Una eliminació merescuda
30 juny 1996 per Jordi Camps
El clamor popular diu que l’eliminació de la selecció espanyola en els quarts de final de l’Eurocopa de futbol ha estat una injustÃcia. I tant, va jugar poc però més que Anglaterra i, com a borni en el regne dels cecs, mereixia entrar a les semifinals. Però aquesta injustÃcia en va corregir una d’anterior, que el grup humà de Clemente fos a Wembley jugant contra Anglaterra, perquè no hi hauria d’haver arribat i hauria d’haver quedat fora de la competició en la primera fase.
Tothom es queixa dels errors de l’à rbitre francès en aquell partit. Ja s’ha oblidat, però, el gol legal anul•lat a Stoitxkov en el matx contra Bulgà ria -que hauria pogut suposar la derrota espanyola- i l’agressió d’Alfonso al seu marcador en la jugada del gol del triomf contra Romania. Conclusió, quatre punts menys per a Espanya, i cap a casa.
Diuen dels catalans que només sabem anar de vÃctimes. I en l’esport, que el rei del victimisme és el Barça.
Doncs mira que els espanyols! Ara no només ploren la desgrà cia de Wembley. Ploren desgrà cies que els han anat passat en els darrers deu anys. Que si al mundial de Mèxic, que si a Ità lia-90, que si el robatori contra Ità lia als Estats Units. Doncs que s’apliquin el mateix conte que ara. En no poques d’aquestes desgrà cies, abans havien fet mèrits per quedar eliminats. A més, obliden xurros immensos com el gol de Maceda en temps de descompte del partit contra Alemanya a l’Eurocopa del 1984, en la qual van arribar a la final eliminant Dinamarca en la tanda de penals -la qual cosa demostra que no sempre les han perdut- o la gesta més esperpèntica que heroica del 12-1 contra Malta.
Em vaig alegrar de la derrota de la selecció espanyola de futbol. La meva no hi pot participar i la que, per motius geogrà fics, culturals i polÃtics, hauria de suplir-la, no m’atreu. Ni pel seleccionador, ni pel joc que fa, ni per tot el muntatge politicopatriòtic que s’hi fa al voltant. Quan les seleccions espanyoles de bà squet, handbol, waterpolo, hoquei o voleibol juguen, m’agrada, per regla general, ja que sempre hi ha excepcions, que guanyin. Amb la de futbol, però, no hi ha manera.
(Article publicat a Presència el 30 de juny del 1996)