Del Rimbau al Riberal

L’atemptat del setmanari francès Charlie Hebdo ha tornat a posar la llibertat d’expressió sobre la taula.

Dijous el papa Francesc va assegurar que la llibertat d’expressió té els seus límits i que no se pot provocar, ni ofendre una religió.

La République française, dita laica diu alt i fort que garanteix la llibertat d’expressió, però té també el seu sagrat, i posa límits a la llibertat d’expressió, uns límits a geometria variable.

Segons la llei no cal cridar ni a l’odi, ni a la transgressió de la llei, tampoc cal atacar els símbols de la République. Els autors de declaracions sospitoses, difamatòries, mentideres i atacs als símbols de la nació francesa han de respondre a davant dels tribunals.

Límits variables :

És prohibit insultar jueus o magrebins , peròinsultar occitans, catalans, bretons… és un esport nacional francès. Recordem que el Georges Freche havia estat foragitat del PS per haver dit que l’equip de França de futbol era compost de 9 “blacks”, però no el va inquitar ningú quan va dir que els catalans érem conys.
És prohibit (amb tota la raó del món) declarar que els musulmans són terroristes, però no hi ha cap pega a dir que bascos i corsos ho són.
És prohibit xiular l’himne de la République. Les persones que no respecten la Marsellesa poden ser inquietades, però he vist elegits del Consell General xerrar quan els Dragons Catalans tocaven els Segadors.
Hom no se pot aixugar el cul amb una bandera tricolor, fins i tot si fa cagar, o rescalfar-se fent la cremar, però se pot fer qualsevol bejanada amb la senyera…
L’Estat francès és així de coherent: hom és lliure de riure riure de tot, de ridiculitzar tot el que se pugui, però no s’ha pas de tocar la République.