Papers d'esports

Una de les màximes de l’esport en general, i del futbol en particular, és que el soci, l’aficionat, que és el que paga, sempre té raó i pot fer i dir el que vulgui. Totalment d’acord. Només faltaria. Quan parlem d’equips grans, com el Barcelona o el Real Madrid, hem de tenir en compte que hi ha dos tipus d’aficionats: els que van al camp a veure els partits -una minoria, encara que la majoria són socis-, i els que el segueixen per la televisió o la ràdio -una immensa majoria, que no són socis-. L’actitud d’uns i altres durant partits com el de dimecres passat al Camp Nou pot ser exactament la mateixa, però les conseqüències dels seus actes, sonors o gestuals, són absolutament diferents. Si un seguidor insulta Vítor Baía des del menjador de casa seva, el portuguès ni se n’assabenta. Si ho fa algú que és a la tribuna del Camp Nou, el jugador rep el missatge i l’afecta d’una o altra manera, però l’afecta.És allò de l’ou o la gallina. És l’equip el que ha d’engrescar els aficionats amb el seu joc o són aquests els que han de donar un suport incondicional als seus jugadors, juguint bé o malament? Hi ha actituds molt diferents. Potser és una qüestió de cultura, però el suport dels aficionats anglesos, italians, alemanys, holandesos, francesos, grecs, espanyols o catalans als seus equips no és homogeni. Ni de bon tros. Agafem el Camp Nou com exemple. És evident que s’han guanyat partits importants gràcies al suport del públic, que ha empés l’equip. En la majoria d’ocasions però, ha estat gràcies a una especial preparació pre-partit, o a excepcionals fets puntuals que han passat durant el matx. L’aficionat que va al Camp Nou no és, per sistema, un aficionat disposat a aplaudir perquè sí. És exigent. Vol alguna cosa a canvi del seu suport. Ha vist molt futbol i es pensa que en sap més que ningú. Més que l’entrenador de torn, evidentment. A les graderies del Camp Nou la rauxa sempre supera el seny. Qualificar als aficionats que van al coliseu blaugrana com la millor afició del món, com es fa tot sovint, és ser molt generós. Molt. És una gran afició quan es guanya, quan les coses van de cara, però quan val mal dades, és un enemic molt perillós.
(Article publicat a Presència el 9 de novembre del 1997)