Verba docent

Fa quinze anys, vaig conèixer un lider polític d’un partit socialdemòcrata d’un país sud-americà que desprès de més de molts anys donant batalla interna en el seu partit, va decidir llençar la tovallola i deixar la política. Era el líder del corrent opositor del seu partit, però a cada elecció interna no superava el 15 per cent dels vots, per la qual cosa finalment es va decidir a deixar-ho córrer.

Gran va ser la sorpresa quan, després de fer pública la seva retirada, el líder del corrent majoritari del partit, aquell que el guanyava en cada elecció interna, va trucar-lo de seguida per convèncer-lo de fer marxa enrera i reconsiderar la seva decisió. Ell no ho entenia, però el líder del partit repetia que no havia de deixar el partit. Finalment, va explicar-li el perquè de la seva insistència: “tu ets la minoria que legitima la meva majoria. El teu 15 per cent de vots és un certificat de democràcia interna”, va confessar el líder.

L’elecció de Joan Puigcercós com a candidat a la presidència de la Generalitat per ERC em va recordar aquella anècdota de fa quinze anys. El líder d’Esquerra Republicana ha rebut el 94 per cent dels vots a favor, amb cap vot en contra. En qualsevol partit polític democràtic, un resultat així fa mal d’ulls, però en un partit assembleari com ERC, encara més. Ni Reagrupament ni la defenestració de Carod justifiquen que la discrepància sigui esborrada d’una força política en la que tradicionalment els militants han fer empassar més d’un gripau als seus dirigents. L’assemblearisme és el principal actiu d’Esquerra Republicana de Catalunya, i si el partit no ho entén així, els seus propis militants els ho faran pagar.