Papers d'esports

Dintre de cinc setmanes s’inauguraran a Atlanta els Jocs de la 26a olimpíada de l’era moderna. Seran els Jocs del Centenari. Els cinquens que presidirà Joan Antoni Samaranch des que va ser escollit president del Comitè Olímpic Internacional l’any 1980, a Moscou. Els Jocs d’Atlanta no han de suposar cap revolució, canvi o evolució -aquesta darrera és la paraula que agrada més a Samaranch quan es parla d’aquestes qüestions- respecte el que va ser Barcelona-92. Un cop deixats enrera els boicots que hi van haver, de forma successiva, des de Montreal-76 a Seül-88, l’olimpisme sembla capaç, ara mateix, de superar qualsevol entrebanc político-social que es pugui trobar al davant. Atlanta-96 i Sydney-2000 semblen, en aquest sentit, jugades segures.
L’olimpisme del 1996 no és, evidentment, el mateix del juny del 1894, quan es va constituir a París el Comitè Olímpic Internacional. No seria lògic que ho fos. El món ha canviat molt en aquests anys i no hi ha cap motiu perquè l’esport n’hagués de quedar al marge.
Si el baró de Coubertin veiés el que és ara l’olimpisme i els Jocs Olímpics, segurament no li agradaria gens. Això no vol dir que la línia que ha impulsat Samaranch en els darrers setze anys no sigui bona. Tot el contrari. El que no seria bo és que els Jocs encara fossin com fa 100 anys i que haguessin quedat com una relíquia d’un passat en què l’esport no havia arribat als nivells d’integració a la societat que té ara. Els puristes parlen del perill de la comercialització de tot el que envolta l’olimpisme, de la professionalització dels esportistes, dels milions que remena el COI.
Dies enrere, Samaranch es va defensar de les acusacions que el COI es deixa guanyar pels diners afirmant que allò que importa és que els diners que genera l’esport reverteixin en l’esport i que l’objectiu de la comercialització esportiva és donar a l’esport els mitjans necessaris per assolir els seus objectius. Samaranch té raó. L’autonomia econòmica és la primera que s’ha d’obtenir per, posteriorment, assolir altres objectius. Tant en el món de l’esport com en altres.
(Article publicat a Presència el 16 de juny del 1996)