Papers d'esports

Michael Jordan demana cobrar 4.500 milions de pessetes -36 milions de dòlars- per les dues pròximes temporades si els Chicago Bulls volen continuar tenint-lo a l’equip. De fet, l’MVP d’aquesta temporada a l’NBA pensa que hauria de cobrar 23 milions de dòlars -uns 2.800 milions de pessetes- per una temporada, però està disposat a baixar fins a 18 milions de dòlars si el contracte és per dues. Ara mateix, Jordan cobra 4,5 milions de dòlars per temporada, menys que Shaquille O’Neal i Pat Ewing. Aquest darrer és l’home que cobra més a l’NBA, amb un contracte de 18,7 milions de dòlars amb els New York Knicks. Aquestes quantitats són per jugar a bàsquet i prou, ja que Jordan guanya uns 40 milions de dòlars en concepte de publicitat.
Totes aquestes xifres, igual que les que cobren alguns boxejadors, jugadors de futbol americà, pilots de fórmula 1, tennistes o jugadors de golf, són la conseqüència directa dels ingressos que aquests esports són capaços de generar i, per tant, poden pagar aquestes quantitats a les estrelles que atreuen el públic. Els ingressos per les retransmissions de les competicions per televisió i el merchandising són la base de tot el negoci. Perquè és d’això del que es tracta. D’un negoci.
Des de la perspectiva europea, aquestes xifres maregen. La majoria dels esportistes més ben pagats del món pertanyen a l’hiperprofessionalitzat món de l’esport dels EUA. Hi ha excepcions, com Michael Schumacher i el milionari contracte que té amb Ferrari, però a les llistes d’esportistes més ben pagats hi surten sempre noms que a Europa no diuen res i, en canvi, no hi apareix ni un futbolista. Aquests esportistes, que són els més cotitzats a Europa, no arriben, ni de bon tros, a guanyar el que guanyen els seus col•legues, d’altres esports evidentment, de l’altra banda de l’Atlàntic.
A Europa en general i a l’Estat espanyol en particular, encara s’està molt lluny de poder copiar el model d’esport professional dels Estats Units. Són mons diferents. No hi ha un projecte global coherent per part dels clubs i de les associacions que han format ni l’espectacle esportiu que es ven té el mateix nivell. Els clubs professionals continuen sense ser empreses tot i que la majoria són, legalment, societats anònimes esportives. Els únics membres dels clubs que no són professionals són justament aquells que tenen en les seves mans la capacitat final de decisió: els directius. Els jugadors i els tècnics són professionals i juguen amb el seu futur. Els directius no. La majoria continuen jugant amb els calés d’altres i amb els sentiments de tothom. Tot el que ha envoltat la destitució de Johan Cruyff en el FC Barcelona n’es un clar exemple
(Article publicat a Presència el 26 de maig del 1996)