Papers d'esports

L’atleta canadenc Ben Johnson va ser desposseït el cap de setmana passat del rècord i del títol mundial dels 100 metres que va aconseguir al 1987 a Roma, així com de les millors marques mundials en pista coberta dels 50 i 60 metres, i els pròxims mesos també perdrà els dos títols mundials de 60 metres en pista coberta. La Federació Internacional d’Atletisme ha fet unes sancions a la mida de Johnson, que va declarar sota jurament que es dopava des del 1981, i pràcticament l’ha esborrat del palmarès.
El 24 de setembre del 1988, a l’Estadi Olímpic de Seül, el velocista canadenc Ben Johnson guanyava la medalla d’or dels 100 metres llisos amb 9.79 i batia el seu propi rècord mundial de 9.83, aconseguit un any abans en el campionat mundial disputat a Roma i que havia estat qualificat de rècord del segle XXI. Dos dies després de la seva victòria, Johnson era desqualificat per haver donat positiu en el control antidòping, i perdia la medalla d’or i el rècord i era sancionat amb dos anys de suspensió per la lAAF (Federació Internacional d’Atletisme). Per al velocista canadenc va començar llavors un calvari que va culminar diumenge passat, quan el Consell Directiu de la lAAF el va desposseir del títol mundial que havia aconseguit el 1987 a Roma, l’endemà d’haver-ho estat del rècord mundial de 9.83 assolit a la capital italiana. El que havia de ser un rècord del segle XXI. no va arribar ni tan sols a la dècada dels noranta, ja que a partir de l’1 de gener d’aquest any, el rècord mundial dels 100 metres està en possessió de Carl Lewis, amb els 9.92 que va fer a la final de Seül, quan va ser derrotat per Johnson.
Per arribar a aquest desenllaç, la lAAF ha canviat tota la seva legislació sobre el control antidòping, i ha endurit encara més unes normes que l’han fet capdavantera en la lluita contra el consum de droga en l’esport mundial. El cas de Ben Johnson ha estat agafat com a exemple per la Federació Internacional, que ha dictat unes normes a la mida de l’atleta canadenc, seguint les quals aquest ha estat castigat com cap altre atleta ho havia estat anteriorment i com cap altre ho serà després de l’escarment fet amb el que va ser rei de Roma i, per unes hores, heroi de Seül.
Les normes aprovades per la lAAF en el Congrés celebrat a Barcelona el mes de setembre del 1989, dictaminen que cap rècord mundial no pot ser considerat vàlid si l’atleta que el té ha admès haver utilitzat drogues per aconseguir-lo. Aquesta norma té un caràcter retroactiu de sis anys, per la qual cosa aquest any afecta els rècords aconseguits des de 1984 i al 1991 afectarà els aconseguits des de 1985, i així successivament. Com que Ben Johnson va declarar a la comissió investigadora formada al Canadà després de l’escàndol de Seül que havia utilitzat anabolizants des de 1981 i que els havia utilitzat de forma especial abans de Roma’87, el canadenc entra de ple dintre de la llei i perd el seu rècord de 9.83 fet al 1987. Johnson també ha estat desposseït de les millors marques mundials en pista coberta dels 50 metres (5.55) i 60 metres (6.41).
Ben Johnson i nou dels seus compatriotes i companys d’entrenament han confessat haver utilitzat productes dopants, encara que cap d’ells no havia donat mai positiu en un control antidòping. Al 1988, a més de Johnson van donar positiu quinze atletes més. Als Jocs de Seül hi va haver dotze casos positius, un d’ells un cavall, però a les proves d’atletisme, només Johnson. Un any abans, als mundials de Roma, la suïssa Sandra Gasser, tercera en els 1.500 metres, va ser l’única que va donar positiu, però va negar sempre que s’hagués dopat i va portar el cas als tribunals ordinaris. Gasser ja ha complert la sanció de dos anys que se li va imposar i a finals de la temporada passada va tomar a competir.
En principi, i segons es va aprovar al Congrés fet a Barcelona, Johnson no havia de perdre el títol aconseguit a Roma, però la lAAF va decidir el contrari en el de Tokio del cap de setmana passat. D’aquí unes setmanes, Johnson també perdrà els títols mundials de pista coberta de 60 metres que va aconseguir al 1985 i al 1987.
Aquest nou nivell de càstig per al canadenc —després de perdre la medalla de Seül i els seus rècords, i de no poder competir durant dos anys—, ha provocat polèmica, ja que alguns experts consideren que vulnera el dret internacional, en el qual no es contempla la retroactivitat. El tema de l’anul•lació dels rècords, la lAAF el va solucionar aprovant una nova.reglamentació segons la qual cada primer de gener revisarà les seves llistes de rècords i, si n’hi hà algun que no compleixi les normes, serà anul•lat. D’aquesta manera, els 9.83 de Ben Johnson figuraran a la cronologia de rècords mundials com una marca vàlida fins al 31 de desembre de 1989, mentre que a partir de l’1 de gener del 1990 el rècord són els 9.91 de Carl Lewis.
Aquest rècord ha estat protestat des de diversos sectors i la Comissió d’Atletes de la lAAF s’ha manifestat a favor que el nou rècord siguin els 9.93 que Calvin Smith va fer al 1983, ja que Lewis va aconseguir la seva marca a Seül en la cursa en què Johnson va ser desqualificat. La comissió d’atletes considera que Johnson va fer d’improvisada llebre i que s’haurien d’anul•lar les marques de tots els participants, ja que la cursa no va ser lícita. Lewis ha fet 9.93 dues vegades: a la final de Roma —també darrera de Johnson— i a la reunió de Zuric del 1988, on no va passar el control antidòping, fet imprescindible perquè una marca pugui ser homologada com a rècord mundial. El tema dels títols és més problemàtic, ja que ni la mateixa lAAF
no sembla saber exactament com resoldre el tema. Ben Johnson ha desaparegut dels resultats de la final dels mundials de Roma i la primera posició és ara per a Carl Lewis, la segona, per al jamaicà Ray Stewart i la tercera, per al britànic Linford Christie, però Johnson no haurà de tomar la medalla d’or, ni es farà cap nova entrega de recompenses.
El positiu de Ben Johnson a Seúl va causar una gran commoció en el món de l’esport. Abans que ell altres atletes que havien aconseguit rècords mundials havien donat positiu en controls antidòping —el nord-americà Ben Plucknet en el llançament de disc, la búlgara Ludmila Andonova en el salt d’alçada i la txecoslovaca Zdenka Silhava en el llançament de disc—, però cap d’ells no tenia ni el carisma ni la popularitat de Johnson. Després de la seva victòria a Roma, Johnson havia estat elevat a la categoria d’heroi i d’exemple de la joventut. Un somni que va quedar trencat a Seúl i davant el qual la lAAF va decidir intervenir decididament i exemplarment, i va anar elaborant —encara que el president de la federació, Primo Nebiolo, ho negui— una legislació a la mida de Johnson que l’escarmentaria de tal manera que qualsevol altre atleta s’ho pensaria dues vegades abans de seguir el mateix camí que el canadenc.
Ben Johnson, però, va contribuir també a fer que el càstig hagi arribat al nivell a que ha arribat. En un primer moment el canadenc va negar que hagués pres res i deia que només hi havia una explicació: que fos un sabotatge. Les autoritats esportives canadenques es van agafar el tema com un assumpte nacional i van crear una comissió investigadora encapçalada pel jutge Charles Dubin i a la qual van ser cridats a declarar el mateix Johnson, el seu entrenador, Charlie Francis, el seu metge, Jayme Astaphan, i diversos atletes canadencs. Johnson va declarar sota jurament que consumia esteroides anabolizants des del 1981 i el seu metge, Astaphan, va dir que tots els atletes que havien competit a Seül van prendre esteroides i que si n’hi havia algun que no, «devia ser de Sri Lanka o d’algun altre lloc deixat de la mà de Déu».
Les tasques de la comissió investigadora al Canadà van acabar el mes d’octubre passat i en les properes setmanes s’ha de conèixer la resolució del jutge Charies Dubin pel que fa a Johnson. L’atleta, a més dels dos anys de sanció imposats per la lAAF —que es compliran el pròxim mes de setembre—, està pendent de la sanció que li puguin imposar les autoritats canadenques, que en principi eren partidàries de suspendre’l a perpetuïtat.
La impressió general que hi ha en el món de l’atletisme és que, a partir d’ara, serà molt difícil que els atletes que donin positiu reconeguin la seva falta, ateses les sancions que els esperarien. Només en dos anys els sistemes de detecció de substàncies prohibides han millorat molt, com ho prova el fet que no es detectés res a Johnson a Roma, quan el mateix atleta ha afirmat que havia pres anabolizants. El president de la lAAF, Primo Nebiolo, va dir en el congrés fet a Barcelona l’any passat que seria una bona idea anul•lar tots els rècords actuals i partir de zero. Nebiolo va precisar que «amb això no vull dir que cregui que tots els rècords s’hagin obtingut amb l’ajut de les drogues, sinó que a partir d’ara els controls seran molt més estrictes i fiables».
(Article publicat a El Punt el 28 de gener del 1990)