Què malament ho estem passant. I encara ens resta pujada amb rampes fortes. Portem molts quilòmetres pedalant i encara queda etapa. Hi ha símptomes de defalliment. Molta pressió, molta dedicació i pocs resultats. Sembla que no ens moguem o fins i tot que anem enrera, tot i això, avancem cap al cim. Hem plantejat mil solucions diferents en mil conseqüents reunions i consells. Hem adaptat l’estratègia a les inclemències de l’entorn. Ens hem tret pes de sobre. Hem cremat a alguns dels nostres companys d’equip. El líder però, resta intacte i és ara ell, qui li toca treballar de valent. Hem reduït costos allà on hem pogut. Hem preparat ERO, molts els hem presentat i estan en marxa. Hem intentat negociar noves fonts de financiació, ampliant línies creditícies i ens hem trobat amb el sistema bancari pel pal baix, pitjor que les nostres empreses. Hem fet i refet les previsions de vendes, de facturació, de producció i cash flow dotze vegades el darrer any i totes elles, consecutivament, amb escenaris a la baixa. Hem plantejat vendes, fusions i aliances estratègiques, amb resultats molt pobres. Ens manca confiança per acabar aquest interminable port. Necessitem un nou bidó d’aigua, alguna barreta energètica i ànims del públic, que som tots, per acabar el mal son. Ara, més que mai, necessitem l’Administració Pública per donar l’últim impuls i molta confiança, però també el sector públic s’ha esgotat.
Tot el que es puja, acaba baixant. El descens serà llarg, però molt tècnic i desgastant, serà perillós i amb revolts ben pronunciats. Són molts els competidors que continuaran la cursa. Només les empreses que hagin fet els deures i aguantat l’esforç titànic del periple de la crisi podran arribar a meta en condicions per continuar en la competició. Aguantar l’esforç, a vegades inhumà, depèn de la preparació al llarg d’anys i intensificada els darrers mesos i dies. S’ha d’evitar el defalliment.
Al principi de la crisi, vaig tenir el plaer de dinar amb el Secretari d’Indústria i Empresa, Antoni Soy. Una persona entranyable amb un bagatge econòmic – polític impecable. Em va desvetllar la visualització de l’economia real després de la crisi. La nova indústria, aquella que també inclou les empreses d’aportació de valor afegit per la Indústria tradicional, té un pes del 59% en la generació de PIB per Catalunya. La nostra economia s’ha de continuar basant en el teixit Industrial però emfatitzant la generació de valor i la capacitat del país per generar exportacions i inclòs internacionalitzar les seves operacions i models de negoci.
De 188 mil milions d’euros d’exportacions espanyoles al 2008, més de 50 mil són catalanes, quasi un 27%, amb un increment anual del 0,7%. Tot i la crisi, els valors expressen una tendència positiva resultat de les inversions en internacionalització d’equips comercials, delegacions i agències, així com implantacions estratègiques arreu del món de les nostres empreses.
Tot i això, les inversions catalanes a l’estranger són un 8,3% del total a Espanya. 6.600 milions d’euros invertits a Amèrica Llatina i a la Unió Europea, per un total de 80 mil milions invertits al total de l’estat Espanyol. La proporció en interessos catalans a l’estranger és molt més baixa que en relació a les exportacions. Potser l’empresari català i l’administració pública haurà de començar a preveure que l’etapa està sent molt dura, però que ens hem de preparar per les rampes de descens i que estar mal posicionats pot donar avantatges competitives a els competidors. Hem d’apuntalar les exportacions i monitoritzar aquells països que abans sortiran de la crisi global per posar els nostres peus abans de que ho faci la competència.
La capacitat de treball, el sacrifici, l’austeritat, el know how, l’increment de competències comunicatives en altres idiomes, les capacitats directives, la creativitat i capacitat d’innovació, l’orientació als negocis, als clients i als resultats, els models d’èxit d’externacionalització, exportació i inversió, han de donar la confiança dels empresaris industrials catalans per fer-nos amb els mercats exteriors. Tot i la crisi, Catalunya és un país d’industrials, capaç de superar situacions complicades i on s’ha imposat el caràcter emprenedor per a generar riquesa i benestar. Mirem a fora i cerquem les oportunitats que ens vindran per continuar en la cursa.