Papers d'esports

Ja arriba el Tour. La Grande Boucle, la cursa ciclista per excel•lència, la prova que converteix alguns corredors, pocs, en mites i llegendes i deixa d’altres en la simple condició de mortals: de guanyadors de clàssiques de primavera o de campions del món, però fracassats en el Tour. Les carreteres del Tormalet, el Mont Ventor, el Galibier, l’Aspin, Lutz Ardiden, l’Aup d’Uès i altres cims mítics de França són estimades per homes com Bernard Hinault, Stephen Roche, Greg Lemond, Pedro Delgado o Miguel Indurain -per parlar només dels vencedors més recents del Tour-, però odiades per Gianni Bugno, Toni Rominger, Erik Breukink o Raúl Alcalá -alguns dels il•lustres que s’han fos sobre l’asfalt quan aspiraven a arribar a París vestits de groc-.
Per a la gran majoria d’aficionats al ciclisme, el Tour no és esperar hores i hores al costat de la carretera per veure només durants uns breus instants el pas dels corredors. Per a la majoria de la gent, el Tour és una bona butaca, un refresc i, si pot ser, en una habitació amb aire condicionat per suportar afrontar les calors del mes de juliol.
Sobre la carretera, l’interès dels aficionats estarà a veure si Indurain és capaç de guanyar la prova francesa per sisena vegada consecutiva. El navarrès ja forma part de la història de la ronda francesa, però el 21 de juliol, quan el Tour acabi als Camps Elisis de París, pot haver deixat enrera Jacques Anquetil, Eddy Merckx i Bernard Hinault, els tres ciclistes amb qui comparteix l’honor d’haver guanyat cinc Tours.
El que s’ha d’esperar del Tour és emocions, lluita, atacs i contraatacs, més que una tranquil•la victòria d’Indurain. El cap de files del Banesto ho té tot a favor per guanyar el Tour, però estaria bé que el guanyés tal com ho feia Merckx i no a l’estil Anquetil. Seria bo per a l’espectacle i pels aficionats que Indurain no fos el líder al final de la vuitena etapa, una contrarellotge de 30 quilòmetres, i que es veiés obligat a atacar a la muntanya i no a defensar-se. Veure Indurain atacant amb el tot el seu potencial, com a l’etapa de Lieja de l’any passat o a la d’Hautacam del 1994 és tot un espectacle. I la veritat és que no s’ha vist gaire sovint.
(Article publicat a Presència el 23 de juny del 1996)