“Comprar, llençar, comprar”

La paraula arreglar sembla que s’hagi esborrat del diccionari. L’accepció correcta hauria de ser comprar. Si s’espatlla la impressora, la reparació no surt a compte; compra’n una de nova, amb més prestacions, amb més velocitat d’impressió. El documental Comprar, llençar, comprar emès dijous per TV3, inclòs a Sense ficció, va posar nom –obsolescència programada– al que ja percebíem –que la vida dels productes és més curta del que hauria de ser– i en va explicar la història alhora que denunciava les situacions més comunes, com ara que se t’espatlli la impressora. El documental, una coproducció de TV3, TVE, Media 3.14, apostava per una visió global d’aquesta pràctica empresarial. Aquest enfoc –es respecten els testimonis en l’idioma original i se subtitulen– permet que el documental s’exhibeixi internacionalment. Amb una primera part molt historicista, però que seduïa gràcies a l’encant de les imatges antigues –pel·lícules dels anys 30, publicitat dels 50 i 60; gairebé semblava Mad men– incloïa molts exemples: des de la bombeta, passant pels cotxes fins a les mitges. Dels exemples a la frustració dels enginyers que van haver de redissenyar els productes perquè no fossin duradors. No només hi havia crítica envers la societat de consum, sinó reflexió. L’obsolescència programada provoca estralls en el medi ambient de forma tangible: ferralla a Ghana. I el canvi de mentalitat d’alguns fabricants, conscients que es pot ser sostenible i rendible. Per ser un documental exhaustiu, revelador i impecable es mereixia un horari molt més digne que no a quarts d’una de la matinada.