Papers d'esports

Martí Perarnau és un periodista català que fa anys que viu a Madrid. Dimecres, després de la desfeta de Kíev, va ser un dels protagonistes de la tertúlia del programà «No ho diguis a ningú», de Jordi Basté. Perarnau va dir una frase que resumeix el sentir de molta gent culer: «Amb quina cara va el meu fill demà al cole». A Catalunya, on la majoria de la gent és del Barca -molts més quan es guanyen títols-  també hi ha gent del Madrid, de l’Espanyol o anti-Barça, simplement, que aquests dies aprofiten per treure les ungles, que tenen molt afilades. Com que són minoria, és suportable. Fora de Catalunya però, i especialment a Madrid ha de ser molt dur ser reconegut com a culer el dia després de jornades com la de dimecres passat. No sé posar-me dintre d’un culer que no és a Catalunya, però segur que s’ho van passar molt bé durant les quatre lligues de Johan Cruyff, però que darrerament les deuen passar més aviat encara hi magres.
Dimecres, a Espanya es va veure el Real Madrid en directe i el Barca en diferit. Amb quina moral van mirar el partit aquells culers, si és que es van atrevir a fer-ho, sabent que el seu equip havia perdut per 3-0? La veritat, jo d’ells no l’hauria mirat. Igual que no vaig mirar el 5-1 del Madrid. En vaig tenir prou amb el resum de tots els gols de la jornada. Poder dir que no pots opinar amb total coneixement perquè no has vist el partit és sempre una bona excusa per eludir discusions on tens totes les de perdre. I el sopar? Bé. A
la mitja part només perdíem 2-0 i encara hi havia alguna esperança de poder remuntar.
Quines bajanades! I tant! Però tot això és el que sent el culer. El d’aquí, el d’allà i el d’Austràlia. I tot això li provoquen els jugadors, que formen un equip, que dirigeix Louis Van Gaal, un entrenador que va ser triat per Josep Lluís Núnez. Tots ells són els responsables del bons i dels mals moments, I dimecres va ser molt dolent. Crec en Van Gaal, però potser faria falta que algú li expliqui que sent, que fa, que pensa el culer. Que només trobarà unanimitat en la victòria, i encara, que cadascun faria una aliniació diferent, que gairebé no n’hi ha dos que pensin igual, però que no li agrada que li donin gat per llebre.
(Article publicat a Presència el 26 d’octubre del 1997)