Papers d'esports

Un els principals problemes que amenacen el futur de l’olimpisme és el gegantisme que han anat agafant els Jocs Olímpics. Els d’Atlanta en són un exemple. No parlo dels greus problemes d’organització que hi ha a la capital de Georgia. Em refereixo a que pel fet que puguin competir a Atlanta representants de 197 comitès olímpics nacionals, han de quedar fora dels Jocs esportistes que podrien estar lluitant per una medalla si no hi hagués un límit de participants per país, imposat perquè el nombre d’esportistes no es dispari encara més. No és just que puguin còrrer els 100 metres atletes amb marques superiors als 12 (sí, dotze) segons, com va passar a Barcelona, i en canvi només s’acceptin tres velocistes dels Estats Units, per exemple. El mateix serveix per les proves de migfons i fons i els representants dels països africans.
Joan Antoni Samaranch proclama que en els Jocs Olímpics hi han d’haver els millors esportistes del món. És veritat, I diu que ja hi són. És una veritat a mitges.
És evident que no pot ser que no hi hagi limitació de participació i que a les curses de fons hi hagi deu o dotze representants de Kenya, Etiòpia i el Marroc, per exemple, però entre un i altre extrem caldria cercar una solució. El problema és que molts d’aquests 197 països que formen el COI només tenen un o dos representants en els Jocs, i gairebé sempre en l’atletisme, en especialitats fàcils, com els 100 o els 200 metres, on no molesten perquè només ocupen la pista alguns segons. Hi ha hagut casos escandalosos però, com a Montreal-76, quan un corredor d’Haití va fer més de 45 minuts en els 10.000 metres, una marca superior en 15 minuts a la resta de corredors de la seva sèrie. És veritat però, que l’atleta va acabar molt content perquè va batre el rècord del seu país.
El Comitè Olímpic Internacional ha ha estat valorant una solució que no fes baixar el nombre de països participants. Es tractaria de convidar a un membre de cada país que no tingués prou nivell competitiu i que pogués ser present a la inauguració, a la vila … però sense competir. Seria una nova versió de la llegendaria frase: el que importa és participar. Una tercera podria ser: han de participar els millors.
(Article publicat a Presència el 28 de juliol del 1996)