Avui es constitueix el nou Parlament de Catalunya, i per primera vegada tindrà una gran majoria independentista, un fet que fa pocs anys ningú somniava. I el somni és aquí, i és ben real. I hi són amb la voluntat d’iniciar un procés de desconnexió amb Espanya. Així doncs, la constitució d’avui del nou Parlament, no és un fet normal i passa a la categoria d’excepcional. Per arribar aquí la societat civil catalana ha hagut de fer molts esforços espectaculars i sostinguts en el temps, i el President Mas, escoltant el clam del carrer i la impossibilitat de qualsevol negociació amb Madrid, va liderar aquesta reivindicació catalana i ens ha portat fins aquí, seguint sempre els principis de democràcia, del respecte i pacífic. Aquest és des de l’inici els valors que han inspirat aquesta “revolució”, mot que personalment no m’agrada per les connotacions negatives que té. Tots tenim clar que aquest procés o és democràtic i pacífic o no serà.

És per això que un excés d’indignació no ens aporta rès de positiu i sí mols paranys negatius. Fer la independència no és un procés que el puguin liderar aficionats ni tampoc ho poden fer els indignats, perquè requereix tenir molta fredor, molta anàlisi i una gran capacitat de seducció i convicció. Així doncs, no és feina per emprenyats, ni cridaners, ni ressentits, ni imprudents ni dogmàtics. L’objectiu de portar un poble a la llibertat, és massa gran per arriscar-lo amb les pulsions viscerals d’una quants i que ofusquin les raó.

Fins avui els espanyolistes i Espanya sencera, pensaven que el 27-S havien guanyat, avui només mirant la constitució del Parlament, s’han adonat que la majoria àmplia és independentista. I això ben segur que arrancarà fortíssimes crítiques de tota mena, però com diu el poeta: “hem de mantenir la calma mentre ens blasmen” i fer la nostra.

Ara, la única possibilitat que tenen el espanyolistes és intentar embrutar i denigrar al President Mas, perquè no sigui President i es convoquin noves eleccions esperant que l’independentisme es desinfli. Jo penso que el seu és un objectiu una mica arriscat, perquè podria ser que els independentistes, i especialment Junts pel Sí, tinguin majoria absoluta.

I la perversitat del PP és majúscula quan acusen al President Mas, de corrupte, i s’obliden del seu Partit i President.

Jo, per formació i per convicció, penso que amb indignació i amb indignats no es pot construir rès de nou. Els ingredients són: seny, pit i… atreviment.

Una mica estava previst que a hores d’ara la campanya de la por s’hauria incrementat considerablement, però la realitat supera totalment el que em pensava. Mai pensava que els del NO, tots els del NO, i repeteixo, tots els que diumenge comptaran, vulguin o no, els agradi o no, en el grup del NO, haurien estat capaços d’arribar fins aquests límits d’indignitat. Jo no sóc d’aquests que per guanyar, tot s’hi val, tinc uns límits moral, ètics i de prudència, que no em permeten fer segons què per guanyar.

Catalunya sortirà de l’UE, i de l’Eurozona, diuen. I ho diuen amb tota la contundència per influir en el sentit de la votació. Recordo que fa ben poc, quan Siritza va proposar un referèndum, tots els líders europeus i el mateix Rajoy asseguraven als grecs que si sortia el no, quedarien exclosos de l’Eurozona i de  l’euro. Els grec van votar en llibertat i va sortir per una gran majoria un no. En tres setmanes aquests predicadors de l’expulsió, reunits a Brussel·les aprovaven un paquet d’ajuts de 85.000 milions d’euros perquè no sortissin de l’euro.

Les pensions no estan assegurades: Des del 1995 al 2011 Catalunya ha tingut dotze anys en que el saldo del sistema de pensions ha estat positiu i només cinc anys ha estat negatiu. El saldo acumulat pels catalans durant aquests anys és de 3.200 € per habitant. En el mateix període Espanya ha tingut deu anys en saldo negatiu i el total acumulat és negatiu en els disset anys, es a dir de -1.735 €.  Si a més les pensions es paguen amb els ingressos dels que treballen actualment, i el nivell d’atur català és més baix ( 19,88%) i Espanya 23,70), jugar amb les pensions catalanes a més de ser una mentida, és una infàmia i un immoralitat perquè només pretenen guanyar el vot dels jubilats jugant amb la por. Indigne.

Amb una Catalunya independent hi hauria “corralito”  Hem de separar els bancs espanyols que operen a Catalunya i els bancs catalans. El Govern espanyol ha exercit tot el poder a les dues entitats catalanes perquè fessin un pronunciament contrari a la independència i aquestes s’hi han resistit. Només és varen veure obligades a signar un manifest de la Patronal en aquest sentit. És un fet insòlit i que m’imagino la gràcia que ha fet en la seu del BCE que és qui te competències de control dels bancs.  Les declaracions imprudents del Governador Luis M Linde, és un altre fet que diu fins a quins nivells pensen arribar els espanyols. En la història econòmica, mai s’havia produït unes declaracions semblants d’un Governador de banc Central. És com si el cap dels bombers tirés un misto als tancs plens  de gasolina de Repsol.

Hem de dit que sortosament el Banc d’Espanya, per connivència política en la crisi, li van treure les competències supervisores i de liquiditat dels bancs catalans. Ara tot el poder és del BCE.

Caixabanc i Banc de Sabadell són dues entitats que pel seu volum de negocis són en la categoria d’entitats sistèmiques i el BCE mai les posaria en risc.  De fet, la rectificació del Governador del Banc d’Espanya, estic convençut que es deu a un “toc” de Frankfurt ( seu central del BCE)

Així doncs, el “corralito” és un impossible, i amenaçar amb això per condicionar el vot, és una maldat.

Amics lectors, us desitjo que diumenge, el dia més important de la nostra vida, aneu a votar amb llibertat, sense por que en aquest país hi ha molta gent molt preparada i amb seny que treballa fa temps per conduir-nos a la llibertat. Tingueu confiança plena.

L’ACN ha dit que està preparant un pla B, per si les coses fallen; i pels què ens han dit és la preparació d’una desobediència civil, arribat el cas. No tinc massa idea de quina és estratègia que ens estan preparant, però m’atreviria a fer un suggeriment als que amb la seva inòpia es pensen que amb el crit del “no passaran” no passarem. Només cal que tots aquests d’aquesta tesi, repassin què ha estat les quatre manifestacions massives que hem fet el catalans darrerament, i molt especialment les tres darreres. Observaran que amb un somriure als llavis, una gran munió de persones i famílies amb tota l’extensió que va d’avis a nets, disciplinadament, any rera any, han, hem, participat a un esdeveniment que ha deixat bocabadat a les millors televisions del món. Però a més del somriure i de l’estètica de la coreografia, el crit unànime de tots els participants era un clam per la independència. Així doncs, centenars de milers de persones hem assajat a la vista de tot el món, que quan ens convoquen pel futur del nostra país, sempre hi som, i sabem defensar els nostres objectius, disciplinadament, i amb somriure i amb una pulcritud dels valors pel respecte a les persones, i a la ciutat, envejables. Ni un sol accident, ni papers a terra, ni papereres trencades,… que per a tothom, on hi ha més d’un milió i mig de persones un fet així, és un miracle. És tenir un altíssim nivell cívic, i és una premonició que un país amb gent amb valor així, tenim tots els elements per construir un país com diu el poeta que són els del nord enllà on la gent és neta i noble, culta, lliure i rica, desvetllada i feliç.  És per això que el 27-S serà un dels dies o el dia més emocionant de la nostra vida perquè per primera vegada podrem aspirar de ser com els del nord enllà.

Cas que l’ANC hagi de posar en funcionament el pla B, ja es trobarà amb la gent perfectament entrenada, mobilitzada i cívicament envejable,  que sap defensar els seus ideals, amb fermesa, però sense deixar el somriure i respectant l’entorn.

Comença la gran campanya, la que ens ha de portar el dia 27-S perquè els catalans, tots els catalans, lliurament emetin el seu vot i així, per primera vegada a la història, ens podrem comptar. Hi ha clarament dos bàndols que esquemàticament són: , els del Sí que volen la llibertat de Catalunya i els del No que volen seguir a Espanya com ara. Són dues posicions que en el bàndol dels del No, alguns la desdibuixen posant-hi elements qualificatius, però a la nit del 27-S, no ens enganyem, el primer recompte que farem nosaltres i faran ells serà; quants n’hi ha en el bloc del Si i quants en el del No. Després, alguns del No, s’enutjaran  que els comptin amb els unionistes, però mai podran dir que no fossin aviats d’antuvi. La inconcreció i el doble llenguatge té aquesta servitud, que quan un ha de fer un salt tant important, els que presenten excuses per fer-lo, resten en el cantó del que no salten.

Segurament no és una exageració si diem que, per nosaltres, aquestes són les eleccions més importants de la nostra vida. En hi juguem el ser o no ser, i difícilment en moltes generacions tornarem a tenir una oportunitat així. En aquests moments els que volem una Catalunya independent, només en té a nosaltres, no la podem fallem.

L’estratègia dels espanyolistes i els espanyols, era fins fa poc que “Mas no convocaria les eleccions”, fins i tot en aquesta afirmació s’hi arrapava Josep A. Duran i Lleida.  Quan escoltava això sempre havia pensat, com pot ser que les seva obcecació els enfosqueixi tant? Fins el punt de no veure la realitat? Jo mai vaig dubtar que arribaria aquest dia, saltades les altres “pantalles” per obstrucció d’Espanya. I així com alguns ho deien simplement perquè els feia pavor acceptar la realitat per les implicacions que tindria en el seu partit i sobre tot en el seu “estatus quo” , és a dir, la malfiança que expressaven era per pur interés. La resta, els d’Espanya, també hi havia interés i pavor, però no podem oblidar que també hi havia una alta dosi de desconeixement de Catalunya i del sentiment de la gent. Els informadors de la Moncloa i els de la Zaruela, han fracassat estrepitosament.

Ara hi ha nerviosisme, molt nerviosisme, perquè aquest procés és: democràtic, pacífic, multitudinari i retransmès a tot el món, i és molt difícil combatre una multitud quan aquesta es pronuncia així, somrient.

I el nerviosisme els fa fer coses estranyes, algunes que ben segur posen les mans al cap l’Europa democràtica, com l’amenaça del Ministre que l’exèrcit no actuarà si complim la llei, la qual cosa vol dir que si no ho fem, actuaran. Aquest intimidació, que a més és impossible, fa avergonyir.   Però en vindran més, no defalleixen, Ells ara només tenen una escapatòria i és que el Si no guanyi amb majoria absoluta, i molt menys que guanyi àmpliament. Sabent això, nosaltres hem de tenir la fortalesa de no deixar-nos impressionar ni per un titular tendenciós, ni per un informe de claca lliurat a El Mundo, ni per acusacions o querelles desestabilitzadores. Nosaltres al nostre objectiu, perquè ells no tenen dret d’interferir en la nostra voluntat i molt menys condicionar el nostre somni.

El CiS apunta la majoria absoluta del Sí, i ens diu que un 22,5% prefereixen com a President a Artur Mas, seguir amb el 13,2% d’Oriol Junqueras, seguit ja a moltíssima distància pels altres candidats o líders. Aquesta preferència els hauria de fer pensar, puix que molt d’ells i de la premsa madrilenya, han estat dient-nos que tot això és un afer de “la locura de Mas”. Ja vaig advertir als que el persegueixen per inhabilitar-lo; a que a Catalunya i ha molts més Mas, que no s’equivoquin.

I el CiS corrobora el que ja deien altres enquestes, que l’UDC de Duran, quedaria fora del Parlament. Els que s’apunten al seny com a patrimoni seu, resulta que l’electorat català, democràticament, pot expressar també el seny i deixar-los fora.

“Un viatge de mil milles comença amb el primer pas” diu Lao Tse. Fins ara hem preparat el viatge i avui comencem amb el primer pas. El 27-S en haurem de decidir per distints camins, nosaltres triarem el del cor.

En el meu article d’ahir a El Punt Avui “Quan l’empresari fa política” ja preveia el “paper” que farien públic  Rosell i Bonet i també reclamava que algú digués com quedaria Espanya sense Catalunya, avui, més aviat fins i tot del que em pensava, La Vanguardia publica la “carta” que esperàvem de Rosell i de Bone i en el to que esperàvem: apocalíptic. Cap sorpresa. Però a la Cope, el ministre Montoro ha dit: “la independència de Catalunya no és sostenible  econòmicament per l’Estat espanyol, i tindria un efectes dramàtic a l’economia espanyola i provocaria una crisi social que seria terrible. Per fi queda clar qui és el perjudicat que marxem, no nosaltres sinó ells.

Com també deia en l’article esmentat, ha començat el moment dur de la campanya i el 27-S, que s’esperaven que no passaria, el veuen ja a tocar i les enquestes són terribles pels seus interessos. Així que en veurem de grosses i a més començarem a veure dissensions a Espanya per com ells han portat  tot el procés. Quan un és dipositari del poder dur vol defensar la seva posició amb aquest poder dur, si l’altre utilitza el poder tou de la democràcia, a la llarga sempre el perjudicat és el dur. I si fins ara molts espanyols veien bé la duresa de Rajoy, aviat veurem que els mateixos de l’han aplaudit, el criticaran. Si guanya com és previsible i desitjable el Sí, el dramatisme espanyol serà comparable amb com quan Espanya va perdre Cuba.

Nosaltres no hem de caure en les provocacions ni en la intoxicació informativa tendenciosa que ens faran; hem de fer la nostra i procurar que siguem quants més millors els del Sí amb la Il·lusió que estem a un pas de la glòria de fer un país nou i que només depèn de nosaltres.

Compungit encara per la terrible imatge d’un nen de tres anys mort en una platja grega, agreuja encara molt més la terrible dissort d’aquesta part de la humanitat que ho ha de deixar tot per intentar sobreviure fins el punt d’exposar la pròpia vida. El cos inert d’Aylan Kurdi, que és el nom del nen que ens mostra la premsa d’avui, és el crit contundent de milers de persones, i de nens i de nenes, que han estat engolides per les aigües mediterrànies.  Avui, segur que seran molts els que d’aquest tragèdia en faran grans i contundents editorials, però potser que després i que com europeus  ens fem la nostra crítica, també caldria que sense voler ser políticament correcte diguéssim les coses clares i em permetran que faci dos apunt: el primer és que em provoca una gran vergonya i emprenyament que aquestes monarquies petrolieres riquíssimes i amb grans palaus, no aportin un euro per ajudar a aquests desventurats germans de religió i que l’opinió pública no ho denunciï severament. I el segon apunt és que aquesta denostada, criticada i anatemitzada Europa dels croats i cristiana, és el somni de molts per refer la seva vida amb dignitat. El poder d’atracció d’Europa és tant important que, com en Kurdi, perseguint-lo i perseguint el seu somni, hi ha deixat la vida. Una terrible tragèdia. El crit d’en Kurdi, és tremendament potent.

Estem preparats per tot? Ha arribat l’hora de la veritat. Fins ara molts jugaven a amagar pensant que això no anava seriosament i teníem por d’alinear-se amb l’unionisme espanyolista pel descrèdit, però ara que veuen que va seriosament no tindran més remei que alinear-s’hi. Alguns com el PSC ja fa temps que han fet aquest pas, d’altres com UDC els va costar més perquè volien aprofitar, com sempre han fet, les prebendes dels càrrecs i els sous fins al darrer moment, i ara, aviat, tocarà aquest sector de l’empresariat que restava callat però mostrava un gran neguit i que s’aixopluga en el Foment del Treball. Aquesta institució entregarà un document contraria a la independència i a favor de la dependència. Era d’esperar un document així, perquè si una cosa tenen forces empresaris que representa aquesta patronal, és que qualsevol canvi el provoca urticària. Els bons empresaris s’adapten a les circumstancies canviants, però aquests han viscut sempre protegits pel govern de torn, i procurant que hi haguessin les mínimes mogudes. És l’herència del franquisme.

Tampoc restarà aturats el Govern espanyol, ni els partits polítics espanyolistes ( tots) ni la resta de les institucions de l’Estrat. Totes les estructures d’Estat d’Espanya es mobilitzaran per anar en contra del procés amb tota l’artillaria possible i sense cap mena de vergonya.  I pel que ja comencem a veure, amb una ostentació obscena pròpia d’ocupants. Ara, per ells, el respecte i la mesura són signes de feblesa que no es poden permetre. L’escomesa és massa gran.

També a casa nostra veurem com medis de comunicació i polítics abraçaran l’envit i s’alinearan amb ells, fins i tot amb acció o amb omissió, contribuiran en l’atac,  repetint-se les imatges de temps passat. El nostra país és així i així l’hem d’estimar.

Però ells, els espanyolistes d’aquí, juguen sempre a carta guanyadora, perquè saben que si el 27-S guanyessin ells salvarien moltes poltrones i molts càrrecs, mentre que els vençuts no espera més que l’ostracisme. Són venjatius, especialment amb aquells que han gosat atacar la sagrada unitat d’Espanya.  Això ja ho van patir els nostres avantpassats amb Felip V i tot que el temps ha canviat molt i les formes també, l’objectiu de l’època de Felip VI segueix sent el mateix: la sagrada unitat d’Espanya.

Per tant, ens falta poc per assolir la victòria si anem units, i per fer-ho ens caldrà molts fortalesa, molta fe i, per què no, molt de patriotisme. Fer un país independent és una fet importantíssim que requerirà esforç i també sacrificis, però l’objectiu s’ho val. Tenim gent disposada al sacrifici que encapçalen el procés, no siguem nosaltres els que fallem. No tenim cap excusa. El camí que hem iniciat l’hem de cloure amb èxit. I ens blasmaran, ens insultaran, ens perseguiran, ens maltractaran des de totes les atalaies seves que són moltes i fins i tot algunes les tenen aquí. Però nosaltres hem de mantenir la calma, i seguir treballant incansablement per l’objectiu. Una vegada assolit el somni, podrem mirar fit a fit a la cara d’aquests espanyolistes per dir-los que ho hem assolit fins i tot en contra seva, però malgrat això, el nostre país nou serà el país de tots. Aquesta és la nostra grandesa i que ens fa diferents a ells.

Tot i que la Grècia actual no té res a veure amb la clàssica, acceptem aquesta mistificació que sovint se’n fa i aprenem-ne també de la lliçó que ens ha donat a tots els països de l’Eurozona la Grècia actual. La primera ensenyança és que el desig, per més alt i noble que sigui, sempre resta supeditat a la realitat. I el segon ensenyament és que no hauria de ser ètic aprofitar-se d’una situació social dramàtica per prometre allò que saps no podràs complir per guanyar una eleccions. Clar que aquesta tècnica la fan servir molt partits polítics i el trist del cas és que el poble, la majoria de les vegades, no reaccionen davant l’enganyifa i ells, el polítics aprofitats,  ja tenen el govern i el poder, que és l’únic que els importa.  Jo no tinc per incapaços intel·lectuals els dirigents de Syriza i per tant, quan en les eleccions prometien el que varen prometre, estic segur que sabien que no ho complirien. O és que algú pot pensar que per la seva cara pudien anar a Brussel·les i reclamar 85.000 milions d’euros, simplement perquè insultaven els que els hi havien de donar els diners? No sé en quin món viuen, però en el món normal aquesta estratègia no s’utilitza mai perquè és la manera més directa cap el fracàs.  I els dirigents de Syriza no són gent poc preparada, tot el contrari! i per tant sabien perfectament com s’ha de negociar i molt especialment quan tu ets la part feble i no tens cap possibilitat d’alternativa.

Grècia ha de fer una gran reforma, si no vol ser un país fallit. Una reforma que tindrà costos importants, però no la podrà evitar. Tan li fa que li exigeixi la troica o no, l’haurà de fer igual i provablement rebaixarà els seus estàndards de vida durant uns anys perquè s’haurà d’acostumar a viure segons els seus ingressos. Sé que això no és compatible amb l’ideal, i fins i tot amb el desig dels grec, però és la realitat.

L’extrema esquerra que és molt aficionada a criticar les contrapartides que li imposa la troica i a Alemanya com a personificació del mal, a canvi de l’ajut de 85.000 milions d’euros, mai proposa una alternativa a la seva crítica que no sigui continuar parant la ma. Durant aquests mesos hem vist i escoltat de tot, però cap alternativa viable i sostenible per si sola. Criticar a Alemanya i la troica és massa fàcil. I és un escarni fer-ho mentre s’exigeix diners a la mateixa hora que es diu que no pagaran el deute. Com pots demanar diner a algú si d’antuvi li dius que no pagaràs?

Clar que tot aquest nou món esquerrà així que s’ha enfrontat amb la realitat ha  acceptar les regles de jocs evidenciant per enèsima vegada que les seves propostes només són vàlides per estar a l’oposició i com a màxim, si m’apuren, per guanyar unes eleccions, però no per governar. Quan tenen responsabilitat de govern, entren en les contradiccions i, abans que abandonar el poder, accepten allò que feia ben poc criticaven. El poder té un poder important, fins i tot per torçar les ideologies més radicals i els principis ètics.

En una jugada d’estratègia, Mariano Rajoy va voler que fos el Congrés qui validés l’acord que va prendre la Brussel·les  d’ajudar a Grècia amb 85.000 milions d’euros més, 10.000 dels quals els haurà de pagar Espanya.  I una altre vegada les contradiccions del populisme es va fer evident, tots els partits van votar a favor de tornar a ajudar-los  excepte l’esquerra plural ( EU-ICV-CHA)  i ERC. BNG i Amaiur, i van votar en contra perquè consideraven que tractava d’un xantatge. És a dir, donar una quantitat de miler de milions per poder subsistir i amb una gran possibilitat que costi molt cobrar-los, és un xantatge. Haig d’entendre que la seva ideologia els portava a prescindir de l’ajut, persistir amb el tancament dels bancs i deixar que el país fes fallida. Després clar, la pèrfida UE seria la culpable de tots els malts i tornarien a proposar el somni d’un model que no existeix en lloc i només és en el seu imaginari.  Quina gran lliçó la grega amb Syriza!

Vagi per endavant, i perquè no hi hagi cap mena de dubte, que el 27-S jo i tots els que pugi convèncer, votarem  la llista encapçalada per Raül Romeva. També haig de dir que si no fóssim en una situació excepcional, no votaria a Romeva perquè el seu discurs està molt allunyat del meu, però ara, no m’importa el seu discurs, ni la seva trajectòria, perquè tenim un gran objectiu comú a assolir com és fer de Catalunya un país independent; i com jo vull un país inclusiu, hi aniré amb qui comparteixi aquesta fita, pensin com pensin.  No m’hi sobra ningú. Així doncs, em sento molt ben representat per Romeva com a cap de llista, i amb tots els de les quatre llistes dels Junts pel Sí. Ara bé, sense que flaquegi mínimament la meva intenció de votar-lo per l’alt objectiu que tenim junts, em sobren algunes apreciacions o declaracions seves i fan que gent com jo tinguem un sentiment d’incomoditat que s’hauria d’intentar evitar. Els catalans del Junts pel Sí, no volem ara fer un concurs de qui és més “social o progressista”, volem fer un País nou i sabem que només serà un país si gent de totes les ideologies se senten atretes i compreses.

En una entrevista Romeva diu: “no defensaré la gestió de Mas als debats electorals”, ho entenc perquè, les vegades que l’he escoltat m’ha semblat una persona que en el debat polític es posava per sobre de la resta i es permetia, i pel què veig es permet, mostrar una superioritat moral i social pròpia de l’esquerra quan aquesta és a l’oposició. De fet, només que parli de la mala financiació de Catalunya, de la retallada que volen imposar-nos de 1.500 milions d’euros pel 2016 per sobre de la despesa ja retallada del 2015, en tinc prou, i potser algú amb certa honestedat intel·lectual farà números i veurà que el Conseller Mas-Colell i la resta del Govern del President Mas, ateses les circumstancies, han fet una gestió altament satisfactòria per eficient.  Parlar de les polítiques socials del Govern de Catalunya sense parlar de la financiació és el discurs més espanyolista que hi ha, perquè és obviar la principal realitat; la infrafinanciació que ens sotmet Espanya.

És evident que el meu comentari traspua reconeixement al President Mas, i reconec que és el millor que podem tenir en aquests moments i l’únic juntament amb la Vicepresidenta Ortega i la Consellera Rigau, que han donat la cara en la gestió diària i pel procés; i em semblen dignes d’una gran gratitud per part nostra.

I si algun dia hem de debatre què ha fet cadascú socialment perquè aquest país nostra sigui una mica millor, fem-ho. Potser alguns d’aquests que només han aportat ideologia es vegin depassat per molts que hem aportat acció.

Aquesta nova fornada de polítics de l’extrema esquerra que es vol aixoplugar en el genèric de “la nova política”, em sembla d’allò més inconsistent i líquid del món polític. Són tant visionaris, tant creguts, que de vegades sorprèn que el seu nivell del debat sigui tan escandalosament irreal i que encara hi hagi qui se’ls cregui. És cert que costa molt més fer passar per veritats les grans mentides que les mentides petites, i ells utilitzen tot el màrqueting polític i manipulació informativa, per fer-nos creure el seu discurs. Els deliris de grandesa arriben fins el punt de creure’s, si és que s’ho creuen, que des d’un govern de Catalunya es pot canviat “l’Europa de les retallades”, com en diuen ells. Durant la campanya de François Hollande, el candidat socialista francès tenia un discurs contrari a les retallades, i alguns socialistes d’aquí s’afanyaren a dir-nos que, per fi una altra Europa és possible. I Pere Navarro, primer secretari dels PSC, en un intent de voler-se redimir públicament per les retallades del Govern del PSOE, amb José L. Rodríguez Zapatero, acudia a primera fila dels míting d’Hollande, i en quedava extasiats dels discursos. Però França, ni amb la seva “grandeur”, va ser capaç de mantenir el seu discurs i en poc temps va d’haver d’acceptar la realitat i avui el Govern Francès, l’amic del PSC, és el govern que ha iniciat les retallades més importants de la història francesa. Ara quan els hi  parles dels socialistes francesos diuen: “connais pas”

A casa nostra la contradicció en els discursos encara és més punyent, perquè normalment va enfocat en equiparar el “govern de Mas amb les retallades”.  Un dels primers va ser Joan Herrera i ara l’han seguir els de Podemos i el seu conglomerat Catalunya sí que es pot, i Lluís Rabell com a cap més visible. I dic que és una gran contradicció perquè tots coincideixen que Catalunya està infrafinançada, i que tenim un dèficit fiscal insuportable. Però tampoc en fan masses debats perquè acceptar aquest fet objectiu, fer-lo els desballestaria tot el seu discurs de les retallades pèrfides de Mas.

Ara mateix Cristòbal Montoro vol obligar a Catalunya, i dic Catalunya i no al Sr Mas, a retallar 1.500 milions més de despesa pel 2016 de les que hem tingut el 2015, i cap d’aquests virtuosos de la política i exigents amb les polítiques socials, han dit ni piu. I si es fes aquesta bestiesa, les afectades principals serien les polítiques socials.  Clar que si es produïssin aquestes retallades, seria una munició formidable per aquests polítics que intenten aconseguir el poder, fins i tot anant contra la realitat.

És per això que m’indigna aquest silenci dels que es diuen indignats que els fa còmplices passius de les retallades, tot i que siguin els primers en organitzar assemblees, o ocupacions solidaries.

L’ètica en la política no és només una mena d’estètica; és proposar canvis possibles, oferir allò que pots donar i sobre tot dir la veritat, perquè també és una manera de respectar-nos als votants, i tractar-nos com a persones que pensem i que som adults.

Avui que iniciarem el període més transcendent de la nostra història dels darrers tres-cents anys, seria un bon moment per reclamar als polítics exigència moral, fermesa i respecte.  I l’exigència social ha de ser treballar per un nou model d’estat  en el que els polítics estiguin a l’alçada de les exigències, fins i tot en els moments més complicats.

La Catalunya futura, que albirem els que volen la independència, pot ser una gran nació, només cal que siguem capaços de bandejar aquesta mena de polítics que utilitzen les penúries políticament i són incapaços de criticar-ne les causes.