“Perdre un client per manca de qualitat en el servei o producte és més fàcil que intentar fer-ne de nous”

I ara no estem per perdre clients. Ja desapareixen ells mateixos per manca de recursos econòmics. Les empreses amb més èxit han cuidat molt el control de qualitat dels seus productes o serveis, i el dels seus sistemes. Al llarg d’anys, han invertit en assegurar els estàndards per a un usuari cada vegada més exigent,  amb formació als seus empleats, amb inversió en maquinària de precisió, amb definició acurada de processos i controls a l’origen, sent exigents amb la cadena de proveïdors  i fins i tot, educant als clients, respectant el medi ambient i protegint i assegurant el treball dels col·laboradors. Algunes organitzacions, s’han atrevit a certificar-se per garantir que els procediments interns es respectaran com rellotges suïssos, s’evidenciaran dades per la millor pressa de decisions i es demanarà al client el seu nivell de satisfacció per continuar en la cursa de la millora continua.

Moltes empreses munten cercles de qualitat, altres parlen de Lean Manufacturing, grans empreses adopten el Six Sigma com filosofia de treball, algunes combinen per fer Lean Sigma, es parla de Kaizens, de muntar Kanbans, de Just in Time en sistemes logístics, de Qualitat Total i de programes de tot tipus de reducció de costos per ser més competitius i posicionar-se en producte i preu al mercat.

Altres organitzacions empresarials, activant l’èxit que la qualitat els ha proveït durant dècades han fet l’aposta més enllà del control i l’assegurament, adoptant un model de qualitat. EFQM, el model Europeu, el Malcom Baldrige o el Shingo Excellence, als Estats Units, el model Deming al Japó, són exemples de models generalistes que pretenen emmirallar les empreses amb les més excel·lents. I el camí a l’excel·lència és infinit, asimptòtic i interminable. Però els que són en aquest camí porten un pas endavant en la cursa pel mercat. És una aposta a llarg. Però una aposta ferma. Solidificar les entranyes de l’organització, des la definició de la missió, la visió i els valors, les polítiques i la estratègia, a les pròpies polítiques de qualitat, les relacions entre agents a l’empresa i la societat, aporta uns ciments que posicionen la companyia en un estadi de fortalesa  única per aguantar les embranzides de les crisis.

I ara no estem per perdre ni un sol client. Pocs compren i els que comprin ho haurien de fer als nostres negocis. Tots els esforços els hem d’abocar a no perdre’n ni un. No podem oblidar cap dels atributs de qualitat que el client ha definit com a bàsics en el nostre producte o servei. Ans al contrari, haurem de diferenciar-nos de la competència analitzant aquells atributs que encara no s’han aportat i eliminar els que no es valoren. I aquest procés aplicar-lo de forma contínua i consistent per no quedar fora del mercat.

I no cal afegir que els productes o serveis, els dissenya, els manufactura, els elabora, els presenta, els posiciona, els comercialitza, els promociona, els ven la nostra gent. I els accepta, els compra, els utilitza, els desitja, els gaudeix, els finança, els nostres clients. No cal dir, que si al nostre treballador, col·laborador, client, la competència, el proveïdor o la pròpia societat no es té en compte en el procés, la taula pot quedar coixa. I l’equilibri ser inestable.

Tot allò que s’ha fet bé durant anys, conservem-lo. Potenciem allò que aporta valor afegit al client. No creiem amb la qualitat com un cost. És la millor inversió. En molts sectors, la qualitat es suposa. En el mercat laboral, la qualitat a les organitzacions, és el pol d’atracció del talent. I el talent és el futur de les organitzacions. No deixem de fer qualitat, perquè la qualitat és realment el factor diferencial de sostén en un món encara més competitiu. Qui abandoni el control, l’assegurament, les certificacions o les adopcions de models de qualitat, estarà comprant números per passar-ho encara més malament o tenir conseqüències funestes pels seus negocis.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a “Perdre un client per manca de qualitat en el servei o producte és més fàcil que intentar fer-ne de nous”

Lideratge en temps de crisi

“Manejar una crisis sense un clar lideratge assertiu i transcendent pot portar greus conseqüències per les organitzacions”

La incertesa porta sentiments buits d’arranjament. Molts són els que pateixen pel futur del seu negoci, per la seva empresa, per la seva organització o pel seu lloc de treball. I molts són els estudis que indiquen que amb por el rendiment dels treballadors cau exponencialment. No és només Maslow qui determina que la seguretat en la feina és el segon factor en importància després de la nòmina. I en època de crisi la incertesa,  la por de perdre el lloc de treball i la inseguretat del devenir de la organització augmenta. Tot plegat, genera quadres d’ansietat professional als agents que intervenen i amorren la maquinària quan hauria de moure’s d’una manera més fluida que mai.

I aquesta crisi ja s’ha emportat prou víctimes. Moltes en forma de patologies psiquiàtriques greus, altres amb una alça espectacular de suïcidis d’empresaris o directius que no han suportat perdre poder, control, diner, prestigi. Grans fortunes s’han quedat en no res i no és fàcil suportar no poder mirar la cara dels altres quan abans s’estava al regne dels Déus. Per milers es compten els concursos de creditors presentats des del començament de la crisi a l’estat Espanyol. Afegit al milers d’ERO presentats a Catalunya, que han afectat a persones que han engrandit la xifra de l’atur al 2008, 2009 i ara 2010 fins als 20,5% de taxa d’atur, no fa falta incidir en les solucions per superar la conjuntura el menys traumàtica que podem.

Han estat molts els projectes d’èxit que hem viscut gràcies a equips ben cohesionats, motivats i involucrats en els mateixos. Grans empreses que han nascut del no res. Amb forts lideratges, amb una idiosincràsia particular i profunda que ha creat empreses familiars de diverses generacions, grans multinacionals o petits negocis, punteres en gestió, tecnologia, resultats, de sectors diversos, sanejades, ben cimentades i preparades per aguantar els moments difícils que s’estan produint. Però aquest lideratge s’ha de reforçar en temps de crisi. No val continuar fent el que fèiem. No és suficient.

Liderar amb assertivitat i transcendència en temps de davallada és el factor diferencial que desentumeix els equips per aconseguir majors productivitats i rendiments en les organitzacions. I no és qüestió només de transmetre seguretat, es tracta de comunicar amb transparència situacions a les que no estàvem acostumats. La opacitat porta desintegració i desconfiança. Liderar significa aconseguir compromís dels integrants de l’equip, donant sentit a la seva feina i contribució en el projecte, inspirant confiança i motivant-los a aconseguir els objectius.  I no només li toca a l’alta direcció, sinó també a cada un dels components de l’organització que han de mostrar aquest lideratge, probablement, a tots i cada un dels col·laboradors. Modificar l’estil de lideratge pot aportar el canvi necessari davant la nova situació.

Comunicació assertiva, dialogant i de presa de decisió ràpida, tot i buscant el major concens possible. Autocontrolat amb un nivell d’intel·ligència emocional molt alt i una capacitat de gestió de l’estrès encomiable. Barrejat amb una dosis d’optimisme i gran capacitat creativa, són sens dubte, el còctel de competències desitjables pel líder de la crisi.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Lideratge en temps de crisi

“Internacionalització de les empreses catalanes: una gran oportunitat en temps de crisi”

Què malament ho estem passant. I encara ens resta pujada amb rampes fortes. Portem molts quilòmetres pedalant i encara queda etapa. Hi ha símptomes de defalliment. Molta pressió, molta dedicació i pocs resultats. Sembla que no ens moguem o fins i tot que anem enrera, tot i això, avancem cap al cim. Hem plantejat mil solucions diferents en mil conseqüents reunions i consells. Hem adaptat l’estratègia a les inclemències de l’entorn. Ens hem tret pes de sobre. Hem cremat a alguns dels nostres companys d’equip. El líder però, resta intacte i és ara ell, qui li toca treballar de valent. Hem reduït costos allà on hem pogut. Hem preparat ERO, molts els hem presentat i estan en marxa. Hem intentat negociar noves fonts de financiació, ampliant línies creditícies i ens hem trobat amb el sistema bancari pel pal baix, pitjor que les nostres empreses. Hem fet i refet les previsions de vendes, de facturació, de producció i cash flow dotze vegades el darrer any i totes elles, consecutivament,  amb escenaris a la baixa. Hem plantejat vendes, fusions i aliances estratègiques, amb resultats molt pobres. Ens manca confiança per acabar aquest interminable port. Necessitem un nou bidó d’aigua, alguna barreta energètica i ànims del públic, que som tots, per acabar el mal son. Ara, més que mai,  necessitem l’Administració Pública per donar l’últim impuls i molta confiança, però també el sector públic s’ha esgotat.

Tot el que es puja, acaba baixant. El descens serà llarg, però molt tècnic i desgastant, serà perillós i amb revolts ben pronunciats. Són molts els competidors que continuaran la cursa. Només les empreses que hagin fet els deures i  aguantat l’esforç titànic del periple de la crisi podran arribar a meta en condicions per continuar en la competició. Aguantar l’esforç, a vegades inhumà, depèn de la preparació al llarg d’anys i intensificada els darrers mesos i dies. S’ha d’evitar el defalliment.

Al principi de la crisi, vaig tenir el plaer de dinar amb el Secretari d’Indústria i Empresa, Antoni Soy. Una persona entranyable amb un bagatge econòmic – polític impecable. Em va desvetllar la visualització de l’economia real després de la crisi. La nova indústria, aquella que també inclou les empreses d’aportació de valor afegit per la Indústria tradicional,  té un pes del 59% en la generació de PIB per Catalunya. La nostra economia s’ha de continuar basant en el teixit Industrial però emfatitzant la generació de valor i la capacitat del país per generar exportacions i inclòs internacionalitzar les seves operacions i models de negoci.

De 188 mil milions d’euros d’exportacions espanyoles al 2008, més de 50 mil són catalanes, quasi un 27%, amb un increment anual del 0,7%. Tot i la crisi, els valors expressen una tendència  positiva resultat de les inversions en internacionalització d’equips comercials, delegacions i agències, així com implantacions estratègiques arreu del món de les nostres empreses.

Tot i això, les inversions catalanes a l’estranger són un 8,3% del total a Espanya. 6.600 milions d’euros invertits a Amèrica Llatina i a la Unió Europea, per un total de 80 mil milions invertits al total de l’estat Espanyol. La proporció en interessos catalans a l’estranger és molt més baixa que en relació a les exportacions. Potser l’empresari català i l’administració pública haurà de començar a preveure que l’etapa està sent molt dura, però que ens hem de preparar per les rampes de descens i que estar mal posicionats pot donar avantatges competitives a els competidors. Hem d’apuntalar les exportacions i monitoritzar aquells països que abans sortiran de la crisi global per posar els nostres peus abans de que ho faci la competència.

La capacitat de treball, el sacrifici, l’austeritat, el know how, l’increment de competències comunicatives en altres idiomes, les capacitats directives, la creativitat i capacitat d’innovació, l’orientació als negocis, als clients i als resultats, els models d’èxit d’externacionalització, exportació i inversió, han de donar la confiança dels empresaris industrials catalans per fer-nos amb els mercats exteriors. Tot i la crisi, Catalunya és un país d’industrials, capaç de superar situacions complicades i on s’ha imposat el caràcter emprenedor per a generar riquesa i benestar. Mirem a fora i cerquem les oportunitats que ens vindran per continuar en la cursa.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Comentaris tancats a “Internacionalització de les empreses catalanes: una gran oportunitat en temps de crisi”

Acció Comercial en temps de crisi

“Atenent la conjuntura econòmica, hem d’intensificar l’acció comercial a les nostres empreses  i orientar l’organització, encara més, cap al client, aportant valor en cada activitat que es dugui a terme. Els mercats estan canviant amb rapidesa, l’adaptació dels nostres productes i serveis ha de ser quasibé automàtic per continuar competint amb certes garanties, fins i tot, repensant el negoci.”

La microeconomia es resenteix també de la davallada de l’activitat global. No és científic però sí probabilísticament significatiu que aquests dies, entre taxi i taxi a Madrid, Wroclaw i Barcelona la conversa amb tots ells ha estat la baixada substancial de carreres. “Hem de treballar el doble per fer menys…”. “Porto des de les 5 del matí a la cua de l’aeroport i fins ara -quarts de nou- la cua no s’ha mogut, l’avió que venia de Buenos Aires anava buit i els que heu vingut de Girona tots cap al metro”, comentari d’un taxista a l’aeroport de Barajas. Els taxistes a Wroclaw et donen el número de telèfon per fidelitzar-te com a client, et paren a una cafetería o a l’estanc per comprar tabac i no et cobren el temps aturat. Són comercialment proactius, afegeixen valor al seu servei i intenten ser curosos amb els clients. Si ho fan bé, el client repeteix i truca de nou.

I són les microempreses les que en part sostenten la nostra economia. (Per fi, des el començament de la crisi, el número net de creació d’empreses és positiu). I com passa amb les mitjanes o grans empreses el factor comercial és crític. Ara més que mai conservar els clients, fidelitzar-los, guanyar quota, donar-los confiança, ajudar-los a pendre les millors decisions de compra,  és bàsic pels negocis. La primera línia d’un compte de resultats és el que més implicació té en el seguit de decisions que s’estan prenent per gestionar les diferents situacions empresarials en les que ens veiem abocats.

I si el pastís s’està reduïnt en la majoria de casos, s’ha de segmentar, analitzar, diferenciar-se, posicionar-se, diversificar i atacar el mercat amb més presència que mai, per emportar-nos un tall més gran i compensar la compressió dels mercats. Els equips comercials han d’estar al carrer, tocant el negoci, cada oportunitat de venda ha de ser detectada i gestionada. El client s’ha de sentir recolzat en la decisió que hagi de pendre però que la conjuntura no l’ajuda a fer-ho amb soltesa. L’accés al crèdit, la confiança dels mercats, els problemes que està patint la competència són aspectes determinants a l’hora d’invertir o fer despesa. Les organitzacions, per petites que siguin, han d’orientar-se més que mai cap el client i totes i cada una de les accions han d’aportar valor afegit al mercat. El client no està disposat a pagar ni un euro més per quelcom que no hagi seguit un procés eficient.

I en alguns casos, el pastís canvia substancialment, ja sigui geogràficament, tot i la globalitat, ja sigui per concentracions o atomitzacions dels mercats, ja sigui per restriccions pressupostàries i d’accés a financiació, el client passa a comportar-se amb valors i actituds molt diversos i diferents als que havia mostrat fins abans de la crisi. I l’adaptació de les nostres empreses ha de ser ràpid, per no dir automàtic, creatiu, innovador, proactiu i de qualitat, en el planteig dels atributs dels productes o serveis a oferir. I si no ho fem en els nostres negocis, la competència serà qui ho farà per nosaltres i haurem de mirar altres línies del compte de resultats de manera més profunda de com ho hem mirat fins ara. Només es pot garantir la font d’ingressos de futur treballant dur amb una acció comercial concertada i integral de tota l’empresa.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Acció Comercial en temps de crisi

QUALSEVOL CRISI, PER PROFUNDA QUE SIGUI, ÉS PORTADORA DE GRANS OPORTUNITATS

L’articulista va analitzar fa dos anys la crisi económica mundial i la situació a Girona i es va mostrar convençut que «la sortida està en les nostres mans».

 

Els cicles econòmics han existit sempre. Amb les polítiques fiscals i econòmiques hem creat eines per poder minorar els seus efectes fins que la globalitat i algunes manques de control en els mercats financers ens han portat a la major de les crisis que ningú no recordava.

Però els cicles són inevitables i fins i tot,necessaris. Tot i la cruesa de la recessió pel que fa a la destrucció de llocs de treball,el cicle expansiu arribarà i aquells que estiguin fent bé els deures sortiran enfortits. I es tracta d’aconseguir que les empreses sobrevisquin i els treballadors amb nous valors, com la flexibilitat, l’aportació creativa en innovació i noves pràctiques de gestió es preparin per competir en un món laboral completament diferent,més divers i eficient.

I l’expansió arribarà primer per Estats Units i s’anirà transmetent capil.larment al primer món. El mercat borsari és un bon indicador. La confiança en recuperar la inversió de les empreses i el consum de les famílies es solidificarà i es tornarà als paràmetres de creació de treball als que vam estar acostumats els darrers anys. Els païssos emergents trigaran varis trimestres més en sortir cap al creixement al que ens tenien acostumats, excepte Àsia i Sudamèrica.

Les grans incògnites estan en quan ens arribarà la recuperació i fins quan ens veurem abocats a restringir inversions i consum degut a la manca de crèdit. Les estadístiques indiquen que el promig de les fases recessionàries dels cicles han estat de deu mesos. La profunditat de l’actual crisi ens augura uns quants trimestres de decreixement.

La intervenció de l’administració pública, encara que sigui a costa de l’endeutament, s’ha de concentrar en l’ajud a les famílies aturades i en la generació d’inversió pública, suportar els balanços de les empreses industrials, de serveis i construcció, amb fiscalitats preferents i la formació i qualificació del treballador.

I compte amb col·lectius com els treballadors autònoms o els immigrants. Els primers, amb condicions laborals més febles per afrontar una davallada d’activitat. Els immigrants, tot i les condicions laborals al primer món, prefereixen suportar la crisi entre nosaltres que tornar als països d’orígen. Els fluxes migratoris decreixeran tot i que la población immigrant continuarà augmentant lentament.

Tot i aquest panorama, l’empresa cada vegada més subcontractarà part de les activitats que no són core business i les oportunitats per aquests col·lectius es concentraran en àrees de manteniments, administració i suport, logística i fins i tot, producció.

Mentre el mercat financer no recuperi la confiança entre entitats, l’accés a crèdit restarà restringit. La presentació de resultats dels bancs i caixes espanyols la darrera setmana ens indica una certa solidesa i fortalesa en el sector financer que es transmetrà a els altres sectors productius i en el crèdit a les famílies, una vegada sanejats els balanços bancaris.

Aquest procés serà lent i haurà deixat balanços i economies familiars molt tocades.

La gestió per compte de resultats passa a ser per tressoreria. Tornar a construir el que teniem, costarà anys, esforç i molta paciència, però està en les nostres mans trobar les grans oportunitats que ens amaga la crisi. Adquisició o fusions estratègiques d’empreses per aconseguir millors posicionaments i sinèrgies, adequació creativa i innovadora de les estructures de costos, formació del personal, sostenibilitat, actituds positives tot i els resultats, generaran confiança i enfoc cap el camí de sortida. És necessari trovar fórmules imaginatives de flexibilitat per part dels treballadors. Els Sindicats i els Empresaris han de comunicar-se més que mai, de forma fluida i fins i tot, treballar plegats per minimitzar el més cruel d’una fase recessiva, l’atur. Moltes empreses asiàtiques aposten per reduccions temporals salarials per repartir la feina entre les plantilles. Japó ja sap què és la deflacció i una crisi sostinguda. Algunes companyies Europees i Americanes están seguint l’exemple, conscients de que el valor més preuat d’una empresa és la seva gent, i són els treballadors els que quan arribi la confiança als mercats faran possible estar ben posicionats per afrontar la competència.

A Girona, construcció, indústria i sector terciari està patint. Les inversions privades estan aturades arreu del món i les nostres empreses exportadores han hagut de doblar esforços. El consum cau, l’atur augmenta dràsticament i les importacions, conseqüentment han seguit la mateixa tònica de la resta de paràmetres macroeconòmics.

Però la nostra gent, qualificada, amb empenta, el nostre actiu més important, està ansiosa de tornar a reconstruir el teixit d’empreses que ens ha caracteritzat des de la revolució industrial a Catalunya. La sortida està en les nostres mans, ara més que mai es requereix del seny que ens ha caracteritzat sempre i fer bé els deures.

Francesc Xavier Gómez Miró

Publicat dins de Economia | Comentaris tancats a QUALSEVOL CRISI, PER PROFUNDA QUE SIGUI, ÉS PORTADORA DE GRANS OPORTUNITATS

Crisis de valors…

“Crisis de valors a més a més de l’econòmica… ”

Una molt bona amiga i millor persona, m’explicava fa uns dies com el qui havia considerat amic seu se n’havia aprofitat de la seva condició de bona persona.

El sector de la construcció està fotut. Durant anys s’ha viscut relativament bé o molt bé relacionat amb aquest sector, amb treball o molt treball, amb grans inversions o molts diners. Però el sector ha canviat dràsticament. S’ha pràcticament aturat en comparació amb la locomotora que havia estat. I molts professionals que havien especulat, inclòs amb la seva professió o les seves vides personals, veuen com no poden seguir el ritme. Els costa trobar clients. La demanda els ha minvat i els ajustos són dràstics o dramàtics. I l’horitzó es veu lluny… Molt lluny…

La meva amiga és una gran professional i tot i els dalt i baixos de la crisis, es segueix defensant molt dignament. Alts ingressos que ben valen una vida d’esforços i formació quasi exhausta. La meva amiga ha basat la seva vida professional en uns valors molt ferms on la confiança amb els diversos actors ha estat el seu leitmotiv. I li ha donat bons resultats. En temps de crisis va decidir contribuir a moure els seus estalvis dels darrers cinc anys i ampliar la seva casa. Dubtava per la situació, però la seva fortalesa va portar-la a decidir en l’ampliació d’una habitació i una cuina més espaiosa. Aquesta decisió la va prendre tot i estar sense projecte professional sòlid en aquell moment.

El que havia considerat amic, un aparellador local, va ser crític a l’hora de fer-la decidir. Ell la va convèncer. Ell va buscar a l’arquitecte per fer el projecte. Ell va fer els amidaments i després de vàries reunions i assegurar que no es passaria del pressupost i que l’acabaria en temps, la meva amiga va confiar el projecte al suposat amic. Aquest va buscar els industrials, va col·locar alguns coneguts i fins i tot al seu cunyat per fer les instal·lacions, va gestionar els pressupostos i la direcció de l’obra. De fet, va col·locar com a titular de l’obra al seu soci del despatx, un altre aparellador, tot i que l’obra la va portar ell. Com que hi havia confiança, la meva amiga no va dubtar en cap moment i es va llençar al somni de la seva vida.

Com a qualsevol projecte, l’obra va anar acumulant retards considerables. La meva amiga tenia un interès especial en que l’obra acabés abans de que ella comencés un projecte professional fóra del país. L’obra no va acabar mai. Quan em convida a casa seva, es veu com tota la casa està plena d’humitats, les llums no funcionen, la calefacció no funciona, alguns circuits d’aigua no han funcionat mai, forats a les parets tapats després d’haver pintat. Un drama. El somni s’ha convertit en un malson.

Els instal·ladors van abandonar l’obra. El paleta va marxar sense haver acabat, sense impermeabilitzar, amb murs a mitges, amb la jardineria inacabada. La meva amiga els hi havia pagat fins el vuitanta per cent del que s’havia pressupostat.

El més fort de tot és que el suposat amic va aconseguir que l’arquitecte i el seu soci aparellador signessin uns amidaments que pujaven quasi un 300 per cent el pressupost pactat amb la meva amiga.

La confiança que la meva amiga havia dipositat en el suposat amic, l’havia portat a deixar en les seves mans la gestió pressupostària i econòmica de l’obra. Tots els papers i documents estaven en mans del suposat amic. Aquest, va preparar pressupostos i factures amb els diferents industrials falsos o que mai li havien ensenyat a la meva amiga. La sensació ha estat d’estafa. No sé que val una amistat. I no sé que val una professió futura.

Si el sector reacciona així enfront de la crisis, aquest sector està localment mort. El client hauria de ser el primer i els valors haurien de perdurar encara les dificultats del moment. Afortunadament, encara hi ha empresaris que aposten pel llarg termini amb fortes cimentacions fonamentades en els valors d’honestedat, esforç, competició i excel·lència.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Crisis de valors…

Crisis de mercat, crisis de demanda…

“La millor definició de crisis en el món dels negocis és la de la reducció dràstica de la demanda ”

Molts han estat els projectes industrials en els que he pogut veure patir la crisis en els darrers anys. Tots la patim en major o menor mesura. Aquesta crisis és llarga, duradora, intensa, cruel i particularment devastadora per segons quins sectors, empreses, professionals i particulars. Aquesta crisis és complicada de manegar a nivell personal, familiar, professional o social. És complicada de gestionar a nivell polític ja que les polítiques keynesianes tenen unes limitacions ben clares pel corser en l’endeutament. Els indicadors macroeconòmics només rubriquen la intensitat de la crisis. La crisis encara no ens ha deixat i trigarà en fer-ho. Els Japonesos bé han après a conviure i gestionar una crisis de més de vint anys de durada. La demanda va caure quarantes per cents el 2008, vints per cents el 2009, dotzes per cents el 2010 i pot caure substancialment encara el 2011. Algunes projeccions a tres anys donen creixements majors a la mitja comunitària pel 2013, degut als ajustos escomesos en la nostra economia.

Aquesta segona part del 2010 l’hem d’afrontar amb una millor gestió en el port folio de productes, amb una millor gestió dels equips de vendes amb indicadors conductors d’eficiència per venedor, amb una millor gestió dels costos buscant eficiència en operacions i una millor gestió de la tresoreria mitjançant l’optimització del circulant i mesurant els riscos en els cobraments, demanant beneficis col·laterals o increment de preus al permetre allargar els períodes de cobrament, sense deixar de mirar constantment al mercat, als nostres clients i els seus canvis d’hàbits, i sense deixar d’assegurar una posició de liquidés saludable, així com una compta de pèrdues i guanys controlada a darrera línia.

Alguns grups de productes, especialment els premium s’estan veient greument afectats en la demanda. Aquests grups de productes s’han d’analitzar periòdicament per detectar els canvis, escollir els de major creixement i focalitzar la major part d’accions de marketing i de millora de l’oferta. Quan algun grup de productes ofereixen beneficis mesurables, estalvis tangibles, les vendes, així com els marges i la quota de mercat que generen creixeran. Segmentar i posicionar els grups de productes en el mercat ha de ser les tasques prèvies a aquest anàlisis.

Els esforços en l’atribut preu solen ser poc eficients durant les crisis. Decrementar preus no sol tenir un impacte positiu sobre les vendes en temps de crisis, tanmateix incrementar-los dóna resultats molt més negatius que en període de normalitat. La gestió dels preus ha de ser molt intel·ligent: els descomptes han de ser en producte, mai en preus; ens hem d’allunyar de models lineals d’increments o decrements de preus, analitzant agrupatges de productes; incrementar aquells productes que sabem que el client no ho notarà, amb ofertes més complexes, com exemple; i aprofitar per posar en ordre la política de descomptes, racionalitzant-la. I definitivament allunyar-se de qualsevol guerra de preus durant la crisis.

En temps de crisis, el benefici que pot aportar la gestió del volum, el preu i el cost han de ser considerats i utilitzats equitativament. Optimitzar només un d’ells és un error.

La creativitat en la gestió de l’oferta ha de portar a composar garanties extraordinàries, s’han de comunicar els beneficis tangibles de l’oferta millor que mai, s’ha d’avançar als competidors amb posicions més dèbils que la nostra, s’ha d’invertir en els millors comercials provinents de la competència i expandir el port folio de productes amb una oferta més ajustada al nou tipus de demanda, de nous productes i nous canals.

I sobretot no caure en la no gestió de la posició de liquiditat de l’empresa, actuar impulsivament sense un anàlisis i entesa prèvia, baixar els preus dràsticament o invertir en activitats que tinguin un retorn molt llarg.

Però la crisis és també un estat d’ànim. La confiança en els mercats és vital per superar la reducció de la demanda i el sumatori d’actituds individuals aproparà el començament del cicle expansiu. Les crisis, tanmateix són oportunitats pels valents i pels que tenen una alta competència a la resiliència sortiran enfortits de la mateixa.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Crisis de mercat, crisis de demanda…

Raó de Ser, de Fer i d’Escriure…

Francesc Xavier Gómez i Miró Madrid, 5 de Novembre de 2010

Enginyer Industrial, MBA per ESADE i l’Universitat d’Illinois i graduat en Alta Direcció per l’IESE, Conseller Delegat i Director General de diverses empreses Industrials. Guardonat amb diversos premis Nacionals i Internacionals.

“Retornar a la societat el que la societat et dóna és interaccionar altruísticament per millorar l’entorn de forma continuada i és el motor de la proposta de col·laboració acceptada amb el blog d’El Punt per part de l’articulista”

Segur que alguna vegada heu pensat en la fortuna que tenim en aquesta vida. Família, amics, treball, hobbies, habitatge, bon menjar, vacances, temps lliure, projectes de futur, desenvolupament, ajuda als demés, diners, festes… També ens lamentem de la manca de sort quan les coses no ens van bé o l’entorn ens posa traves. Afortunadament, la nostra vida és variable i al llarg del temps ens dóna oportunitats que aprofitem o deixem escapar. L’actitud que es desenvolupi en l’adaptació a l’entorn és bàsic i confereix sentit de justícia interna a l’individu. I aquesta actitud, enquadrada per un marc d’actuació d’interacció positiu i de recompensa personal, permet avançar amb més força a la societat.

La societat m’ha donat oportunitats. M’ha permès formar-me. M’ha permès gaudir de plaers inimaginables des de fa uns anys. M’ha permès conèixer altres cultures, a molta gent, a accedir als vertiginosos desenvolupaments tecnològics, a participar de magnífics projectes, de ser espectador actiu del seu propi desenvolupament. He vist temps de millores espectaculars i com regressàvem en alguns temes, alguns més vitals que d’altres. I m’ha permès interaccionar amb diferents cultures.

La societat m’ha permès formar una família. M’ha permès estimar als amics. M’ha permès lluitar per uns valors i unes creences que cimenten les meves accions. He intentat ajudar a molta gent, així com m’he beneficiat de l’ajuda de molts de vosaltres. He necessitat sentir-me partícip dels projectes on m’he involucrat, tot i l’endogàmia i egocentrisme que tots presentem, en major o menor mesura.

Només per aquestes simples raons i per alimentar el meu esperit col·lectiu, vull compartir amb vosaltres alguns coneixements i vivències que potser us puguin interessar. Molts d’ells en l’entorn de la vida professional i amb els coneixements que la formació i l’experiència m’han aportat, en el món de l’empresa, en el món econòmic, d’interacció política i en relació a la meva vida com pare de família, arrelat a Girona i compartint una de les meves passions com és la meva relació amb món de l’esport.

Francesc X. Gómez Miró,

Casat, pare de tres fills, afincat a Sant Julià de Ramis. Catòlic, ha viscut a la Xina, Estats Units, Anglaterra i diverses ciutats de l’Estat Espanyol. Actual Director General de Quilosa, dedica el seu temps a la gestió de l’empresa entre Madrid i Wroclaw (Polònia). La seva carrera professional l’ha portat a diverses empreses multinacionals i familiars en càrrecs de màxima responsabilitat directiva, entre les que destaca Derbi, Comexi, SP Systems, Lear i Figueras. La resta del seu temps la dedica al ciclisme en ruta.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Raó de Ser, de Fer i d’Escriure…