Una nova estrategia
20 abril 1997 per Jordi Camps
La setmana passada es va constituir la Comissió Nacional de l’Esport a Catalunya que, a instà ncies de la Unió de Federacions Esportives Catalanes (UFEC), formen federatius i membres dels partits polÃtics amb representació en el Parlament de Catalunya. L’objectiu de la comissió: assolir el reconeixement internacional de l’esport català . Dit d’una altra manera, que les seleccions catalanes puguin participar en les competicions internacionals, ja sigui amistoses o oficials.David Moner, president de la UFEC des de finals de novembre, tenia com un dels objectius del seu mandat la internacionalització de l’esport català . Quan va ser escollit, va dir que no es podia començar la casa per la teulada, que s’havia d’anar pas a pas i que abans de plantejar-se que Catalunya participi en uns Jocs OlÃmpics amb un equip propi, ha de prendre part en campionats d’Europa o del món. I abans d’això, poder disputar partits amistosos a l’estranger de manera regular, sense haver de demanar permÃs a ningú. Calia una nova estratègia. Sol dir-se que quan es vol impedir que es faci alguna cosa, el millor que es pot fer és crear una comissió. No sembla que hagi de ser aquest el cas.Dintre de dos o tres mesos ha d’estar fet un estudi global de la situació i de cada esport en particular. De les relacions de les federacions catalanes amb la internacional i espanyola respectiva, de la receptivitat que hi ha a les reivindicacions catalanes. No es vol deixar res penjat. No hi ha pressa. No s’han de cometre els errors que van envoltar la creació del Comitè OlÃmpic de Catalunya l’any 1989 i la precipitació que hi va haver davant la cita olÃmpica de Barcelona-92. Els partits polÃtics també estan dintre de la comissió, encara que a la primera reunió no hi van assistir ni el PP ni el PI. La seva presència és important. Està clar que la legislació actual no permet la projecció internacional de l’esport català i que són els polÃtics els que fan i desfan les lleis. L’esport català ha demostrat repetidament que no vol que li tallin les ales. És una inquietud que els polÃtics no haurien de menysprear. No és una qüestió vital, ni urgent, però sà important.
(Article publicat a Presència el 20 d’abril del 1997)