Verba docent

Com la gota d’Ovidi, que forada la pedra no per la seva força, sinó per la seva constància, cada dia se sumen nous arguments i nous fets que no fan res més que convèncer a més i més catalans que la solució als problemes d’aquest país és la independència.

Fa molts dies que ens tenen entretinguts amb la grip nova, els governs estan encantats de poder oferir material informatiu que distregui el personal de la crisi i la seva incapacitat per resoldre-la. Tanmateix, fins i tot en un tema tan “neutral” en termes polítics com aquesta influença, queda palesa fins a quin punt ens trobem en un atzucac que frena no ja el nostre creixement, sinó el nostre funcionament com a país normal.

Tenim un autogovern tan minso i tan patètic que no tenim atribucions ni per analitzar les mostres dels possibles afectats per la grip. Hem d’enviar les mostres al Centro Nacional de Microbiología de Majadahonda, a Madrid, i esperar pacientment els resultats. Hi ha una possible pandèmia que ens amenaça, però en això també depenem de Madrid i perdem dies que podrien ser vitals per frenar-la. Aixó si, la consellera Geli ha declarat que ha demanar permís a la Capital del Reino per a fer les anàlisis al laboratori de l’Hospital Clínic, un centre de referència a Europa que està preparat de sobres per a fer-ho. La resposta del Ministerio ha estat clara: si la cosa s’agreuja i no donem l’abast a Majadahonda, ja us autoritzarem a fer-ho a Barcelona.

Són petits detalls que cada dia van torçant de mica en mica l’eix esquerres-dretes de la política catalana vers l’eix unionistes-independentistes. Els partits polítics, per descomptat, es resisteixen a admetre-ho, perquè estan instal·lats còmodament en l’esquema esquerra-dreta que s’acobla perfectament al sistema polític espanyol. Cada dia, però, se succeeixen fets que ajuden a torçar l’eix, fins que els mateixos partits es veuran forçats a assumir-ho. La moguda de Carretero, amb grans possibilitats de fracàs per improvisació i inexperiència (sobretot si cau en el parany de crear un nou partit) té nogensmenys la virtut de torçar una mica més l’eix.

No cal patir pel suposat percentatge minoritari de gent disposada a donar suport a la independència de Catalunya. Molta gent no hi creu perquè encara ho veu molt lluny, perquè menja el pa que s’hi dóna. Però quan arribarà el moment de decidir (que arribarà) i la opció sigui ser català o ser espanyol, ens sorprendrem de quants independentistes ens envoltaven sense saber-ho. Ni nosaltres ni ells.

No es pot dir que en Carles Puyol sigui un independentista. Ni tan sols podem dir que sigui catalanista. Sempre ha anat a jugar sense recança amb la selecció espanyola i ha defugit de qualsevol definició que pogués posar-ho en una situació difícil davant els catalans o els espanyols. Tanmateix, quan dissabte va fer el gol després de soportar els crits de “Viva España” cada vegada que s’apropava a les bandes, la seva reacció va ser arrencar-se la senyera del braç i petonejar-la amb ràbia. Va ser un impuls primari, irracional, però fa palès un foc petit de dignitat que tots els catalans tenim al fons de l’ànima. Un foc d’esperança.