Papers d'esports

La gran actuació de Carles Moyà a l’Obert d’Austràlia de tennis ha fet descobrir aquesta competició a una gran part del públic català i espanyol, que va perdre hores de son per seguir l’actuació del mallorquí, d’Albert Costa i Fèlix Mantilla. La generació més jove de seguidors del tennis va descobrir Roland Garros quan Arantxa Sánchez va guanyar la final del 1989 a Steffi Graf. L’herba de Wimbledon va deixar de ser només per especialistes quan Conchita Martínez va vèncer Martina Navratilova i l’Obert dels Estats Units va recuperar atractiu quan Àlex Corretja va fer vomitar Pete Sampras. Ara ha tocat Moyà i Flinders Park.És llei de vida. És el poder dels mitjans de comunicació en general i de la televisió en particular. Les grans competicions esportives són grans per elles mateixes, per la seva història i els llegendaris esportistes que les han dominat durant dècades. L’interès augmenta en cada país segons la presència o no dels seus esportistes o la seva selecció en els llocs destacats. A Catalunya, a Espanya i a Luxemburg.El Tour de França ha atret l’interès del públic espanyol en el darrer decenni per culpa de Perico Delgado primer, i Miguel Indurain després. El mundial de motociclisme no seria el mateix sense Crivillè, Alzamora o Checa. Quan Carlos Sainz va abandonar en la primera etapa del ral•li Catalunya Costa Brava d’aquest any hi va haver una considerable reducció de la quantitat de periodistes presents a la prova i també del nombre de centímetres quadrats dedicats al ral•li a les planes dels diaris. Per no parlar dels esports d’equip. El seguiment de l’Eurocopa de futbol del 1992, on no va participar Espanya, i el de la del 1996, no va tenir punt de comparació. El mateix es pot aplicar en el bàsquet, l’handbol, l’hoquei sobre patins o el futbol de sala.Hi ha honroses excepcions. El Cinc Nacions de rugbi, la Super Bowl de futbol americà, el mundial de fórmula 1 -absolutament desaprofitat per les televisions a l’estat espanyol-, les finals de l’NBA, l’enfrontament entre les universitats d’Oxford i de Cambridge en el riu Tàmesi o el Grand National, són clàssics que, tot sols, ja atreuen l’atenció del públic.
(Article publicat a Presència el 2 de febrer del 1997)