“Crisis de valors a més a més de l’econòmica… ”
Una molt bona amiga i millor persona, m’explicava fa uns dies com el qui havia considerat amic seu se n’havia aprofitat de la seva condició de bona persona.
El sector de la construcció està fotut. Durant anys s’ha viscut relativament bé o molt bé relacionat amb aquest sector, amb treball o molt treball, amb grans inversions o molts diners. Però el sector ha canviat dràsticament. S’ha pràcticament aturat en comparació amb la locomotora que havia estat. I molts professionals que havien especulat, inclòs amb la seva professió o les seves vides personals, veuen com no poden seguir el ritme. Els costa trobar clients. La demanda els ha minvat i els ajustos són dràstics o dramàtics. I l’horitzó es veu lluny… Molt lluny…
La meva amiga és una gran professional i tot i els dalt i baixos de la crisis, es segueix defensant molt dignament. Alts ingressos que ben valen una vida d’esforços i formació quasi exhausta. La meva amiga ha basat la seva vida professional en uns valors molt ferms on la confiança amb els diversos actors ha estat el seu leitmotiv. I li ha donat bons resultats. En temps de crisis va decidir contribuir a moure els seus estalvis dels darrers cinc anys i ampliar la seva casa. Dubtava per la situació, però la seva fortalesa va portar-la a decidir en l’ampliació d’una habitació i una cuina més espaiosa. Aquesta decisió la va prendre tot i estar sense projecte professional sòlid en aquell moment.
El que havia considerat amic, un aparellador local, va ser crític a l’hora de fer-la decidir. Ell la va convèncer. Ell va buscar a l’arquitecte per fer el projecte. Ell va fer els amidaments i després de vàries reunions i assegurar que no es passaria del pressupost i que l’acabaria en temps, la meva amiga va confiar el projecte al suposat amic. Aquest va buscar els industrials, va col·locar alguns coneguts i fins i tot al seu cunyat per fer les instal·lacions, va gestionar els pressupostos i la direcció de l’obra. De fet, va col·locar com a titular de l’obra al seu soci del despatx, un altre aparellador, tot i que l’obra la va portar ell. Com que hi havia confiança, la meva amiga no va dubtar en cap moment i es va llençar al somni de la seva vida.
Com a qualsevol projecte, l’obra va anar acumulant retards considerables. La meva amiga tenia un interès especial en que l’obra acabés abans de que ella comencés un projecte professional fóra del país. L’obra no va acabar mai. Quan em convida a casa seva, es veu com tota la casa està plena d’humitats, les llums no funcionen, la calefacció no funciona, alguns circuits d’aigua no han funcionat mai, forats a les parets tapats després d’haver pintat. Un drama. El somni s’ha convertit en un malson.
Els instal·ladors van abandonar l’obra. El paleta va marxar sense haver acabat, sense impermeabilitzar, amb murs a mitges, amb la jardineria inacabada. La meva amiga els hi havia pagat fins el vuitanta per cent del que s’havia pressupostat.
El més fort de tot és que el suposat amic va aconseguir que l’arquitecte i el seu soci aparellador signessin uns amidaments que pujaven quasi un 300 per cent el pressupost pactat amb la meva amiga.
La confiança que la meva amiga havia dipositat en el suposat amic, l’havia portat a deixar en les seves mans la gestió pressupostària i econòmica de l’obra. Tots els papers i documents estaven en mans del suposat amic. Aquest, va preparar pressupostos i factures amb els diferents industrials falsos o que mai li havien ensenyat a la meva amiga. La sensació ha estat d’estafa. No sé que val una amistat. I no sé que val una professió futura.
Si el sector reacciona així enfront de la crisis, aquest sector està localment mort. El client hauria de ser el primer i els valors haurien de perdurar encara les dificultats del moment. Afortunadament, encara hi ha empresaris que aposten pel llarg termini amb fortes cimentacions fonamentades en els valors d’honestedat, esforç, competició i excel·lència.