Commemoració del centenari del naixement d’Elisabeth Eidenbenz a la Maternitat Suîssa

Nicolas Garcia, Alcalde d'Elna, homenatjant Elisabeth EidenbenzDissabte 12 de juny, se celebrava a la Maternitat Suïssa d’Elna, Castell d’en Bardou, la
commemoració del centenari del naixement d’Elisabeth Eidenbenz.
Aquest acte, inscrit en el marc de manifestacions memorials al Principat i a Elna, era organitzat per l’Ajuntament d’Elna i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l’Associació de Descendents I Amics de la Maternitat d’Elna (DAME).
Recordem que Elisabeth Eidenbenz. jove mestressa d’escola suïssa, preocupada pel destí de la població d’Espanya, enfrontada a la guerra civil, s’havia engatjat al Servei Civil Internacional amb l’organització « Ajut suís als infants d’Espanya ». La lluita d’Elisabeth Eidenbenz – directora de la Maternitat Suïssa que va instal.lar amb fe, força i perseverança al Castell d’en Bardou d’Elna, va permetre el naixement de 597 criatures, del desembre del l939 a Pasqües del 1944. A saber, 400 nines i nins, filles i fills de Republicans, víctimes potencials de la Retirada, però també 200 infants jueus i zingars. Elisabeth Eidenbenz es va aixecar contra la Història implacable, posant en perill la seva vida mateixa, Per ella, el refús i la revolta es van convertir en un deure. Elisabeth va donar una lliçó d’humanitat a un món esdevingut inhumà . Va integrar la memòria col.lectiva d’Espanya amb només un sobrenom, lluminós d’amor et de gratitut : el de « Señorita Isabel ». Elisabeth Eidenbenz, desapareguda fa dos anys, va obtenr al capdavall de 50 anys d’oblit la medatlla dels Justos entre les Nacions, decernida per l’Estat d’Israël, la Medatlla d’or de l’ordre Social i de la Solidaritat atribuïda per la Reina d’Espanya, la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, la Legió d’Honor concedida de part del gobern francès… però sobretot la silenciosa reconeixença dels 600 homes i dones que va infantar….
Dissabte passat, en presència de Jordi Palau, representant la Generalitat de Catalunya, de Celia Garcia, presidenta de l’associació DAME, i de desenes de participants, Nicolas Garcia, alcalde d’Elna va homenatjar l’aventura humana d’Elisabeth Eidenbenz i els valors de coratge, de fraternitat i de solidaritat que vehicula.
Recentment reconeguda Monument Històric, la Maternitat Suîssa d’Elna representa més que un monument… és una pàgina viva de la Història, un testimoni dels infants nascuts ahir tirat, com un missatge d’esper i de tolerància, cap als nins i a les nines que vindran demà..
Joan Iglesis

Dissabte 15 de juny, la Generalitat de Catalunya i la Vila d’Elna commemoren el naixement d’Elisabeth Eidenbenz a la Maternitat Suîssa

Aquest any 2013, coincidint amb la commemoració del centenari del naixement
d’Elisabeth Eidenbenz, l’Ajuntament d’Elna i el Memorial Democràtic de la
Generalitat de Catalunya i , amb la col·laboració de l’Associació de Descendents
I Amics de la Maternitat d’Elna – DAME (França i Catalunya) us conviden a
participar en les activitats memorials següents.a la diada dels infants d’Elisabeth,
a la Maternitat Suîssa d’Elna

Programa d’aquest dissabte 15 de juny, a la Maternitat Suïssa.

11.00 h La cançó de la Maternitat a càrrec del grup de Terrassa. – Inauguració de la diada amb l’ofrena floral i la interpretació musical a càrrec de Joël Pons.
Exposició “Suport a les dones i els nens víctimes de la guerra”
Presentació del còmic Exili, de Salvador Pujol, Miquel Piera i Juan Kalvellido
13.00 h Dinar de germanor al jardí de la Maternitat
Reserva obligatòria. Contacte: [email protected]
16.00 h Conferències1:
“Connexió Burjassot” per Lluís Expósito, historiador.
“La colònia de Sigean i l’ajuda suïssa a França” per Maria Ojuel, historiadora, i Michel Muéchavy, advocat honorari del Col·legi de París.
19.00 h Refrigeri ofert per l’Associació DAME.
21.30 h Espectacle1 ofert per la vila d’Elna: Passagères, per Bernadète Bidaude.La Maternitat SuîssaElisabeth Eidenbenz

Cant per al merla rialler (Homenatge a Joan Pau Giné)

Joan Pau GinéD’ençà que ens ha deixat
D’ençà que s’és anat
Aquí a Rosselló
Costa de fer cançós.
De quant en quant el dia
Porta una melangia
La del merla rialler
La d’en Joan Pau Giné.

Vespres de broma roja
Sul camí de Costoja
On padrines i llops
S’estimen a l’encop.
Quan la mar embrutida
Plora sense mentides
Lluny del merla rialler
Lluny d’en Joan Pau Giné.

El món se’l veu pitjor
A la televisió
On els morts i les penes
Corren per les cadenes.
Paret i la Françoise
Els hi han venut la casa
Niu del merla rialler
Niu d’en Joan Pau Giné.

L’allioli munta massa
Amb l’all de Montparnasse.
A l’estiu quin pastís
Fan els pallagostís !
El cuc se gira enrere,
Vol engolir la terra,
La del merla rialler
La d’en Joan Pau Giné.

El xirment l’han cremat
Els mestres educats.
Sota la marinada
El grec alça tirades,
Versos d’ahir, d’allà
Cridant « Adiu ça va… »
Cap al merla rialler
Cap en Joan Pau Giné.

La Mercedes, pobreta,
Ha agafat la maleta,
Ha passat la frontera.
Se ven a la Jonquera…
Sota la nit que ve
Bages s’endorm solter
Sense el merla rialler
$ense en Joan Pau Giné.

Elna els 6 i 8 de juny del 2013
Joan Iglesis

Els Castellers “Els Arreplegats” de Barcelona, rebuts pels seus homòlegs “Els Mangoners” a la Universitat de Perpinyà

Divendres 9 de març, a les 12 pm al campus de la Universitat, els Castellers “Els Arreplegats” de Barcelona van ser rebuts per la formació castellera nord catalana “Els Mangoners”. En aquesta ocasió, plaçada sota el doble signe de la sang visceral i de l’or, molts estudiants es van assajar a les etapes successives de la construcció humana del castell : formació de la pinya, elevació dels graons… i això amb la curiositat d’alguns i amb l’entusiasme de molts altres. Aquesta iniciativa, alhora tradicional i atractiva, constitueix una acció inscrita en el desenvolupament sociocultural i lingüístic de l’Associació Catalana d’Estudiants. Aquest encontre casteller ha permès enfortir els lligams transfronterers que comparteixen d’ençà de temps (i a desgrat del “maleït” Tractat del Pirineu) joves Catalans del sud i del nord… més que mai sota la llum de la nostra senyera i amb el fervor lluminós de les nostres esperances i de cara al nostre futur…
Joan Iglesis

Per Santa Eulàlia i Santa Júlia, la gigantona Godlana va ser batejada republicanament.

Amb motiu de les festes patronals de Santa Eulàlia i de Santa Júlia, la vila d’Elna va procedir, aquest prop-passat cap de setmana, al bateig republicà de Godlana, gigantona fruita de l’amor del seu pare Miró i de la seva mare Quixol. Godlana…una nina eixida d’una passió cartonera de paper, de guix i de drap.
Godlana : un projecte europeu engegat entre Elna, al Rosselló, i el Perelló, a
les Terres de l’Ebre
El projecte transfronterer europeu Comenius Regió, iniciat a la tardor del
2010, agrupa l’Ajuntament, una escola i una associació de cada població d’Elna i
del Perelló.
En el cas d’Elna, es van unir al projecte la Federació de Portadors i de Gegants
de Catalunya del Nord així com l’escola primària municipal Josep Néo amb els
alumnes de les classes que aprenen el català com a llengua vehicular.
Aquest projecte es concreta en intercanvis sobre les noves tecnologies amb
correspondència per internet, l’estudi del patrimoni, de la cultura i de les
tradicions catalanes a cada ciutat i territori. També propicia bescanvis de
metodologia pedagògica entre els mestres nord-catalans i sud-catalans. També hi
són inscrits, durant els propers dos anys escolars, la construcció de dos gegants
per l’alumnat d’Elna.
El projecte Comenius Regió ha facilitat accions paral·leles al projecte, uns intercanvis entre les dues poblacions amb la participació de la colla gegantera del Perelló a la festa major d’Elna i en el mateix municipi la celebració d’una rifa en català a càrrec de la Colla Gegantera Il·liberenca (d’Elna).Aquesta rifa tindrà lloc el proper dilluns 26 de desembre, à dos quarts de nou de la nit, sala de les festes d’Elna. Godlana, la fruita de forces laïques i associatives… A més de ser filla de Miró i Quixol, Godlana és la petita geganta eixida d’un projecte tripartit.
En primer lloc l’Ajuntament d’Elna, representat pel seu batlle Nicolas Garcia i per la municipalitat, assistits per Ricard Nieto (responsable de la catalanitat i del servei transfronterer)
En segon lloc l’escola comunal Josep Néo, representada pel seu director Roland Castanier i per les mestresses d’escola Laetitia Cante, Myriam Masgrau i Valérie Tarres. Els alumnes de l’escola Joseph Néo, dirigits pels seus mestres, van crear i confeccionar Godlana. Al nivell tècnic, els artesans i artistes Ventura i Hosta (del taller “Cartons” de Navata – a la comarca de Girona), creadors emèrits de gegants i de capgrossos, van aconsellar amplament els alumnes i els van conduir a la realització del projecte.
En tercer lloc, la Federació dels Gegants de Catalunya, représentada per Ana Maria Lourdou, presidenta de la Colla Gegantera d’Elna, pel seu marit, Joan-Claudi, portador, Joan Llorenç Solé (portador i coordinador) així com Cedrik Blanch de les Angles (conferenciant).
Van participar a aquest acte els elegits de la Vila d’Elna i del municipi del Perelló, els artistes Ventura i Hosta del taller Cartons de Navata, la formació musical Salanc’ Aires, la cobla “Tres Vents” i diverses colles geganteres del Nord (Elna, Argelers de la Marenda, Tuïr, Perpinyà…) i del Sud (Terrassa, Sant Fruitós de Bages… )

Amb la seva pel.lícula « Pa negre », Agustí Villaronga ofereix la seva identitat pregona al cinema català

 

Agustí Virallonga, director de cinema, presenta “Pa negre”

Dissabte 20 d’agost, a fi de tarda, Agustí Villaronga, director de cinema, i Isona Passola, productora , van presentar la seva pel.lícula  « Pa negre  » al cinema « el Castellet », amb motiu de la celebració dels cent anys d’aquest monument perpinyanès, testimoniant ell tot sol a través generacions convençudes de la voluntat, la feina i l’opiniatretat de la família Font.
« Pa negre », és la història d’un infant (Andreu), enfrontat a les mentides i a les temptacions, però sobretot arrelat amb senceretat a valors tals com l’amistat, l’honestetat, l’amor filial, el sentit del deure i la protecció del medi familiar, que l’envolta i que l’integra.
Aïllat entre tots els protagonistes de la seva adolescència, Andreu haurà d’encertar la seva veritat, és a dir aquesta clau que li permetrà crèixer.
Després de moltes desil.lusions acumulades i de veritats imposades crualment, Andreu, enganyat, traït i decebut, esdevindrà un home.
Oscillant al llarg de crisis interiors entre l’ideal i el pragmatisme, la consciència d’Andreu acabarà per traçar i afirmar la seva identitat pròpia, passant al capdevall de l’estat de nin a la condició d’adult, per canviar finalment de cognom i de nom…
Adaptant a la pantalla tres novel.les de l’escriptor Emili Teixidor, « Pa negre » es presenta com una pel.lícula parabòlica, paradoxal i riquíssima, atestant de l’horror i de les exaccions de la guerra d’Espanya, i – anys després – més durament i més durablement de les seves repercussions socials, humanes i psicòlogiques….
La pregunta és pregona, vigent i essencial no obstant : « Com un àngel pot esdevenir un monstre ?… »
Les metàfores, lligades a l’àmbit dels ocells i de la mitologia, en paral.lel al món dels homes, condueixen invariablement i ineluctablement l’Andreu cap a la seva concepció de la llibertat i també cap a l’adquisició de la seva personalitat pròpia.
Amb aquesta pel.lícula. Agustí Virallonga dóna una embranzida i una orientació identitària i realista al cinema català…
D’ençà de la seva sortida oficial, « Pa negre » ha aconseguit 9 Goya – atorgats per l’estat espanyol -, 13 Gaudí – decernits per la Generalitat de Catalunya – i un premi molt remarcat al Festival de Cinema de San Sebastian.
Emili Teixidor – autor de « Pa negre » – va remportar el premi Joan Creixells al 2003 i el Premi Lletra d’Or al 2004.
« Pa negre » és avui dia considerat  com la novel.la més important, entre les publicades a Catalunya, durant aquests deu últims anys .

La Vila d’Elna i la Generalitat de Catalunya homenatgen Elisabeth Eidenbenz i la seva obra

Quatre-centes persones s’havien reunit, el proppassat diumenge 12 de juny a fi de tarda, a la Maternitat suïssa, localitzada Castell d’en Bardou a Elna, per retre homenatge a Elisabeth Eidenbenz.
Elisabeth, una jove mestressa d’escola suïssa, preocupada del destí de la població d’Espanya, enfrontada a la guerra civil, s’havia engatjat al Servei Civil Internacional amb l’organització « Ajut suís als infants d’Espanya ». La lluita de l’Elisabeth Eidenbenz – directora de la Maternitat suïssa que va instal.lar amb fe, força i perseverència al Castell d’en Bardou d’Elna, va permetre el naixement de 597 criatures, del desembre del l939 a pasqües del 1944. A saber, 400 nines i nins, filles i fills de Republicans, víctimes potencials de la Retirada, però també 200 infants jueus i zingars. Elisabeth Eidenbenz es va aixecar contra la Història implacable, posant en perill la seva vida mateixa, Per ella, el refus i la revolta es van convertir en un deure. Elisabeth va donar una lliçó d’humanitat a un món esdevingut inhumà . Ella va entrar a la memòria col.lectiva d’Espanya amb només un sobrenom, lluminós d’amor et de gratitut : el de « Señorita Isabel ». Elisabeth Eidenbenz, desapareguda fa gairebé un mes, va obtenr al capdevall de 50 anys d’oblit la medatlla dels Justos entre les Nacions, decernida per l’Estat d’Israël, la Medatlla d’or de l’ordre Social i de la Solidaritat atribuïda per la Reina d’Espanya, la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, la Legió d’Honor concedida de part del gobern francès… però sobretot la silenciosa reconeixença dels 600 homes I dones que va infantar.
Per una tercera edició, la Vila d’Elna i l’associació DAME (Descendents i Amics de la Maternitat d’Elna), organitzaven, aquest diumenge 12 de juny passat, un homenatge a l’Elisabeth Eidenbenz. Tal com pugué ser una resurgència de la Història, 70 ninetes, d’edat variant dels 5 als 17 anys, nétes de refugiats, havien fet el viatge – en procedència per la majoria de Catalunya del Sud – acompanyades de les seves famílies, per participar a aquesta diada. Com a punt comú, el seu nom genèric. : Elna, un nom que evoca un lloc i una història. En efecte, totes aquestes Elnes – el nom Elna significant “llum” o “victòria” – han estat batejades i anomenades Elna, ja que els seus avis l’havien triat I decidit, I ja que ells havien nascut a la Maternitat suïssa, que se’n recorden i que s’en recordaran per sempre.
L’emoció i el respecte guiaven aquesta trobada : a través de les preses de paraula de Nicolàs Garcia, Alcalde d’Elna, de Joan Auladell, representant la Generalitat de Catalunya, però també durant els homenatges de tots els anònims que han nascut entre les mans d’Elisabeth Eidenbenz…
Aquest retrobament filial va donar lloc a un acte oficial. En efecte, un conveni va ser firmat diumenge passat entre la Vila d’Elna i la Generalitat de Catalunya, per tal de recuperar i de fomentar el patrimoni i la memòria democràtica de la població nord catalana, i més particularment l’heretatge de la maternitat suïssa.
Elna és avui dia el primer municipi de Catalunya Nord a integrar la « Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica », organisme de la Generalitat de Catalunya que obra per la recuperació i la difusió de la memòria de Catalunya. Amb la firma d ‘aquest conveni, la Generalitat de Catalunya esdevé partenària de la Vila d’Elna amb vista de desenvolupar – al si del lloc històric i humà que constitueix la Maternitat suïssa -la memòria i l’obra d’Elisabeth Eidenbenz.
Cita imprescindible : la Vila d’Elna retrà un homenatge public i solemne a Elisabeth, el proper dissabte 25 de juny, cita que es concretitzarà amb la dénominació oficial de dues vies comunals : « la passejada des infants de la Maternitat » i « l’Avinguda Elisabeth Eidenbenz »…

Joan Iglesis

El dia que vaig encontrar l’encarnació de la literatura : Jordi Pere Cerdà

Fa 25 anys passats, vaig encontrar Jordi Pere Cerdà… Més que un home, un savi, un filòsof…vaig tenir aleshores la sensació de topar amb una muntanya de coneixement i de tolerància…una biblioteca viva que us obre l’esperit quan ell us parla, amb la seva veu tan articulada i tan greu que me’n recordaré fins al darrer alè de la meva vida…
Jo tenia només 26 anys i aqueix escriptor i poeta ja havia omplert el meu cor amb una una admiració indefectible … en efecte, pocs mesos enrera, al Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana, havia tingut el privilegi de sentir-lo declamar « El gall de bosc » – una novel.leta treta del seu recull : « Col ;locació de personatges dins un jardí tancat » . Aquest dia, érem algunes persones, interessades, apassionades i preocupades per l’esdevenir de la nostra llengua i de la nostra literatura catalana… d’aquesta literatura que homes tals com Jordi Pere Cerdà, Joan Cayrol, Josep Sebastià Pons o Albert Saisset han fet néixer i créixer d’aquesta banda nord del Pirineu.
Ningú no pot descuidar les paraules d’un home de talent, de fe i d’autenticitat com l’és Jordi Pere Cerdà quan se l’encontra. Pere Figueres em va dir un dia que buscava una porta i que aquesta porta es va obrir d’un sol un cop de vent a la descoberta de l’univers de l’Antoni Cayrol (el nom d’estat civil de Jordi Pere Cerdà). Pere Figueres va donar al 1983 amb l’ajut i la cooperació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans un disc famós : «Tinc al cor un poble», que ultra els textos més cèlebres de Joan Amade, proposava peces magnífiques d’en Cerdà (entre les quals «El pres»…)
En el terbolí d’imatges, de paraules i de pensaments que Jordi Pere Cerdà va fer caure dins el meu cap d’home jove tret tot just de l’adolescència, hi ha una sentència de què us voldria assabentar… Em va dir, com si haguéssim hagut de compartir un secret, com si fos la passació d’un missatge, lliurat amb gravitat, tendresa i generositat : « Iglesis, per un infant que neix, tot ès blanc o tot és negre, tot és bo o tot és mal… la intel.ligencia crea els matisos »… Gràcies, Mestre … Prometi que no l’oblidaré mai…

Comunicació : parlem-ne!…

Comunicar : una paraula que ha travessat els segles i que apareix ben sovint com una manera d’actuar, sigui al medi social, comercial o polític…
Més que un modus vivendi, la comunicació al llarg del temps, ha esdevingut una estratègia.
Pensar a una cosa i fer que la persona que hom vol assabentar o convèncer pensi la mateixa cosa… vet aquí esquemàticament o senzillament el que representa comunicar.
Uns estudis realitzats per sociòlegs fan reflexionar quan analitzen el que és una bona comunicació.
El text – és a dir l’escrit – només representaria el 7%,. La intonació – és a dir la inflexió de la veu – el 38%. .La resta : moviments del cos, gestos, moviments del cap, dels braços i de les mans, tot això ben envolupat en vestits adients, amb el cap ben alt… tot això valdria pel 55%…
Aquest estudi dóna força a pensar i em recorda dues sentències de la llengua i de la literatura franceses.
La primera és d’en Montaigne que deia – fa prop de cinc segles enrera- que un cap ben fet val ben millor que un cap ben omplert…
La segona és un quiasme (una figura de retòrica) ; diu que val millor fer saber que saber fer…i implica aquest quiasme un altre, induît ben naturalment: val millor dir lo que fem que fer lo que diem… Heus ací una deriva política de la comunicació.
Al capdeavall, tot això m’empipa tant se val : pensar que els dos versos més cèlebres de la poesia francesa « Les sanglots longs des violons de l’automne…Blessent mon cœur d’une langueur monotone »… que aqueixos dos versos que en Verlaine va escriure per en Rimbaud, que aqueixos dos versos que van constituir el codi, el senyal i l’anuncia de l’alliberament de França el 6 de juny del 1944… que aqueixos dos versos només valen el 7% d’una bona comunicació… Això m’interpel.la amb una sola pregunta : per què escrivim ?…

Mira que t’enviaré el forro!…

Quan jo era petit, pel carrer jo sentia la gent vella enraonar entre els uns i els altres. Jo no era concernit per les xerrades que bescanviaven, ja que la llengua que descobriria més tard era reservada a les opinions que compartien a dintre del seu cenacle. En efecte, entenia aleshores poca cosa del que deien…

Però hi ha una cosa que m’havia estranyat i que emergia de quan en quan de les seves xerrades, com un crit mal entès ; es deien de tant en tant, com si fos una escopinyada: «Mira que t’enviaré el forro!» En aqueix temps, jo no comprenia ni gens ni mica lo que significava aquesta sentència, mena de promesa peremptòria. Amb tot, bé que jo no sabia aleshores lo que era un forro, aquest personatge, invocat i convidat pels savis de cada dia, per aqueixos homes d’una edat complerta, que parlaven de la vida de la ciutat com si ells fossni aclarits d’afers amagats, clandestins o secrets… aqueix forro apareixia als meus ulls i a la meva imaginació d’infant més terrible que en King Kong, que l’Itocà o que en Dracula…

El forro, un individu poc amable, perdut entre uns anti-herois que m’impedien de dormir com jo l’haguès debadament i legitimament desitjat.

Més tard, ja que jo havia perdut bon nombre de somnis i tantes il.lusions, vaig apprendre lo que era un forro… Es tractava d’un home qualsevol, tot i que fos bastant auster, que venia a casa dels pobres, quan ells no podien més pagar el lloguer del seu pis, ni l’electricitat, ni l’aigua, ni les taxes, ni tampoc els impostos…

Aqueix home que parlava poc, que comptava molt, i que contava històries de dret i de justícia donava a cada u raons de fira que ningú no entenia ni gens ni mica i el deixava encara més pobre amb un llit, una cadira i una televisió, segons el seu humor, i segons la programació del trimestre. Un dia, el forro va venir a casa meva, com un botxí… I va emportar amb els mobles tota la meva imaginació.

Aquest dia maleït, vaig recordar les paraules dels vells del meu barri. Amb un somrís forçat, una mica crual, vaig entreveure els rostres d’aqueixos farisians que havien ara desaparegut. Vaig sentir en aquest moment com el toc d’una campana, alhora rica i buida d’un sol ressó. Aquest record em va dir sense cap esper possible: «Mira que t’enviaré el forro!»