Verba docent

La Vanguardia de diumenge publicava l’enèsima filtració del Tribunal Constitucional sobre la sentència de l’Estatut. En aquest cas, es tracta de les minses i tímides competències d’organització de la Justícia que l’Estatut atorgava a Catalunya. Unes competències que ja havien patit el “ribot” de les Corts Espanyoles i que havien quedat en gairebé res, però que ara sembla ser que seran esborrades del tot pel Constitucional, que vol “preservar la unitat de la Justícia espanyola arreu del territori”, sense cap descentralització. I del deure dels jutges de conèixer el català, ni parlar-ne.

Tot plegat no és cap sorpresa. Com en molts altres aspectes, en el cas de la Justícia, les competències catalanes són un pur miratge, tot i comptar amb una Conselleria de Justícia que podria fer-nos pensar que existeix quelcom semblant a una “justícia catalana”. Res més lluny de la realitat. La Justícia, com l’exèrcit o el servei diplomàtic, és una i només una per a tot el territori espanyol. És una justícia espanyola, que no compleix amb el principi més bàsic de la democràcia: la divisió de poders de Montesquieu. Depén del poder polític, que reparteix quotes i poltrones en funció de la representació dels partits.

Potser l’exemple més esperpèntic del sistema sigui l’Audiència Nacional, un tribunal que viola el principi constitucional del jutge natural, consagrat per la Declaració Universal dels Drets de l’Home, hereu directe de la justícia feixista del franquisme.

El 1940, el règim va crear el “Tribunal Especial para la Represión de la Masoneria y el Comunismo“. No cal entrar en detalls sobre les seves funcions i les seves activitats. El 1963, les seves funcions son traspassades a un nou organisme, el “Tribunal de Orden Público“, encarregat de jutgar els delictes polítics i eliminar la disidència. El 1977, un decret-llei va ordenar la seva desaparició, alhora que creava en el seu lloc l’Audiencia Nacional, amb jurisdicció arreu del territori en “casos d’especial gravetat”. En el seu registre podem trobar des de tancament de diaris, fins a la detenció d’adolescents activistes per la llengua com l’Èric Bertran, fins al segrest d’una revista d’humor per una caricatura ofensiva a la Casa Reial.

L’Audiencia Nacional és la burla del món judicial i acadèmic jurídic internacional, en arrogar-se jurisdicció universal per perseguir dictadors xilens, torturadors jueus i terroristes klingon, alhora que deixa els genocides i assassins espanyols morir tranquil·lament al llit de casa seva, reivindicats per partits feixistes que són perfectament legals. I els familiars dels desapareguts i assessinats no poden ni tan sols identificar i sepultar dignament les restes dels seus familiar, encara enterrats en fosses comunes.

La setmana passada el ridícul es va fer patent a casa nostra, quan un grapat de jutges de l’Audiencia Nacional van venir a visitar in situ les obres del túnel per sota de la Sagrada Família. La foto d’en Quim Puig dels magistrats amb els cascos fent la visita d’obra ho diu tot. En els sistemes judicials de veritat, els jutges confien en pèrits, experts en la materia, per avaluar si les coses es fan bé o no. Aquí, els super-jutges ho saben tot. Fins i tot entenen d’enginyeria civil.