Papers d'esports

Gairebé deu mil esportistes de cent seixanta països estan lluitant des de dissabte passat per entrar en la glòria olímpica. Solament uns quants, els que estiguin més ben preparats o els que tinguin més fortuna en el moment decisiu, ho aconseguiran. En els vint-i-tres esports en què es competeix hi ha un total de 771 medalles per repartir —237 de cada metall—, i solament n’aconseguiran els escollits. La resta d’esportistes, que seran majoria, se n’aniran de Seül sense guardons, però amb la satisfacció d’haver participat en uns Jocs Olímpics. Això és la normalitat olímpica.
Que els Jocs de Seül s’estiguin celebrant és la més agradable de les notícies. Els Jocs de Seül van néixer amb la destral sobre el cap. L’any 1982, quan Seül va ser designada com a seu dels Jocs del 1988, el moviment olímpic encara estava commogut pel boicot als Jocs de Moscou que dos anys abans, encapçalats pels Estats Units, havien protagonitzat una seixantena de països. Seül es va prendre amb entusiasme l’organització dels Jocs, tot i que dos anys més tard la Unió Soviética va tornar als Estats Units el boicot que havien fet als seus Jocs i no va participar a Los Angeles. La lluita entre els dos grans semblava que tindria una tercera i definitiva part a Seül. Corea del Sud és un dels aliats més importants que tenen els Estats Units a la conflictiva zona de la costa asiàtica de l’oceà Pacífic, i el fet que els Jocs s’hi celebrin sense problemes és un assumpte tan vital. per als Estats Units com per la mateixa Corea del Sud.
Més interessat encara que els Jocs arribin a bon port està el Comitè Olímpic Internacional. Un tercer boicot massiu podia posar fi als Jocs i al moviment olímpic. Els Jocs paral·lels que es van organitzar l’any 1984 a diverses ciutats dels països boicolejadors van fer veure al COl que el moviment olímpic es podia dividir en dos. La prova de foc està a Seül. Si els Jocs de la capital sud-coreana es porten a terme amb normalitat, el moviment olímipic s’haurà salvat. Si no, una nova era en l’esport mundial podria començar.
Les negociacions han estat múltiples i difícils durant aquests anys i el Comitè Olímpic Internacional, amb Joan Antoni Samaranch al capdavant, ha hagut de moure’s en múltiples fronts per salvar els Jocs i resoldre situacions que el mateix COI havia creat en la darrera dècada, amb un seguit de designacions de seus que van ser les que van crear els problemes. La designació de Moscou com a seu dels Jocs del I980 es va fer l’any 1974 i la de Los Angeles com a seu dels Jocs del 1984. l’any 1978. Esportivament parlant, celebrar dos Jocs Olímpics consecutius en les dues grans potències esportives del món era assegurar dues grans festes esportives, en què uns i altres intentarien fer-ho millor que el rival, tant damunt la pista com en l’aspecte organitzatiu. Dos jocs consecutius a la Unió Soviètica i als Estats Units era provocar també que hi hagués una lluita directa entre dues formes diferents d’entendre no solament l’esport, sinó també la societat i la vida. El repte era interessant, però no va sortir bé. Si algú en el COI va pensar que la política no interferiria en els Jocs, no la va encertar, i si algú mes pensava que encara és possible separar la política de l’esport, és que no vivia en aquest món. La designació de la capital de Corea del Sud per organitzar els Jocs del 1988 va ser un acte de veritable inconsciència i una demostració que en el COI hi havia gent que pensava que la política no podia influir en el desenvolupament dels Jocs. Allò greu no es que es pensés això, sinó que es pensés l’any 1982, quan Moscou-80 ja havia estat boicotejat i quan tothom pensava quant trigaria la Unió Soviética a revenjar-se.
Sortosament, el COI ha corregit errors i l’absència a Seül de set dels 167 països que formen el COI queda compensada pel debut de deu països en uns Jocs i per la dura batalla que es planteja entre cinc ciutats per aconseguir l’organització dels Jocs del 1996. Per primer cop des dels Jocs de 1976, que es van fer a Montreal, els Estats Units i la Unió Soviètica s’estan veient les cares en 23 disciplines esportives al mateix temps i en un mateix lloc.
La comptabilització de medalles i de rècords, que es va fer a distancia fa quatre anys, es pot fer ara en el mateix lloc, cara a cara. El moviment olímpic sembla definitivament salvat i la principal beneficiària d’aquesta normalitat olímpica amb què s’han iniciat les competicions a Seül serà Barcelona d’aquí a quatre anys.
(Article publicat a Tot l’Esport el 20 de setembre del 1988)