Papers d'esports

Els Jocs Olímpics d’Hivern s’acaben i el millor que es pot dir de l’actuació espanyola a Nagano és que ningú ha pres mal i que tots podran tornar a casa sans i estalvis. És com allò que es deia, fa molts anys, en les competicions internacionals de natació: «Gran èxit de l’equip espanyol, no se n’ha ofegat cap.» El problema és que els esports d’hivern espanyols encara viuen del cop de sort de Paquito Fernández Ochoa a Sapporo-72 i de l’única vegada que la seva germana Blanca no es va donar cap cop contra la neu fent un eslàlom. Això en esquí alpí. En la resta d’especialitats, res de res. Diuen que de la quantitat en surt la qualitat. No pas aquí. Les pistes d’esquí catalanes i espanyoles s’omplen cada cap de setmana d’hivern, però no surten esquiadors perquè l’esquí es practica com una afició, no com un esport. El boom de l’esquí, com el del golf, no és l’explosió d’un esport. Podria arribar a ser-ho, però, ara per ara, és una activitat físico-recreativa-turística que, a més, es relaciona amb un estatus social determinat. En el golf, com a mínim, hi ha alguns jugadors bons.
(Article publicat a El Punt el 21 de febrer del 1998)