Papers d'esports

Hi ha una explicació racional al partit que el Barça i l’Atlético van jugar dimecres passat al Camp Nou? La raó ens diu que no, que quan el joc es va desenvolupar dintre del límits del que es podria considerar normal, el Barça va ser un ninot sense esquema de joc, amb uns jugadors que no sabien ni on eren i l’Atlético, sense fer res de l’altre món, guanyava per 0-3. Què va canviar? Qui va transformar aquells jugadors que duien la samarreta blaugrana? L’única cosa que està clara és que va ser Bobby Robson el que va treure Popescu i Blanc del camp i va fer entrar Stòitxkov i Pizzi. La resta, ja no ho sé. Robson va treure dos davanters per dos defenses. Això és tenir caràcter!, diran uns. Però si encara n’hi quedaven tres de defenses!, replicaran els altres. No sabem que va passar al vestidor durant el descans. Qui va dir què i a qui van fer cas els jugadors. Només ho saben els que eren dintre del vestidor. Tant se val. A la segona part el Barça va ser un altre equip i va passar el que va passar.Robson pot estar satisfet per haver guanyat el partit i que Joan Gaspart pugui continuar dient allò que el Barça encara opta a tres títols. Però Robson també ha de tenir clar que no va ser el seu sistema de joc el que va destrossar l’Atlético. La victòria del Barça va ser la derrota dels jocs de mans amb copes de vidre que van enlluernar Núñez fa uns anys. Ara està més clar que mai el que poden fer els jugadors del Barça i qui ho impedeix. Robson ha de demostrar ara si els 45 minuts de la segona part del partit de dimecres li van fer oblidar els 45 anys de futbol que porta a les esquenes. Va dir que mai havia vist un partit com aquell. Doncs ara que ha descobert el camí després d’anys de foscor, que es penedeixi, que el segueixi i el faci complir als jugadors. A veure si un cop convertit ell són els jugadors els que obliden com es juga.No fa falta que Robson plegui. Que faci com dimecres -a la segona part, eh!-, que els hi digui allò de la samarreta i de l’escut i guanyi un, dos, o si pot ser, els tres títols. Escriurem el seu nom amb lletres d’or a la història del Barça i Núñez el podrà fer assesor de la presidència. I l’1 de juliol que vingui Van Gaal i que comenci una altra història.
(Article publicat a Presència el 16 de març del 1997)