Papers d'esports

Una de les màximes més repetides en molts àmbits és aquella que diu que les persones passen i les entitats queden. El Barça sobreviu sense Johan Cruyff i ho farà quan Josep Lluís Núñez plegui -que algun dia ho farà, no desesperem-. Catalunya continuarà existint quan el cicle polític, o biològic, de Jordi Pujol, s’acabi. El Teatre Nacional de Catalunya no s’ensorrarà sense Josep Maria Flotats. Ningú no és imprescindible. Ningú. Tampoc José Antonio Camacho a l’Espanyol, encara que des del seu retorn a l’exequip de Sarrià hi ha una tendència, al meu parer exagerada, a identificar qualsevol possibilitat d’èxit esportiu, social i econòmic, a la figura d’aquest entrenador. De fet, si mirem el que ha fet l’Espanyol els darrers anys, és clar que amb Camacho les coses han anat bé, i sense ell, una mica més i a segona. El mateix ha passat a l’inrevés: el tècnic murcià va fracassar al Sevilla. Si a l’Espanyol també creuen en això que les persones passen i les entitats queden, farien bé d’afluixar una mica el seu camachismo. Camacho té 42 anys i no crec que ell, ni ningú, sigui immortal.
(Article publicat a El Punt el 20 de desembre del 1997)