Papers d'esports

Durant els primers anys de Josep Lluís Núñez a Can Barça es feia servir sovint aquella frase que diu que si posés un circ li creixerien els nans, tot referint-se a les desgràcies que li passaven, al president blaugrana. Vint anys després, a Núñez ja no li creixen els nans. Ara li surten elefants i, a més, de diferents colors, ja que primer va ser un de blau i després un de vermelll. Elefants, grups de suport -a Robson, al planter, als germans Garcia Junyent- i grups de rebuig -els socis que volen que Van Gaal retiri allò que va dir sobre els seguidors de l’Elefant Blau-. Si a tot això hi afegim les penyes, els grups juvenils i aquells que posen i treuen pancartes, tindrem un moviment al voltant del Barça que caldria aprofitar per a alguna cosa més que per barallar-se a través de rodes de premsa o comunicats.El Barça encara és molt semblant als clubs d’abans. No és una societat anònima esportiva. És dels socis, encara que, com tots els clubs, és eminentment presidencialista. Més i tot, perquè Núñez acapara tot el protagonisme, malgrat que té una macrojunta directiva. Dies enrere, el Barça va modificar alguns punts dels seus estatuts. Posats a fer feina, podrien anar més enllà i convertir el Barça en una petita república, amb un president, un govern i un parlament en què totes les tendències barcelonistes hi poguessin ser presents. Només caldria variar el sistema electoral. Fer una llei D’Hondt esportiva i que les eleccions no fossin només a president, sinó també per escollir socis-diputats. Com si fos el Parlament de Catalunya. Hi podria haver un control efectiu de l’executiu i fins i tot estarien clarament regulades les mocions de censura. El president, periòdicament, hauria de comparèixer davant de la cambra i, un cop l’any, fer el debat de l’estat del barcelonisme. Els resultats dels partits serien l’equivalent als conflictes que hi ha a la sanitat, l’ensenyament o l’ordre públic i quan un àrbitre perjudiqués l’equip, s’assemblaria a la situació que es produeix quan hi ha un conflicte de competències amb el govern de l’Estat espanyol. Tot provocaria debat. Un debat molt més útil que no pas el que hi ara, en què tot plegat és una olla de grills. Però és clar, tot això seria democràcia.
(Article publicat a Presència el 15 de febrer del 1998)