Verba docent

Una nova onada de consultes. Més d’un milió de ciutadans convocats a les urnes per un moviment ciutadà que ha passat per sobre de les estructures del poder com un tsunami. És igual l’índex de participació i el resultat. Les consultes són l’èxit col·lectiu més important d’aquest país des que Francesc Macià va proclamar la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat.

Quan tots plegats ens havíem cregut els discursos com ara la-gent-està-tipa-de-la-política o la-gent-nomès-es-preocupa-de-temes-com-l’atur-i-la-crisi, resulta que desenes de milers de voluntaris s’organitzen al marge dels partits i les institucions per fer política i fer un acte revolucionari: votar.

L’efecte és tan massiu, que l’eix central de la política catalana ha virat radicalment. Fins ara la política a casa nostra girava en torn a l’eix dreta-esquerra, més enllà del major o menor catalanisme o nacionalisme dels partits polítics. Les consultes ho han canviat tot. D’ara en endavant, la política catalana gira en torn a l’eix sobiranisme-unionisme. Amb tots els matisos que es vulguin, tothom es veu en l’obligació de definir-se en funció d’aquest eix.

El president Montilla decideix llençar la seva candidatura a la reelecció des del centre geogràfic del país, com a símbol de la centralitat de la seva proposta, però es veu obligat a definir-se amb claredat: “Sóc català i catalanista, però també sóc espanyol i federalista”.

El líder de l’oposició es presenta a una entrevista televisiva amb la voluntat de mantenir-se en l’ambigüitat, però la primera pregunta de la Mònica Terribas no és sobre l’eix esquerra-dreta, sinó ben clara: “És vostè independentista?”.  L’Artur Mas va malabars per no definir-se, ignorant que aquesta indefinició és el seu pitjor enemic.

Tothom se situa en el seu lloc. Des del president, els consellers, els líders sindicals i empresarials, fins al Justo Molinero, que ha fet el plantejament més clar i contundent de tots. És el gran valor de les consultes. La independència no serà mai més una opció radical i marginal. És part del discurs polític quotidià. Els ciutadans tenim el dret a saber on és cadascú dels líders i candidats. Amb normalitat. Alguns són unionistes i altres sobiranistes. No hi ha bons i dolents, sinó dues opcions vàlides i legítimes.

Hem fet un pas de gegant amb les consultes. El següent és poder exercir realment el dret a decidir. A les urnes o al Parlament. I ho farem, més aviat que tard, perquè els partits veuen amb inquietud que si ells no fan la feina que pertoca, el poble s’organitza i tira pel dret.

No acabo d’entendre tant d’enrenou per la no-sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Fet i fet, l’Estatut ja va ser assassinat pel pacte Mas-ZP a la Moncloa i pel ribot d’en Guerra al Congrés dels Diputats. El que va quedar és tan esquifit que no val la pena perdre ni cinc minuts.

Catalunya ha de prescindir de tot plegat. Ha de fer la seva vida ignorant del tot aquesta i qualsevol resolució que vagi en contra dels seus interessos. De fet, no és la primera vegada que el país es troba en una situació similar.

Quan el 1914 es va crear la Mancomunitat de Catalunya, Madrid va fer cas omís de les demandes catalanes d’autogovern i va concedir poc més que la suma de les quatre diputacions provincials catalanes amb facultats purament administratives. Tot i amb això, l’elit política i social que liderava el país aleshores, va tirar pel dret i va fer una obra immensa, excedint de llarg les competències cedides per Madrid.

Durant la Segona República, Catalunya va aprovar un Estatut d’Autonomia ampli i ambiciós, que va ser aprovat pel poble en un referèndum amb una participació del 75 per cent i el 99 per cent dels vots a favor. Tanmateix, durant la seva tramitació a Madrid va ser retallat d’una manera brutal, fins a convertir-lo en una caricatura. Els governs de Macià i Companys, un cop més van tirar pel dret i va dur l’autogovern del país molt més enllà dels límits de l’Estatut.

Ara, la història es repeteix per tercer com en menys d’un segle. No perdem ni un minut. Tirem pel dret. Estirem del fil amb energia i contundència. Avancem amb seguretat sense mirar pel retrovisor. Què és el pitjor que pot passar? Què un Tribunal de fireta anul·li tal o qual norma? I què? Què ens pot passar si ho ignorem i tirem pel dret? Ens enviaran els tancs? Què no vam crear TV3 i Catalunya Ràdio sense cap cobertura legal? Què no vam avançar en la política d’immersió lingüística a les escoles tot i els múltiples recursos presentats al TC, que van trigar anys i panys a resoldre’s?

En realitat, el que ens ha de preocupar és la manca d’una elite intelectual, política i social que sigui capaç de fer front amb valentia a aquest moment de la nostra història. Ens falta un Prat de la Riba o un Puig i Cadafalch, que van fer camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils i telèfons per tot Catalunya sense demanar permís a Madrid. Ens manca un Macià o un Companys, capaços de fer una autèntica revolució i de plantar cara al centralisme fins al punt d’acabar a la garjola.

No entrem en el joc que ens proposen des de Madrid. Si ballem al ritme de la seva música, perdrem energies que ara són més necessàries que mai per avançar cap a la plenitud nacional de Catalunya, quelcom que no trobarem ni a Espanya, ni a l’Estatut. Nosaltres i només nosaltres ens fixem els límits del nostre autogovern. Anem per feina, i que ells es passin quatre anys, quatre dècades o quatre segles discutint recursos i rucades als seus patètics tribunals.

Per acabat aquest post, dedico aquest himne a tots els membres del TC, conservadors i progressistes (hi ha cap diferència entre ells?):

Internacionalment, Catalunya sempre ho ha tingut difícil per fer conegut el seu cas i per obtenir suports i simpaties per al seu reconeixement nacional. En pocs dies, una sèrie d’esdeveniments ens han servit en safata una plataforma magnífica per fer entendre al món perquè no hi tenim res a fer en aquest estat unitari que és Espanya, i perquè l’únic futur possible és la independència.

L’espectacle deplorable del processament del jutge Garzón està obrint els ulls de la resta de països del món sobre la democràcia de baixa intensitat que impera a Espanya. Precisament, Garzón era vist com poc menys que un pallasso en l’ambient jurídic internacional, pel fet de perseguir dictadors arreu del món, mentre els responsables de la repressió i els crims feixistes espanyols morien tranquil·lament al llit. Ara que Garzón havia decidit posar-s’hi, el món contempla estupefacte com el sistema judicial espanyol processa Garzón per intentar obrir fosses comunes.

Pocs dies més tard, el món torna a al·lucinar quan la justícia espanyola admet sense posar-se vermella que havia tancat durant set anys un diari i processat els seus directius per no res. En cap país del món desenvolupat es pot tancar un diari tan alegrement.

Avui, per arrodonir el panorama, l’Audiència Nacional ha detingut quatre advocat, el delicte dels quals consisteix en defensar jurídicament ciutadans acusats de pertànyer a ETA. Puc imaginar-me els periodistes de les redaccions britàniques, alemanyes o americanes, intentant entendre un país que envia a la presó els advocats defensors. Fins i tot els jerarques més despietats del Nazisme van tenir dret a un advocat defensor a Nuremberg. A Espanya, els delictes dels acusats es traslladen als seus advocats.

Els catalans hem de fer servir aquests fets per explicar al món que no volem formar part d’aquest Estat. I quan el Tribunal Constitucional declari que la voluntat del poble català expressada en referèndum no té cap valor, haurem de sortir a explicar a tot els països que hi ha una incompatibilitat manifesta. Sense cap dubte, les simpaties i les complicitats es multiplicaran arreu.

La tempesta de neu va deixar-nos tot un dia sense llum. Una ocasió perfecta per descobrir fins a quin punt ens hem passat de frenada en aquesta societat del benestar que tots gaudim sense pensar-hi.

No hi ha llum, la nevera i el congelador van plens, i haurem de llençar molt de menjar.

No hi ha llum, no podem cuinar, ni tan sols escalfar una mica d’aigua per a fer-nos un té. Van posar la placa d’inducció i el forn elèctric, que són com els de l’Arguiñano, més moderns i actuals que els fogons de tota la vida.

No hi ha llum, no funciona la calefacció ni l’aigua calenta. La caldera és també molt moderna, amb un ordinador que controla la temperatura i la distribució de l’aigua calenta per a la dutxa i els radiadors. Molt millor que la caldera d’abans, que s’havia d’encendre amb un llumí i que l’artilugi més avançat que tenia era una vàlvula de seguretat per si un cop d’aire apagava el pilot. Ja havíem sospitat que la nova caldera no les tenia totes, quan va deixar de funcionar i el tècnic (un tècnic dels d’ara, amb davantal blanc, celles depilades i mans amb manicura) es va limitar a reemplaçar un circuit integrat i declarar “el processador ha fallat”, tot lliurant-nos una factura de 240 euros.

No hi ha llum, no podem menjar calent, no tenim calefacció, no ens podem dutxar, no hi ha tele, ni renta-vaixelles, ni ordinador. I és ara quan descobrim que aquest Estat del que no ens decidim a desempallegar-nos gestiona tota la xarxa elèctrica des de Madrid mitjançant un monopoli que controla més de 30.000 kilòmetres de cablejat. I ja sabem com funcionen els monopolis.

De sobte, recordes que a casa hi viuen tres adolescents digitals. Es talla el subministrament elèctric i entren en pànic. No poden mirar la tele, no hi ha ordinador i molt menys internet. No hi ha Wii. El mòbil, la Nintendo i l’iPod fa estona que han esgotat la bateria. Ahhhhhh!!!!!

Un moment. De sobte, els adolescents digitals obren els ulls a un nou món. Jocs de cartes, llibres als prestatges, converses entre germans i amb els pares. Espelmes! Elements de decoració nadalenca que resulta que tenen una altra utilitat: il·luminar! Un sopar frugal (i fred) a la llum de les espelmes. Seure al sofà al voltant de la ràdio a piles, que informa sense descans de les conseqüències del temporal. El pare explica que els avis sentien novel·les i sèries d’aventures per la ràdio, quan la tele no existia. La cara de sorpresa dels adolescents digitals obre la porta a un reguitzell d’anècdotes dels pares, que recorden la seva vida abans de l’era digital, i moltes nits amb espelmes. Recorden com era dormir abrigats i coberts amb moltes mantes, perquè temps era temps a l’hivern feia fred i a l’estiu feia calor, també a dins de casa.

24 hores després, torna la llum, i els adolescents tornen a la seva vida digital: tele, Nintendo, Wii, Facebook, Messenger, SMS. Tot torna a la “normalitat”. Molt endins, però, l’experiència de tot un dia sense llum els ha deixat una empremta especial.

Quina paradoxa que la recepta d’un govern socialista per sortir de la crisi sigui castigar els més pobres i els més desfavorits, en benefici dels rics i els poderosos. Els països europeus amb presidents i primers ministres de dretes, esquerres i de centre, apliquen tots la mateixa recepta: menys impostos per impulsar l’activitat. En aquesta Espanya que no ens deixa marxar, el govern fa tot el contrari i decideix apujar els impostos per recuperar ingressos.

Es pot discutir si el camí és o no el correcte. Es pot dubtar si Alemanya, França o el Regne Unit van equivocats i Espanya encerta amb la recepta per sortir de la crisi. El que és inadmissible en un govern d’esquerres és que en comptes d’augmentar els impostos progressius que graven la renda (es paga en funció de la renda: els més rics paguen més i els més pobres paguen menys en termes absoluts) el socialisme espanyol decideix augmentar l’IVA en dos punts.

L’IVA és l’impost regressiu per definició. Es calcula sobre el valor dels productes i serveis, i no sobre la renda de les persones o empreses que el paguen. Un mileurista posa 20 litres de benzina en el seu Ibiza trotinat i paga el mateix impost que l’executiu que cobra 10.000 euros al mes i posa 20 litres de benzina en su Audi Q7. Tots dos paguen el mateix en xifres absolutes, però el mileurista ha de dedicar 10 vegades més percentatge del seu sou que l’executiu. Sobre aquest impost injust el govern socialista decideix impulsar la recuperació de les finances públiques.

La Unió Europea ha desaconsellat l’augment de l’IVA, perquè perjudicaria una eventual recuperació econòmica. El govern socialista no pensa fer cas, fins que hagi de sortir corrents cap a Brussel·les a demanar l’auxili que ara necessita Grècia.

A casa nostra, alhora, el president Montilla defensa l’augment amb l’argument que els ingressos derivats de la part de l’IVA que pertoca a la Generalitat permetria construir un bon grapat d’escoles i hospitals. En tot cas, si és aquest l’argument, caldria considerar totes les escoles i hospitals que podríem construir amb el concert econòmic o la independència. Tanmateix, és un argument que no contradiu la profunda desigualtat dels impostos regressius, absolutament contraris a l’ideari socialista.

Fa uns dies vaig anar a fer un cafè amb un conegut que és directiu a Barcelona d’una multinacional. Com sempre, vam acabar parlant del país, del passat, del present i del futur.

“El que em fa ràbia”, em va dir, “és que continuem perdent el temps i desgastant-nos en esforços inútils: que si el català al cinema, que si les vegueries, que si la llei de consultes, que si la xocolata del lloro… I mentre nosaltres ens dispersem en lluites parcials, a Espanya van per feina”.

Vaig preguntar-li a què es referia. “Et posaré només tres exemples, però n’hi ha un munt com aquests”, va respondre’m. “Primer exemple: el tema de la fusió de caixes d’estalvis. Les caixes sempre havien estat una competència autonòmica. Ara ja és un tema de l’Estat, que amb el seu FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, ja té pebrots el nom), ha fet que el centre de gravetat en el tema de les caixes ara estigui a Madrid. El primer pas és la fusió entre caixes d’una mateixa autonomia. El següent, la creació de caixes d’àmbit estatal”.

“El segon exemple: Fa pocs dies em va trucar un directiu d’IBM, que és proveïdora de solucions informàtiques de la multinacional on treballo, per informar-me que estava treballant des de Madrid, degut a que el centre de decisions regional s’ha eliminat i tot s’ha centralitzat a la capital del Regne.”

“Tercer exemple: Hewlett Packard ha seguit el mateix camí. A Catalunya queden treballadors i l’àrea de desenvolupament d’impressores, però els executius s’han traslladat a Madrid, on s’ha centralitzat la direcció de la companyia per a tota la península ibérica”.

En resum, el que m’explicava aquest conegut meu és que des d’Espanya se segueix drenant Catalunya de pes específic, aprofitant que estem -com sempre- distret amb “collonades” que no porten enlloc: Ja hem vist què ha dit el ministre Chavez de les vegueries.

“Catalunya és una carmanyola com les que ens portem per dinar a la feina”, va explicar-me l’executiu tot xarrupant el seu tallat. Mentre nosaltres gastem totes les energies a discutir si ha de ser de plàstic o d’alumini, si ha de dur un rètol que digui “carmanyola” o “caramañola”, si ha de ser blava o verda, sense que ens adonem ens van fotent ens canalons de dins. Un dia descobrirem que per decidir totes les qüestions que afecten la carmanyola, el primer que hem de fer és que la carmanyola sigui nostra, per poder decidir el que volguem. El problema és que si seguim per aquest camí, el dia que decidirem que la carmanyola és nostra i només nostra, l’obrirem i no hi trobarem ni un pèsol a dins”.

Aquell dia no vaig dinar.

Els productes d’Apple tenen un sex appeal especial que fa que més enllà de la seva utilitat, ens agradi fer-los servir per anar pel món amb patent de cool. El planeta es va paralitzar per escoltar l’Steve Jobs presentar la seva nova joguina: l’iPad. Tanmateix, a l’altra part del món, aquella que no ens interessa perquè està poblada de pobres de pell fosca, també avança i aconsegueix fites tecnològiques de primer nivell.

Demà, al Mobile World Congress de Barcelona, es presentarà l’Adam, l’alternativa econòmica a l’iPad, de la companyia india Notion Ink. Les seves prestacions són impressionants, i en molts aspectes fins i tot supera el nou producte estrella de la casa de la poma. A més a més, resol aspectes que els desenvolupadors del primer món no tenen en compte, però que al tercer món són molt importants, com ara la durada de la bateria (iPad, 10 hores; Adam, 24 hores) o el contrast de la pantalla, per poder llegir-hi amb llum directa del sol.

L’Adam és el resultat de l’enginy i les ganes d’un grup de 5 enginyers de menys de 25 anys de l’Índia. Funciona sobre programari lliure i la plataforma d’aplicacions és de lliure accés per als desenvolupadors de tot el món. El Times of India, amb orgull, l’anomena l'”iPad killer”. És clar que no té el glamour de l’iPad, però a mi m’ha robat el cor.

La llibreria 22 del mític Guillem Terribas, a Girona, va acollir la presentació del llibre de la Montserrat Bacardí “Catalans a Buenos Aires. Record de Fivaller Seras“. Va ser un acte íntim i ple d’emocions, en record d’un patriota català nascut a l’Argentina, que ja vam recordar en aquest bloc amb motiu del seu traspàs.

La Montserrat va explicar el procés que va portar-la a descobrir la figura d’en Fivaller, i a la decisió d’escriure les seves memòries. Em fa l’efecte que ella sap que ha fet quelcom important. El seu llibre, però, és molt més que això. El que ha fet la Montserrat Bacardí és una contribució immensa a la història de la Diàspora catalana i a la recuperació de l’orgull nacional.

Després de la Montserrat, que va remoure molts records entre els que vam tractar en Fivaller, vam tenir el privilegi de sentir la Sígrid Seras. Uns quants vam haver de fer mans i mànigues per contenir les llàgrimes en escoltar les seves paraules, sentides, profundes, senzilles, plenes. No va recórrer a la típica enumeració d’anècdotes, sinó que va transmetre pur sentiment i amor filial. Per mi no va ser cap sorpresa. No m’esperava menys. De l’herència genètica d’en Fivaller Seras i la Blanca Lorenzo no pot sortir sinó una persona generosa, sincera i autèntica com la seva filla Sígrid, que -paradoxes del destí- així com l’avi Pere Seras va haver de fugir de Catalunya, ella va haver d’exiliar-se de l’Argentina per escapar de la dictadura de Videla.

Per arrodonir, dos poetes catalano-argentins, en Carlos Jorge i en Jorge Garralda, van llegir textos d’homenatge a Fivaller, i dos veus magnífiques, la d’en Pau i la Nadine, van tancar la nit amb dos tangos de Gardel.

Els pobles que no coneixen el seu passat no tenen futur. Sisplau, no deixeu de llegir el llibre de la Montserrat Bacardí, per entendre que el destí de Catalunya està escrit i és inexorable: la llibertat.

En plena era d’Internet, de connectivitat total, crida molt l’atenció l’endarreriment que hi ha a Catalunya pel que fa a accessos wi-fi gratuïts en espais públics, hotels, restaurants, bars, etcètera. Arreu del món, és molt fàcil trobar punts d’accés gratuïts a Internet als centres de la ciutats i fins i tot a la perifèria, a bars i locals públics. A casa nostra, en canvi, no només hi ha escassedat de hotspots, sinó que l’organisme regulador de les telecomunicacions espanyol impedeix als ajuntaments d’instal·lar-ne, amb l’argument de protegir el mercat de les grans companyies privades.

Tot plegat haurà de canviar per la pressió de l’entorn. No cal anar a París o a Londres. A Perpinyà mateix ja podem trobar desenes de punts d’accés a Internet gratuïts. Fins i i tot hi ha empreses que han sabut trobar una font d’ingressos sense haver de cobrar als usuaris. Fa pocs díes, per exemple, l’Irish Times informava que la companyia irlandesa Anacapa ha arribat a un acord per instal·lar hotspots als més de 2.000 locals de Burger King d’arreu d’Europa, que se sumaran als més de 4.000 punt ja instal·lats en bars, hotels i fins i tot perruqueries. Els usuaris es connecten de forma gratuïta, i a canvi han de veure un anunci publicitari abans d’iniciar la connexió. Els ingressos es reparteixen entre Anacapa (Ep!, on hi ha talent català involucrat) i els amos dels locals que instal·len el punt d’accés. Tan senzill com això.

Aquí encara mantenim el model dels aeroports, on hem de pagar per paquets de minuts d’accés a Internet. El món està canviant vers un escenari de connectivitat total, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Models com el de l’empresa Anacapa esdevindran moneda corrent a pertot. També a casa nostra.

El nerviosisme entre els assessors i analistes dels partits polítics catalans no para de créixer. Ja no només han de controlar el que diuen les enquestes, sinó que també han de seguir amb deteniment l’evolució de la Lliga de Futbol Professional.

Si en Guardiola no pot revalidar el títol, Joan Laporta serà història. Si el Barça guanya la lliga, Laporta esdevindrà un problema seriós per a la classe política catalana.

El segle XXI és el segle de las sensacions, dels sentiments, més que no pas de la raó. Si abans anàvem a un restaurant per atipar-nos, ara anem per experimentar sabors i textures. Si abans els anuncis de cotxes ens parlaven dels atributs del vehicle i ens l’ensenyaven, ara només apunten als nostres sentiments (vegeu aquest anunci d’Audi, dels 45 segons que dura l’spot, el cotxe només apareix durant 4 segons).

Amb la política del segle XXI passa el mateix. Els electors es mouen per sentiments (Obama, Berlusconi, Chávez), no pas per ideologies o propostes. La gent vol seguir als guanyadors, i no fa cas dels draps bruts dels líders personalistes. És cert que hi ha dossiers amb misèries laportistes als calaixos a punt per veure la llum tan bon punt l’actual president del Barça faci el pas. Però tal com s’ha demostrat en el cas italià, en molts casos el resultat final és l’enfortiment del líder, perquè demostra ser guanyador contra tot i contra tots. En la política del segle XXI no es parla de bons i dolents, sinó de guanyadors i perdedors.

L’evolució de la situació política del nostre país, amb una acumulació formidable de frustracions, és camp propici per l’aparició de lideratges forts i personalistes. Si a sobre se suma un triomf del Barça, és molt probable que una candidatura de Laporta aconsegueixi un petit nombre de diputats que dinamiti l’aritmètica parlamentària. A sobre, el timing de tot plegat és perfecte, perquè la lliga acabarà quan la campanya electoral estarà a tot gas.

En secret, els polítics catalans preguen cada nit al bon Déu perquè el Barça no guanyi la lliga.