Una de les coses que em fan posar més enfurismat és la barreja entre el populisme i la demagògia. Accepto, encara que no comparteixi, totes les ideologies, totes les idees, quan són raonades, però la lleugeresa davant de coses importants, els actes de fe, les adhesions incondicionals a les persones o als grups sense més suport que el gregarisme, les rebutjo rotundament. El culte a la personalitat dels líders o els partits, és un primer pas cap el totalitarisme. Així doncs, quan escolto a una colla de polítics que sempre té un discurs prim, monòton i simplista davant de problemes complexes, encara que pugui parlar de la meva causa, mai el votaria. Vull i desitjo pel meu país polítics preparats, que no hagin de recórrer a l’engany i que tinguin una preparació i un discurs estructurat més que no pas l’excitació com a model, encara que l’excitació, tot i ser efervescent, en principi sigui més atractiva.

Ara, el debat més viu és entre el Pacte Fiscal i la Independència, i és tan viu que semblaria que són antagònics quan els dos són totalment compatibles. És veritat que potser l’assoliment del primer retardaria uns quants anys el segon, però en cap cas l’anul·laria si els catalans ho volen. Però per què ara cal el primer, fins i tot amb aquests efectes secundaris indesitjables?  La raó primera és que nosaltres no som sols en el món i el món ens està mirant i ens cal carregar-nos de raó. Ja sé que els més impacients tenen raons poderosíssimes per tirat pel dret, però una cosa és el que la nostra raó, i l’altra és la del món. La segona raó és perquè avui per avui encara el Pacte fiscal amb prop del 80 %, és el que aplega més massa social catalana. La independència és un 51%. I en aquests processos és molt important anar acompanyat amb el màxim gruix de la societat. I el tercer és perquè si Espanya és fa l’orni i ens el denega, tindrem raons poderosíssimes per defensar i defensar-nos davant de tot el món. La sentència del TC sobre l’Estatut ha estat un revulsiu a l’independentisme català i no tinc cap dubte que una negativa al Pacte Fiscal, seria l’error més gran que faria Espanya i que ens faria guanyar més independentistes.

També hi ha una altra raó, no menor, que cal considerar. El procés cap a la independència serà un procés costos amb moltes dificultats i hi tindrem tot el potencial espanyol contra, que no és menystenible. Només cal veure ara quin comportament tenen els espanyols amb la discriminació en infraestructures i l’escanyament financer que provoquen a la Generalitat que no ha pogut pagar els concerts subscrits aquest més d’agost. I aquesta deslleialtat espanyola, ha evidenciat un comportament també molt català: la incapacitat de la societat a assumir qualsevol petit inconvenient. La incomprensió social i de molts partits polítics, cap a les dificultats provocades per altri, la defensa del seu interès per sobre de l’evidència dels fets, em fa pensar que si no canviem seria impossible embrancar-nos cap un procés de independència perquè les dificultat temporals, però dificultats a la fi que haurem de suportar, seran moltes. Si la societat no té capacitat de sacrifici i de discerniment de qui ens provoca els problemes, és millor pensar-nos dues vegades abans d’iniciar un procés cap a la independència.

Si en el Pacte fiscal ja tenim partits que s’autoexclouent del gran consens socials i transversal, per defensar Espanya, no cal massa imaginació per sospitar de la virulència dels discursos del PP, dels PSC, i de Ciutadans, en un procés cap a la independència. Per aguantar tota aquesta pressió necessitaríem la resta de forces polítiques molt cohesionades, i pensant molt més amb Catalunya que amb les rendibilitats partidistes, i això avui encara és impossible.

Així doncs, davant la impossibilitat que veig que aquesta classe política d’avui tingui la grandesa política que requereix un procés tant important per Catalunya, i que la societat estigui poc disposada a fer qualsevol sacrifici imprescindible en una transició cap a la independència, el més assenyat ara mateix és fer pinya i dedicar tot l’esforç al Pacte fiscal i això no suposo que hàgim de renunciar mai a la independència.

Decididament tot apunta que la Comissió que s’ha fet al Parlament de Catalunya per investigar les caixes, deixa fora la possibilitat d’investigar Caixa de Girona. I és curiós com cap diputat o diputada gironina alci la veu per aquesta omissió. Els gironins haurem perdut la institució econòmica més important de Girona, i qui hauria de voler saber què ha passat, per què ha passat i com ha passat, així com quines responsabilitats tenen alguns ( que alguns en tenen) miren cap un altre lloc. I clar, si mirem la composició del consell d’administració i els responsables dels darrers deu anys, veiem que hi ha “representació” de tots ells. De totes maneres de la mateixa manera com no penso que sigui bo callar-nos, seria bo que també molta gent s’unís al crit de “volem saber què ha passat amb Caixa Girona”

Vaig començar en la darrera campanya electoral però ara ho faig més radical, no veig cap anunci de cap partir, ni cap spot publicitari, ni escolto cap entrevista de cap candidat, només – i me m’acuso – vaig veure el debat entre Rubalcaba i Rajoy i els titulars dels diaris. Però no en veuré cap més ni escoltaré a ningú més. La meva raó és ben clara: el seus discursos són insuportable. Ens tracten com incapacitats i ens enganyen amb l’únic propòsit d’assolir el seu escó, després – com sempre – callats fins d’aquí quatre anys.
Les circumstancies i l’entorn canvia tan ràpidament i radicalment que avui, el discurs que ens podrien proposar amb honestedat és que farem allò que ens manin Merkel i Sarkozy, res més. De fet ja ho estem fent. Fa mesos que Espanya està intervinguda, i dit sigui de pas, i intervinguts no ens va pas tant malament. Quan manava Zapatero i el PSOE, fèiem molts més disbarats per encaminar-nos cap al precipici.
El dia D+1; és a dir, després de les eleccions, haurem de tornar a fer una retallada de despesa molt important i un increment d’ingressos no menys important. Les noves previsions de creixement ens diuen que la nova retallada haurà de ser de mínimament 15.000 M €. a més de la que ja tenim compromesa. I quan ens prometen polítiques que suposen més despesa, es falç! En enganyen! Ens menteixen! I per mi és el pitjor comportament que em pot fer un polític, enganyar-nos, perquè ens demostren l’escàs respecte que ens tenen.
Com jo sóc català, aquells que han atacat a Catalunya, a la llengua, o ens han enganyat prometent-nos allò que no van complir, ja no tenen cap credibilitat i per tant com a català, ni que ara ens demanin perdó, tindran el meu vot. Quan en enganyen dues vegades, la segona vegada, ja és culpa nostra.
Rubalcaba em fa pena, si no fos per l’escassa credibilitat que té, diria que és un perill públic, per la seva inconsistència en defensar els seus actes. Renega de l’energia nuclear i ell va allargar deu anys la vida de les centrals nuclears, renega de les retallades i ell va retallar; sous de funcionaris i pensions, i ens obligava als catalans a fer una retallada de la despesa del doble de la que fa el Govern català.
També em fan pena, pel meu país, els metges que volen fer dos dies de vaga política la setmana que ve. I voldria fer un homenatge a la meva infermera i al meu metge de la Seguretat Social, perquè, encara fa pocs dies hi vaig anar, i són conscients de la realitat social, econòmica i política que estem vivint. Segur que no faran vaga. Em fa pena quan llegeixo que la presidenta del Parlament de Catalunya, magnifica les retallades de sous dels diputats, o quan Duran Lleida diu que fa dos anys que té el sou congelat. Em ve a la memòria una magnífica resposta que la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau va fer a un mestre sindicalista quan aquest li va preguntar què faria per motivar als mestres. La resposta va ser impecable i implacable: “ com pots dir que estàs desmotivat tu a un pare que té el fill a l’escola i potser esta a l’atur i fa dos anys o més que no troba feina?” En aquest país tenim prop de set-cents mil persones aturades i a tot l’Estat espanyol cinc milions. I potser algú ha de començar a dir que s’apropen tems molt difícils i que ja res serà el que era. I els primers que hauran de canviar són els comportaments dels sindicats, que avui per avui per defensar els seus afiliats, s’han convertit en una fàbrica de parats. No és avisant-nos, com han fet, de la seva intenció d’inflamar els carrers després de les eleccions, com ajudaran a sortir de la crisi ni crear les condicions ni el clima idòni per crear llocs de treball. Quina tropa!

Quan algú ha de defensar els seus arguments amb atacs als altres, és que no té arguments o no està preparat per defensar-los, així doncs les declaracions ofensives sobre el PER que va fer Duran, em van semblar inoportunes entre altres coses perquè el PER es va instaurar a Espanya fa molts anys, i ha tingut moltes oportunitats per criticar-lo amb arguments prou contundents. Si el què pretenia era defensar-se d’unes declaracions d’una consellera andalusa sobre les retallades catalanes, les persones intel·ligents mai contesten amb un atac; la resposta sempre ha de ser amb arguments objectius.

Anem a pams! Critico com el primer la fórmula PER perquè allò que en principi va ser una acció puntual, s’ha pervertit i s’ha convertit en una mena de compra de vots i un gran focus de corrupció.  Dit això, nosaltres també tenim PER’s encoberts: el mateix Senat n’és un exemple. Una càmera que no té ni suc ni bruc i que costa un dineral, es menten com a assegurança d’ocupació d’un gran número de polítics que els seus partits necessiten col·locar. També és una mena de PER els Consells Comarcals, si tenim les Diputacions.  O aquests milers de milers d’alliberats polítics i sindicals. O els càrrecs de confiança. O aquest gran nombre d’empreses municipals, comarcals, provincial, nacionals i espanyoles,  que són perfectament suprimibles. O com ha quedat evident, tots aquests consells d’administracions de les caixes.  O uns quants ministeris que dupliquen traspassos ja fets… Tot això és una mena de PER d’alt concepte, però no deixa de ser, com a mínim, igualment criticable.

Cada vegada estic més convençut que aquest país nostra no funcionarà fins que li hàgim fet una gran esporgada de tanta rama que consumeix i no ens dona fruits. Però també cada vegada veig més difícil que això passi, tot i que ho necessitem com l’aigua d’aquests dies de saquera, perquè els principals damnificats serien els mateixos que ho hauríem de canviar-ho. I, per iniciativa pròpia, no ho veig possible.

Deixeu-me dir d’antuvi que l’expresident José Montilla, no ha estat mai sant de la meva devoció. No per res personal, que ni tan sols el conec. Simplement sempre m’ha semblat una persona de perfil autoritari i d’ocupar llocs de responsabilitats pels quals no estava preparat, i qui fa això em demostra una manca de modèstia impressionant. Cap empresa mitjana hauria contractat a un alt dirigent amb el currículum de l’ex, però com malauradament en la política no s’arriba als llocs de responsabilitat pel CV sinó per vots, ell va ser el meu President.  Les conseqüències de l’eficiència del seu mandat,  les estem pagant ara tots.

Montilla és i ha estat sempre PSOE, fins i tot quan era president de Catalunya.  Mai em vaig creure allò que va dir al seu company José Luis Rodríguez Zapatero: “José Luis, te queremos però queremos más a Cataluña”.  El PSC-PSOE, que si ningú em diu el contrari aquest és el seu nom vertader (i el nom fa la cosa) a Madrid mai ha votat diferent del PSOE. Mai! I en els moments més crítics i contraris a Catalunya (LOAPA i Reforma de la Constitució) cap diputat català socialista i del PP,  ha sentit angunia i ha trencar la disciplina de vot, tot i que alguns diputats del PSOE espanyol ho han fet. Ens podem posar qualsevol tipus d’ulleres, com Montilla recomana a Maragall,  però la realitat és la que diu l’ex conseller Maragall, el PSC-PSOE és invisible vist des de Catalunya,  i en aquest moments ser invisible és sinònim d’irrellevant per Catalunya. O pitjor; són els “catalans útils”.

Potser és l’edat, però ara començo a ser malt pensat, i el fet que Zapatero esperonés als catalans a reformar l’Estatut, amb allò de: “Pasqual, defensaré el Estatuto que salga del Parlamento Catalán” va ser una trampa que ens va fer el president espanyol. Perquè nosaltres anàvem amb honestedat, i tal con s’ha vist després, ells no. Primer ens esperaven per passar-ho el ribot, i per més tard deixar que fos la trituradora del Tribunal Constitucional, que fes la darrera feina.  I és ara que d’aquella sentència han pogut tancar dos fronts importantíssim per Catalunya: la llengua i l’autonomia financera, deixant clar que ara qui mana és Espanya i enterrar per sempre el famós pacte constitucional del 1978.  El què ens han fet és una mena de Decret de Nova Planta, per etapes,  més fi, més intel·ligent, però amb la mateixa intenció i amb els vots de molts diputats catalans. Una pena i una tragèdia per Catalunya.

Feia poc que el socialisme català s’havia integrat en el PSOE, i jo que militava en el Reagrupament, abans de la fusió, ja m’havia donat de baixa. Així que en Pallach va morir, el partit havia entrat en una deriva que no m’agradava i llevat de poquíssimes excepcions, Pere Tió n’era una, la resta el que els preocupava era el seu devanir polític, per dir-ho d’una manera suau. Devanir que va quedar clarificat amb la promesa d’una canongia ben pagada com a diputat europeu de Verde Aldea. A partir d’aquí, tot va ser fàcil. Vaig aguantar com a militant perquè en Tió, persona que estimava molt, em va dir que com més militants poguessin demostrar, més poder tindrien.  Així que vaig rebre una trucada a casa meva del meu amic, mestre i admirat Salvador Sunyer, demanant-me una cosa sorprenent: em va demanar si podria rebre a casa mesa, ni més ni menys que l’Heribert Barrera!  De fet en un principi amb l’Heribert vam militar en el mateix Reagrupament, fins que se’n va sortir per defensar un partit amb tanta història con ERC.  Jo que era un ningú el mestre Salvador Sunyer em demanava si podria rebre a casa meva a l’Heribert Barrera!!! Clar vaig dir humilment que sí, que cap problema i que l’esperaria a l’hora que ell em digués. Fou una tarda d’un diumenge, i amb ell va venir l’Hortalà i dos més que ara mateix no recordo els noms.  Després d’unes presentacions formals, vam entrar en matèria i l’Heribert em proposa ser el cap de llista a les municipals de Girona per ERC. En aquells moments, jo tenia un problema familiar greu que em demanava molt de temps i a més estava totalment dedicat a l’activitat social empenyent un projecte que avui se’n gaudeix més de 150 nois i nois amb deficiències intel·lectuals.  I quan li vaig raonar, ho va entendre.

A banda d’aquell dia, personalment hem tingut poques trobades, potser dues més i segurament ni em recordava.

Arran d’un llibre que va escriure i unes declaracions seves que coincidien amb unes de la Marta Ferrusola, es va desplegar tot una campanya en contra d’ell en el que se l’acusava de racista.  Va ser víctima dels intel·lectuals del moment, del bonisme imperant, i de la pressió mediàtica. Fins i tot va rebre el rebuig dels seus i del seu partit. Carod Rovira, màxim responsable a les hores d’ERC, declarava que estudiaven obrir un expedient a l’Heribert Barrera pel seu pensament. Jo havia llegit el seu llibre i em semblava molt assenyat així com les declaracions de la Marta Ferrusola, i al veure tanta hipocresia, vaig sentir l’obligació moral d’alçar la meva veu, per minsa que fos,  i publicar a El Punt un article en defensa dels dos. L’article va ser publicat el dilluns 19 de març del 2001 amb el títol “ La Marta” i com a resposta en   el mateix diari, en cartes al director, i en el meu email unes quantes persones es van dirigir per tractar-me de racista. Avui que plorem la mort d’aquest patriota i que va fer de l’honestedat la seva senyera, sento una gran goig haver posat la meva veu en defensa del seu pensament, que també era  i és el meu

Puntualment la premsa ens ha informat que el cap de llista DE CIU per les properes eleccions del 20-N serà en Josep Antoni Duran Lleida. Després ha vingut el petit conat d’oferiment de l’Oriol Pujol, com a segon: intent ràpidament desactivat pel cap de llista, repetint una mica el mateix que va passar ara fa quatre anys quan semblava que el segon seria en Felip Puig.  És curiós però el discurs mantingut: per segons qui, com el mateix Xavier Trias va dir a RAC-1 el segon no té cap importància perquè allà només mana el primer. Però el primer vol un segon que sigui de l’estil d’en Pere Macias, perquè té la virtut de ser un diputat invisible. A Madrid, només en Duran Lleida i en Sánchez Llebre ( Unió Democràtica) han tingut visibilitat, la resta ningú els coneix quin és el seu ideari, llevat d’en Carles  Campuzano. Coneixem qui és i com és en Duran, i no està dotat per treballar amb equip. Ho controla tot fins i tot el què voten els del seu partit, com va quedar clar amb el seu comentari sobre el sentit del vot de la vicepresidenta catalana Joana Ortega, en el referèndum per la independència. Així doncs, és d’esperar que la llista de CiU, sigui una repetició de l’actual, amb gent reverencial a Duran. Cap amb pensament propi i molt menys divergent amb el cap de colla.

Hi ha polítics amb capacitat d’anàlisi suficient com per admetre que el seu discurs ha quedat sobrepassat per la realitat, i han tingut el coratge d’admetre-ho i canviar-lo. Un exemple clar és el president Jordi Pujol. Duran no, ell encara es serveix dels seus apunts dels primers anys de polític i es manté ferm en un ideari que la realitat l’ha fer inservible. I quan vol justificar el seu immobilisme, encara és més sorprenent. Per justificar que ell no és independentista, i mai ho ha estat ( posició que es pot entendre perfectament) ho justifica dient que Unió Democràcia de Catalunya és “confederalista” i segurament no ha reparat amb el què diu, puix que només pots fer una confederació si vens de la independència. Confondre un estat confederal amb federal, per un polític de tan de recorregut, és sorprenent.

El Pacte Fiscal, que és una proposta del president Artur Mas molt agosarada, valenta i amb gran consens català i que marcarà el futur del nostra país, ja sigui per bé o per no tant bé, l’haurà de negociar en Duran, i deixar la negociació a Josep Antoni Duran, em sembla una temeritat perquè ningú pot negociar amb contundència allò que no creu. I més aviat, en el millor dels casos, sospito que estarà disposat a cedir a qualsevol transacció per presentar-ho després com un gran èxit.  Aquesta legislatura n’hem vist forces d’aquestes febleses d’en Duran, i a CiU li pot passar com als PSC que els diputats de Madrid, vagin per lliure i aquesta disintonia seria molt negativa per CDC i  especialment en aquest moment, per Catalunya.

Avui mateix la proposta de José L. Rodríguez Zapatero de reformar la Constitució per introduir-hi el límit de despesa de les administracions, una proposta que ha estat ràpidament acceptada per Mariano Rajoy, en Duran l’ha trobat raonable, quan limitar-nos el sostre de despesa és limitar l’autogovern. Si s’ha de limitar, hauria de ser el Parlament de Catalunya, i si ho han de fer ells, també hauria de limitar la quantia de dèficit fiscal. De moment el Govern de Catalunya ja ha fet saber que hi estava en contra, mentre que el “segon” i la resta a Madrid, no han dit ni piu. Ells saben molt bé que en Duran és el que mana.

N’estic saturat, i encara falten dies. Així que apareixen les falques publicitàries a la ràdio o a la televisió, i la informació de campanya, m’ho salto. No escolto, no miro, no llegeixo. En tinc prou. Però a l’hora dic que aniré a votar, tinc clar que votaré, i també tinc clar què votaré. Votaré com ho he fet sempre, pensant només amb el meu país, amb Catalunya. No m’agraden les marques blanques, ni les enganyoses. Entenc l’honradesa dels que aquí es presenten obertament com espanyolistes i fins i tot els declarats anticatalans. Però trobo humiliant haver d’acceptar als que en els moments electorals es maquillen de catalanistes, i són espanyolistes. L’engany mai el pot acceptable una societat digna. I molts d’aquells que blasmaven a la Vicepresidenta per haver-nos enganyat amb el seu Currículum ( un fet lleig) ara han mostrat el seu, i ens han ensenyat realment a qui serveixen, i tots hem vist com en un moment donat, quan han de triar entre Catalunya o Espanya, trien Espanya.  I ens han volgut enganyar dient-nos “Mas ( que volia dir Catalunya) tindrà el PSC al seu costat” , però aquells que defensen allò que no són, acaben evidenciant la seva realitat. Jo no els retrec el què van fer votant contra Catalunya, perquè això forma part de la seva condició ( més traïció va ser la LOPAPA, que van crear, impulsar, defensar i votar) són el PSOE i hi tenen tot el dret a ser-ho. Allà ells amb la seva consciència.  Només els nego el seu art d’enganyar i d’enganyar-nos. De dir que són el què no són. De dir que faran el què no poden ni volen fer.  Sortosament el nostra país camina ràpidament cap a moments molt importants on tothom haurà de dir clarament a quin lloc realment està. Quina és la seva direcció i objectiu que volen per Catalunya. I com l’objectiu serà tan alt, deixarem les divisions ideològiques i ens agruparem els que volem la llibertat, i s’agruparan els que volen el servilisme.  I ens quedarà clar qui és qui, sense jocs de paraules, ni de sofismes tronats, ni d’encanteris. Un dia vaig llegir: podria haver-hi flors a la Lluna, fins i tot aigua líquida al Sol, però no hi ha una engruna d’amor, de qui ens diu estima a dos a l’hora.

El passat dia 7 la Consellera Irene Rigau, va fer una conferència a Tribuna de Girona sota el títol: “El futur de l’ensenyament” La Consellera no va fer cap concessió a l’auditori i la seva intervenció va ser brillant per la claredat i pel sentit comú.  És curiós que n’hagi de ressaltar aquestes dues característiques, però malauradament avui no estem acostumats a què els polítics ens parlin així.  “Hem de poder garantir als infants una escola d’èxit” “Tenim un problema perquè no està de moda treure bones notes” “Tenim un problema perquè no està de moda la mèrit” “N’hi ha que no rendeixen el que no poden rendir per no perdre els amics” I davant de l’informe d’ESADE on es diu que els joves catalans d’avui són: INDIVIDUALISTES, HEDONISTES I DEMANDANTS DE PROTECCIÓ, va interpel·lar als mestres amb un contundent: “Què hem fet?” Va exigir també als pares que el nens han d’anar en condicions a l’escola: menjats, dormits i descansats.  I va posar en dubte que a l’escola sigui un lloc on només s’ha de passar-s’ho bé, “no es pot renunciar a l’exigència i a l’esforç, per mantenir la felicitat”

En el torn de preguntes un mestre-sindicalista, li va dir que el col·lectiu de mestres estava desanimat, i li demanava quines propostes feia per animar-los; la resposta també va ser contundent: “ com podem estar desanimats tenint el treball segur en un moment com quest de greu crisis i amb tant d’atur?   “No m’imagino un mestre dient a un pare que acaba de perdre la feina o la prestació de l’atur,  que estàs desanimat” I per acabar de trencar mites i tòpics, va posar al seu lloc les noves tecnologies, perquè el problema del greu fracàs escolar no és per culpa de tenir més o menys ordinadors.

Una cosa em va sorprendre i és que els que preguntaven a la Consellera – la majoria mestres – llevat d’un, cap es van  aixecar, la resta van fer la pregunta assegut.

Al sortir, tret dels més recalcitrants, hi havia un clima d’esperança;  i un amic meu, mestre per vocació i  director dels centres més conflictiu de Girona, estava entusiasmat.

“Un fracàs escolar tant elevat posa en qüestió el món del treball i el benestar de la societat”

La Consellera va deixar clar que el futur de l’ensenyament és d’exigència i d’autoexigència, i ella com a màxima responsable, accepta el repte i comença per dir les coses clares.

Llegeixo que Miquel Iceta ha fet una anotació en el seu blog  “Avis per a navegants” on amenaça al president Artur Mas en nom del PSC-PSOE. Segons he pogut llegir diu que si el president va a votar el proper dia 10 d’abril, els socialistes deixaran de donar-li cap mena de suport.  Deia Josep Pla que rés se sembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres, i mira per on m’ha vingut el cap que en aquesta prohibició segur que hi està d’acord un altre polític de dretes: Alejo Vidal Quadras.

Els que som demòcrates i actuem democràticament, entenem i defensem un país democràtic i una societat on el principi sagrat de poder votar lliurament és irrenunciable.  I la nostra democràcia ens permet que com individus lliurament fem us o no en fem d’aquest dret;  i si en fem, no ser represaliat per cap grup polític ni per ningú.  I si  algú ho pretén fer, com és en aquest cas, el seu sentit democràtic ha naufragat.