyi i ens mostri la realitat tal com és. En la primera roda de premsa de després de la reunió del govern de dijous passat, ja va deixar-nos clar que “a curt termini empitjorarem, no hi ha miracles”. El realisme poc nadalenc d’aquestes paraules en avisa que si no es canvia el nivell de dèficit previst per al 2013 serà un any molt difícil, tot i que preveu que també serà el darrer exercici de les retallades.

Penso que s’ha atacat injustament el pacte de govern, especialment per la puja d’impostos i les seves conseqüències negatives per a l’economia, però rebaixar 4.000 milions d’euros en un any és una filigrana que necessàriament suposa prendre una decisió, i en aquest cas també jo li dono “presumpció de bondat”.

Si hagués de fer una petició al nou govern, una petició que ja he fet altres vegades, és que amb la màxima decisió repassi permanentment quines són les despeses suprimibles, quins organismes i quines empreses i consorcis. Acceptem la bondat dels sacrificis en els ingressos, però també exigim la valentia que calgui per tapar aquest doll de despesa pública que podent-ho aturar no ho fa.

Amb aquesta tripulació nova salpem cap a una singladura de mar brava, anteposant, avui, la presumpció de bondat de tots, i amb el desig que l’exigència política i moral que reclama el moment que vivim no resulti defraudada.

És cert que els maies no hi pensaven, però el seu dia 21 tot fa suposar que els catalans sí que hem entrat en una nova era: si més no hem passat de la famosa època de la puta i la Ramoneta a la de la clarificació. Durant més de trenta anys, potser abans i tot, aquesta innecessitat de definició afavoria els impostors i els que es trobaven confortables en la inconcreció. Realment era un espai de comoditat perquè s’hi trobava bona part del gruix de la societat catalana. Però el temps i les circumstàncies canvien i avui ens exigim més realisme i més concreció. De fet, segons va dir el mateix president Mas, una de les causes de l’avançament de les eleccions era per saber si realment aquella gran manifestació de l’11 de setembre, amb la seva pancarta i els crits d’independència, es corresponia amb la realitat d’un desig social, i res millor que unes eleccions democràtiques per saber-ho.

El debat d’investidura del 130è president de la Generalitat va tenir un fet criticat per tothom, i va ser la indefinició que va proclamar el PSC-PSOE dient que s’abstindrien en totes les votacions que es produïssin pel dret a decidir. No han entès que els temps han canviat i que la societat d’avui exigeix concreció i clarificació i que la seva indefinició, que podria tenir l’estratègia de no molestar a ningú, resulta que no agrada a ningú. Fins i tot alguns dels seus diputats i els companys espanyols l’han criticada.

En aquesta nova era, el govern i el Parlament s’hauran d’enfrontar a dos grandíssim reptes: l’econòmic i el nacional. És per això que la composició del nou govern i l’ordre jeràrquic de les conselleries ens donaran moltes pistes. En aquesta mena de “pacte per la llibertat” que han signat CiU i ERC i que ha permès que el president Mas fos investit en primera votació per majoria absoluta, hi ha tota una declaració d’intencions, alguna de les quals sospito que hi és més per estètica que per consistència, però davant dels reptes que haurem de vèncer, per la situació financera de la Generalitat i l’actuació d’ofec a què la sotmet el govern espanyol, el conjunt de l’acord em sembla imprescindible. Segurament una de les carències d’aquest pacte que vol dibuixar el futur de Catalunya és la de fer un país altament eficient. Per això és imprescindible tenir també una administració extremadament eficaç i només és possible assolir-ho si som capaços de sortir del model escleròtic espanyol, que fins ara hem copiat amb gran perfecció.

La Catalunya del segle XXI no pot tenir una administració del segle XIX, perquè consumeix excessius recursos que hem de poder dedicar a l’economia productiva, i és incompatible amb un país nou. Sé que és difícil fer aquest pas, i potser impossible fer-lo des de dins perquè les resistències són grandioses, però igual que les gran empreses per subsistir han hagut de simplificar moltíssim la seva gestió i abaratir el cost burocràtic, els països també ho han de fer. De fet, en la primera legislatura, el president Mas tenia una petició que la resumia dient “fer més amb menys”, una exigència que també ha de servir per desburocratitzar el país. Un dels debats que hi ha hagut durant la negociació del pacte ha estat la data del referèndum o consulta. Uns l’han volgut concretar, i a més que sigui ràpid, i els altres volien com a marc la legislatura. Els recomanaria que, si no ho han fet, llegissin La faula del marshmallow i hi trobaran una pregunta: “Què estic disposat a fer avui per tenir èxit demà?” No sé si la millor manera avui per tenir èxit demà és mostrar totes les cartes a tots aquells que en busquen el fracàs.

Primer vam tenir eufòria, a la nit vam tenir incredulitat i l’endemà desencís, i ràbia. No vam tenir ni temps de salpar de port  que la nau va bolcar davant de tot el món i amb tots els nostres somnis, com aquella caravel·la de l’Expo 92. I la culpa no és d’altri sinó que es totalment nostre puix que així ho hem volgut democràticament.  Com va dir el president Jordi Pujol, sobre el nou estatut referint-se amb el procés d’elaboració: “ no ens hem agradat”.  Una vegada més hem de dir clarament i alt, que tampoc el 25-N “no ens hem agradat”.

No hi ha cap procés extraordinari ni d’empresa ni de país, que es pugui fer sense un lideratge fort i amb gran recolzament social. I el procés que havíem iniciat era tremendament difícil, però alhora també era tremendament engrescador. De fet, era un procés que havíem esperat tres-cents anys i podrem dir a les futures generacions, que nosaltres i només nosaltres, hem malmès el somni.

Per què des de Madrid al veure els resultats de CiU que l’han personalitzat amb l’Artur Mas, van dir: “Espanya ha guanyat” al temps que respiraven amb la profunditat que hom ho fa després de sortir indemne d’una gran tempesta?

Per què pensen que tots els atacs anaven exclusivament, i encara hi van, a la persona d’Artur Mas i no d’Oriol Junqueras ni de Joan Herrera?

Per què encara avui en la manifestació espanyolista tots els atacs del manifestants anaven a la persona d’Artur Mar?

Perquè ells saben prou bé que aquest procés és impossible si no surt del centre sociològic i l’únic líder que va posar tot el seu capital polítics i personal a fer una consulta des del centre sociològic, va ser Artur Mas; un fer que va  canviar de cop el paradigma del què havia estat fins ara l’independentisme. De fet fins que Artur Mas no es va pronunciar clarament pel dret a decidir, Espanya no havia mostrat mai el seu neguit per l’independentisme català.

I per què ara tots els nacionalistes  espanyols demanen que dimiteixi Artur Mas?  Perquè tenen por que un altre dia hi hagi unes noves eleccions a Catalunya i els catalans, tinguem les coses més clares i votem majoritàriament per l’únic líder que ens pot portar fins al dret a decidir.

Els líders polítics catalans després del 25-N ens han demostrat que segueixen instal·lats en la defensa dels seus interessos de partit, i no del país.

Per què l’endemà de les eleccions Joan Herrera demanava a ERC fer un nou tripartit per evitar la investidura d’Artur Mas si és l’únic que pot portar-nos al dret a decidir?

Per què l’Oriol Junqueras que durant la campanya fa ver ostentació de la seva capacitat d’entesa i d’acords, com alcalde posant-nos com exemple el reguitzell de personatges i institucions de tota mena, alguns de ben curiosos,  i just el dia 26 imposa la condició que CiU ha de trencar els pactes que té amb el PP?

Per què Oriol Junqueras va passar de proclamar-se al soci més lleial a CiU durant la campanya, i a partir del 26 no vol assumir responsabilitats de govern?

Per què el PSC està disposat ara a parlar amb CiU sobre la Diputació de Barcelona?

Per què ERC es presenta a unes eleccions i es converteix en el primer partir, segurament del món, que no vol governar tenint-ne possibilitats?

Totes aquestes estratègies tenen com a dominador comú assolir quotes de poder: Herrera sap que amb un nou tripartit tindria més quota. El PSC, si vol parlar de la Diputació serà per augmentar la quota de càrrecs públics, que en va molt escàs. I si ERC vol que CiU trenqui els pactes amb el PP, es perquè el PP té la vicepresidència de la Corporació dels Mitjans de Comunicació i segurament és un càrrec que li fa goig per algú del partit.

No seré jo qui defensi els pactes amb el PP, però quan es posen pel davant aquestes exigències  de la governabilitat del país i el dret a decidir, també tenim el dret a dir-ho.

Si no  hi ha un pacte molt ferm per governar per tota aquesta legislatura que serà tremendament complicada i amb desgast, cosa molt difícil amb aquesta ERC que ara ens recorda més a la vella de l’ostentació de la clau, no podem ni intentar negociar un nou pacte fiscal. Els catalans hem afeblit el lideratge de qui ens havia de portar a la consulta, i lamentablement sense lideratge, no podem somniar.

El segons desengany en pocs dies: ERC que pensava havia canviat amb l’Oriol Junqueres, veig que no ho ha fet. És un partit estrany, va fer president a José Montilla, que no havia guanyat les eleccions, i el van acompanyar en el govern tota la legislatura, i ara es neguen a formar el govern amb un president que ha guanyar les eleccions i per primera vagada ha plantat cara a Espanya pel dret a decidir de Catalunya. És en els moments claus i històrics quan es coneixen els partits i les persones: ! Fets i no paraules.

En aquests darrers dies hem vist com alguns transformaven la campanya electoral amb un “tot s’hi val”. Ells que tenen el màxim del poder utilitzen l’aparell de l’estat, les cloaques de l’estat i els poders mediàtics afins. Però per mi una de les baixeses moral més execrable per un polític és mentir per fer por i fer-ho en els més vulnerables emprant la mentida.

“Amb una Catalunya independent, les pensions perillarien” Aquest mantra repetit tant sovint per l’Alicia Sánchez Camacho, la cap de llista del PP, ja ha tingut l’oportuna i contundent resposta amb números per part del professor Xavier Sala i Martin, però a partir de l’afirmació de l’Alicia i seguint el raonament inductiu, m’agradaria fer aquesta aportació.

1.)  Perillarien pel fet de viure a Catalunya?

2.)  Perillarien pel fet de ser catalans?

En el primer cas, si els catalans jubilats traslladem la residència a València o a Saragossa, ja no perillaria?

O encara ho podem portar més lluny: si traslladem la residència al Marroc, a França o a Nova York, tampoc perillaria?

La discriminació només seria pel fet de viure a Catalunya?

Anem al principi, tot els que avui cobren la jubilació suposa que durant més de trenta anys han cotitzat a la Seguretat Social espanyola i a canvi han adquirit un dret a la jubilació.

Aquesta cotització no estava en funció de la nacionalitat ni de la residència,  sinó del fer d’estar treballant i donat d’alta a la Seguretat Social.

La quota que pagaves no estava relacionada amb la nacionalitat ni amb la residència, sinó del nivell de sou que tenies.

Així doncs pel què fa la prestació de la jubilació, la cotització és aliena a la nacionalitat i a la residència, el requisit imprescindible és que treballessis i cotitzessis.

El compromís contret per Espanya amb els cotitzant i l’import a percebre, només el condiciona els anys i la quota de cotització,  mai el lloc de residència ni la nacionalitat, i menys una vegada jubilat.

Si fos veritat el què diu la senyora Sánchez Camacho, i seguint el seu raonament, ens portaria la les següents barbaritats.

a)    Una vegada et jubiles per poder cobrar del Govern espanyol hauries d’adquirir la nacionalitat espanyola i t’haurien  d’assignar el lloc de residència, un fet aquest darrer,  que és contrari a la Constitució.

b)   La seva afirmació, seguint amb el seu raonament, ens porta a la paradoxa que tot aquell treballador que cotitzi a la Seguretat Social espanyola, però no sigui espanyol, no tindria dret a la jubilació.

c)    Amb la seva afirmació exclou dels drets de pensió a tots aquells estrangers que treballen i cotitzen a Espanya, ja siguin de multinacionals o immigrants.

d)   Amb la seva afirmació posa com element imprescindible i necessari per tenir el dret a la jubilació, tenir la nacionalitat espanyola.

e)    Si el que defensa només ho pensa pels catalans, seria un acte de discriminació per nacionalitat també seria inconstitucional i fins i tot seria delictiu.

Així doncs, cal afirmar que els jubilats catalans tenen el dret de seguir cobrant la jubilació del país que van cotitzar i aquest l’obligació de pagar-la; és a dir: d’Espanya.

En cas de no fer-ho i si tingués molta confiança amb el Tribunal Constitucional, els diria que podríem demandar a l’Estat espanyol  per discriminació. Però també tenim la possibilitat d’acudir a instancies internacionals.

Prou mentir.

Un dels exercissis que sovint es fa en grups de persones és mostrar-los un dibuix en el què hi ha una dona. Els participants l’han de mirar un segons  i no dir res fins que se’ls pregunta. Al poc temps de mirar-la es treu el dibuix i es demana a cada  participant que descriguin el dibuix que han vist. Uns descriuen una dona jove i guapa i altres una dona vella i desdentada, semblant a “doña Rogelia”. Tothom ha mirat el mateix dibuix i no tothom hi veu el mateix. El mateix passa amb la frase del títol d’aquest article atribuïda a Juli Cèsar. Els uns hi veuen que la divisió ens fa perdre oportunitats i força mentre que altres, com la ciència de la computació, és una estratègia per resoldre problemes difícils i complicats, que consisteix en dividir un gran problema en petits problemes i així són més fàcils de resoldre.

El moment actual de la campanya electoral ja s’han dibuixat clarament els dos pensaments; els unionistes que creuen amb les bondats d’allò que és gran per resoldre els problemes i els que creuen amb el poder del més petit. Un dels economistes actualment més influents Rober J Barro, en el 1991 va publicar al Wall Street Journal un article de referència en el que teoritzava sobre l’eficiència dels estats petits.  Aquestes dues concepcions entre el gran i el petit, han entrat de ple en la campanya electoral i a l’apropar-nos a la darrera setmana pel dia de la veritat, un nou element, per altre part esperat, ha aparegut: la guerra bruta. Ja no n’hi ha prou amb les mentides, ni amb l’engany, ni amb la por, ni amb l’insult, per neutralitzar allò que sembla imparable;  comença  a aparèixer l’estratègia de si no el pots convèncer, l’has de destruir. El petit problema pel seu èxit, és que malgrat tots els unionistes s’uneixin en aquest objectiu, tenen davant un líder que no s’arronsarà i a més el procés depassa, en molt, al mateix líder. És un procés majoritari de la societat  catalana que vol ser consultada.

La primera vegada que van intentar aquesta estratègia, vam perdre un banc català , i amb ell un potencial econòmic català molt important, però, una vegada més, Catalunya va sobreviure tot i el seu potencial destructiu que van emprar i l’ajut de gent nostra com ara, alguns dels quals, fins i tot, havien estat en nòmina de Banca Catalana.

Queda clar que no m’agraden els missatges dels unionistes en el que ens adverteixen dels malts que patiria l’economia catalana fora d’Espanya però tampoc m’agrada quan es diu que amb la independència no tindríem cap problema. És cert que tindríem un problema més petit perquè només tindríem el nostre, i per tant, més fàcilment resoluble,  però també tindríem problemes. L’entorn ens condiciona.  Però treballaríem, ens esforçaríem i fins i tot ens sacrificaríem per un futur nostre molt millor. Hi ha dues raons per aquest optimisme: el nostre problema seria més petit i perquè vull pensar que reconstruiríem un país de bell nou,  amb uns valor més propis del que fórem sempre els nostres.

Per fer-nos un futur atractiu dins d’Espanya, hem vist que els unionistes tenen pocs arguments, però és que el futur espanyol encara és més negre. La UE està preparant els pressupostos per el període 2014 a 2020 i la proposta que ha fet el  president del Consell Europeu Herman van Rompuy de reducció dels ajuts regionals i agrícoles. D’aprovar-se així, suposa per Espanya la pèrdua de 20.000 milions d’euros: 11.700 M € per la cohesió social i 8.300 per les polítiques agràries, i si això hi afegim que per primera vegada Espanya serà contribuent net a l’UE, el futur no deixa massa espai per l’optimisme.

Si tenim en compta que aquets ajuts van bàsicament a les comunitats del sud d’Espanya, entendrem  el seu nerviosisme per com poden quedar les seves finances amb una sortida de Catalunya.

El nostre futur immediat no serà fàcil ni junt amb ells ni separats d’ells; però des dels darreres tres-cents anys, tenim la primera oportunitat, de fer que el nostra futur no sigui el que era.

Queda clar que per Catalunya i per Espanya aquesta campanya electoral és molt especial; si volguéssim fer èpica diríem que és la “mara de totes les campanyes” i potser aquesta vegada ens aproparíem més a la realitat. Per primera vegada tindrem l’oportunitat de dibuixar una sociologia política catalana molt més realista, perquè l’argument força ara és d’una banda els que defensen el dret a decidir dels catalans i de l’altra els que ens el neguen. La  resta, per important que sigui, forma part d’un secundari interés perquè el “ser” és sempre primer, o ho hauria de ser,  al “fer”.  I com l’objectiu és molt alt, la precampanya ja feia preveure cap on aniria la campanya, i no ho ens han enganyat. El primer problema que es troben alguns per defensar el seu programa unionista,  és la manca d’arguments i la símptoma més clara quan passa això  sempre és l’aparició de l’insult i de la mentida.  M’agradaria molt, i és una petició que els faig,  que els que defensen el dret a ser consultats, no caiguin en aquest parany de l’insult ni de la mentida,  tenim arguments molt potents per defensar-ho, i com més seny i mesura hi posem en la defensa, més clara serà l’evidència de la pobresa d’arguments dels adversaris. Jo, modestament aconsellaria al President Artur Mas i els altres líders polítics, que cada matí, abans de fer res, es llegissin el poema “If” de Kipling, un poema que el poeta fa al seu fill i que és tot un model d’actitud.

També ho hauríem de fer tots nosaltres per suportar estoicament el tracte d’incapaços que ens fan amb les seves lliçons patriòtiques i morals.  El PP ha començat la campanya amb un vídeo que destil·la tota la desesperació acumulada al veure com el seu discurs té poc ressò i han d’utilitzar la por com a arma política. La seva “creativitat” ha arribat fins a l’absurd de transmetre el missatge que en una Catalunya independent els García s’haurien de canviat el cognom i catalanitzar-lo. Fa molts anys vaig llegir una peça genial titulada precisament “ Un missatge a García” o “Carta a García”.  És un text curt, conegut mundialment i que sovint es posa per exaltar el valor de la  feina ben feta, i la importància que té per l’èxit quan un creu en el seu esforç i sacrifici per assolir un objectiu. Vist el “missatge dels populars”, a banda de formar part de la baixa política, asseguro que no passarà a la història com sí hi ha passat el text d’Albert Hubbard.

A banda de sentir-nos interpel·lats per  la mentida i l’insult, hi ha un altre parany en el que no hem de caure. Ells han vist que les enquestes són força coincidents en una gran victòria dels demòcrates pel dret a decidir i la seva estratègia ara és neutralitzar l’evidència enfocant-la només en els resultats de CiU i avui són molts els polítics i analistes polítics de Madrid que defensen l’absurd que si Artur Mas no treu majoria absoluta ( i alguns fins i tot s’atreveixen a dir, si és una majoria absoluta justeta) suposaria una invalidació de tot el procés encetat a Catalunya a partir del 11-S. Ignoren, o pretenen ignorar, els vots dels altres partits que també defensen el mateix. Suposo que la nit del 25-N serem molts els que sumarem els diputats dels uns i dels altres, i aquest serà el vertader veredicte democràtic d’aquestes eleccions excepcionals. La resta té molt importància partidista, però no tanta nacional. És clar que una majoria absoluta de CiU enfortiria molt al president  Mas i l’alliberaria de les crítiques dels crítics, i també seria bo per Catalunya, però aquest procés, com ha dit el mateix president, és un procés que s’ha de fer amb consens i amb els grups parlamentaris.

Rowen, que va ser el soldat encarregat de portar el missatge a García que era cap dels rebels i s’amagava a la “Sierra cubana”, va assolir el seu objectiu: entregar el missatge. El proper 25-N els catalans lliurarem un missatge democràticament a tot el món del què volem ser

Era una de les primeres convencions que fèiem amb la presència del que havia estat  conseller del govern basc i pare del concert econòmic basc i que a les hores era el Conseller Delegat del BBVA, Pedro Luís Uriarte,  una de les persones que he conegut més dotada pel lideratge. Ens fa la ponència i ens presenta uns projecte a quatre anys amb objectius tremendament exigents però imprescindibles per la supervivència.  Ell, amb el seu estil, es mostra molt exigent i realista a l’hora, per l’esforç que demana i també esperançat perquè està segur de la resposta del grup. Però de cop, s’atura i ens mira a tots i ens diu: “això només ho podrem assolir si tots estem convençuts de fer-ho i hi posem el màxim del nostres esforç. Jo seré el primer de posar-li, i és per això que us demano, que si algú no hi creu o no es veu capaç de fer-ho i d’aportar-hi el màxim del seu esforç, ho digui ara i surti del projecte. No podem tenir insegurs ni passivitat. I us dic que a fora hi ha molta gent que donaria el què fos per aportar el màxim a aquest projecte. Si tots n’esteu convençuts, estic segur que ho assolirem”. El projecte era prou gran i engrescador com perquè tots sortíssim aquell dissabte a migdia de l’Hotel Santa Marta de Lloret, el màxim de motivats i convençuts i cap deserció.

Conec a l’Artur Mas, i sé de la seva capacitat de lideratge. Sé que és una persona que sap que la vertadera autoritat només es guanya amb l’exemple, amb el sacrifici de l’esforç i dient sempre la veritat. És per això que estic segur que aquest nou camí emprès, per més difícil que sembli, no és pas una improvisació i molt menys una fugida endavant irresponsable, com alguns ho presenten mostrar.  L’objectiu és molt alt i per tan l’estratègia ha de ser complicada i difícil, però mai un país ha avançat si no té l’atreviment d’intentar canviar les coses per més difícils que semblin. L’immobilisme de tants anys  ja  sabem els resultats, ara cal treballar per canviar-los i necessitem objectius nous.

Jo no sé si l’Artur Mas ha demanat als seus màxims col·laboradors la implicació total al projecte i en cas de no creure-hi, que se n’apartin, com ho va fer l’Uriarte amb  nosaltres. Però ell tampoc pot tenir en el seu entorn a ningú que flaquegi, ningú que no hi cregui, ningú que dubti perquè seria el principi del fracàs del projecte i de Catalunya. En PLUS, tal com coneixíem a Pedro Luís Uriarte Susaeta, ho tenia clar, i mai hauria volgut tenir a algú al seu costat, per important que fos, que no s’hi entregués totalment. Els incrèduls sempre és millor que se s’apartin o s’han d’apartar perquè jugar a l’ambigüitat i estar al capdavant si assolim l’èxit i també al cap davant amb el “jo ja ho deia” si fracassem, és una posició deshonesta, insolidària i tractant-se de Catalunya, poc patriota. Ja hi ha molt d’espai pels contraris i per tant ja tenen pou lloc per explicar els seus dubtes. A més, si van a l’altra banda tindran el respecte de tots els que defensen els seus objectius i interessos contraris, i sempre que ho facin amb arguments, mantindran el mateix grau d’honestedat i patriotisme que la resta. Aquesta és la grandesa de la democràcia.

Sempre he dit i escrit que el procés de la independència de Catalunya només serà possible sumant-hi els conversos, per tant,  canviar no és ser deshonest; deshonest és no canviar i mantenir-te on eres quan els objectius han canviat, especialment si ets el Secretari General de CiU. Ara no és hora dels que acompanyen al President en aquesta singladura, no hi cregui: “si digués el què penso, em penjarien”, ho diu tot.  És hora d’equips forts i cohesionats. Sincerament i amb tot el respecte: tinc por de la teva por.