Verba docent

L’any 2000, la feina em va portar a Miami, on vaig assistir a l’esclat de la primera bombolla d’internet i vaig conèixer alhora molta gent interessant. Ahir, llegint la notícia de la dissolució de les Antilles Holandeses, motu proprio, vaig recordar especialment una jove directiva de banca originària de Curaçao, una possessió holandesa al Carib, vestigi del colonialisme europeu al continent americà.

Recordo llargues converses a una cantina mexicana o al restaurant de Glòria i Emilio Estefan, a Miami Beach. Les Antilles Holandeses eren a punt de celebrar referèndums d’autodeterminació per decidir el seu encaix dins l’estat holandès. La meva amiga em va avançar els resultats: màxima llibertat, però sense trencar del tot amb Amsterdam. Ella ho justificava amb irrefutable lògica financera: la metròpoli els mantenia econòmicament. A més a més, el respecte per la cultura local era total. Em divertia especialment escoltar-la parlar per telefòn amb la seva mare o la seva germana, en papiamento, el deliciós idioma local de les illes, una fusió màgica de les llengues dels dominadors europeus que van passar per les illes, més les llengües africanes dels esclaus, més la parla dels Arawak, el poble originari de les illes. És fàcil d’entendre si es llegeix, però no ho és tant quan se sent parlar-lo, tot i tenir una sonoritat musical i seductora. (La imatge és la portada del Diario, d’Aruba).

Tot i els arguments de la meva amiga del Pais Kòrsou (així anomenen el seu país, la gent de Curaçao) en pocs anys les Antilles Holandeses van tirar endavant un procés d’autodeterminació que va culminar en una data màgica: el 10/10/10. “Les illes caribenyes de Curaçao i Sint Maarten esdevenen països independents“, titulava el Canal 6 de Nova York. “Les Antilles Holandeses ja no existeixen” deia la BBC. “Curaçao i Sint Maarten s’independitzen d’Holanda” titulava El Universal, de Veneçuela. “Canviï els seu mapamundi, han nascut dos països“, suggeria BBC Mundo…

No sorprèn gens l’obscura discreció de la premsa espanyola, que sempre tremola quan hi ha algun precedent remot que pugui donar ales al separatisme. Bé que fa, perquè l’actitud d’un estat europeu com Holanda en aquest afer hauria de fer caure la cara de vergonya a Espanya, que encara manté el ridícul del no-reconeixement de l’estat kosovar. Curaçao i Sint Maarten han esdevingut països independents associats a la corona holandesa, un estatus que Aruba ja havia guanyat el 1986. I els prínceps Guillem i Màxima eren allí per celebrar amb el poble la data històrica.

Sorprenentment, Holanda no ha esclatat en mil bocins i ha afavorit decididament el procés d’autodeterminació de les ja desaparegudes Antilles Holandeses. És una sort que la dominació espanyola als Països Baixos no hagi deixat empremtes en la seva cultura política. Quina sana enveja! Per donar l’enhorabona a la meva amiga de Curaçao, faig meves les paraules del diputat i líder polític local Sheldry Osepa: “Dia 11 di òktober nos ta kuminsá konstruí Pais Kòrsou!” Quin dia ens toca començar a construir País Català?