Papers d'esports

Dos mesos després d’aquella darrera cursa, el 18 de maig del 1978, Merckx va anunciar la seva retirada oficial. Va ser un comiat trist, en plena temporada. Gairebé va marxar del ciclisme per la porta del darrere. Havia estat sisè en el Tour del 1977, el seu pitjor resultat en set participacions en la ronda francesa, però encara havia estat capaç de guanyar 17 curses durant aquell any.
Vint anys després de la seva retirada, Eddy Merckx continua lligat al ciclisme i es dedica a la fàbrica de bicicletes que va fundar el 1980. Fa un any, Merckx va deixar el càrrec de seleccionador belga després d’haver-lo ocupat durant 10 anys. També aquí va triomfar, ja que Rudy Dhaenens va guanyar el mundial del 1990 i Johan Museeuw, el del 1996. Eddy Merckx és tota una institució a Bèlgica i, no podia ser d’una altra manera, des del 1980 hi ha una cursa de professionals que porta el seu nom. És el Gran Premi Eddy Merckx, una contrarellotge que, entre d’altres, han guanyat Tony Rominger, Chris Boardman, Johan Museeuw i Abraham Olano. La popularitat de Merckx va arribar a ser tanta que fins i tot va aparèixer a Astèrix a Bèlgica.
Eddy Merckx va néixer el 17 de juny del 1945, a Meensel-Kiezegem. El Nadal del 1960, li van regalar una bicicleta de competició. Diuen que el seu pare li va posar una condició perquè la pogués conservar: si guanyava totes les curses, se la quedaria. Si no, seria per al seu germà gran. Aquesta pressió psicològica que va tenir de bon començament i que podia haver enfonsat qualsevol, va convertir-se en un dels elements clau del gran campió. Tots els metges que el van atendre durant la seva vida esportiva van coincidir a afirmar que Merckx no aconseguia les seves victòries gràcies a tenir una constitució física excepcional. No era una força de la natura. Els seus triomfs es van basar en el caràcter, en una força de voluntat excepcional i una gran ambició. Merckx només pensava a guanyar. I ho feia. No és gens estrany, doncs, el mot que li van posar després de guanyar sis etapes, la general, la muntanya, la regularitat i la combinada en el Tour del 1969: el caníbal.
Una de cada tres
Eddy Merckx va guanyar 525 de les 1.800 curses que va disputar durant 19 anys. O sigui, pràcticament va guanyar una de cada tres proves que va córrer. Una vegada que se li va recordar aquest fet, el ciclista belga va fer una reflexió que defineix perfectament el seu caràcter: «Jo sempre recordaré que he perdut dues de cada tres curses en les quals he participat.» Una altra cosa que demostra l’ambició del corredor és el que li va passar a la Vuelta a Espanya del 1973. El pilot rodava compacte quan Merckx va veure que hi havia una pancarta a la carretera. Va deixar clavat el pilot i va passar, tot sol, sota una pancarta que deia: «CCOO, en lluita amb els obrers.» En aquella Vuelta, Merckx va guanyar sis etapes, les metes volants, la regularitat i la general, i va ser segon a la muntanya.
Diuen que Eddy Merckx no podria fer ara mateix el que va fer entre 1966 i 1976. Que el ciclisme d’ara és diferent, molt més selectiu. Que ara triomfen els corredors com Miguel Indurain, que es fixen pocs objectius i molt bons. Potser, però, Merckx va guanyar més i millor que qualsevol corredor d’abans i que qualsevol dels d’ara. De les 525 victòries, 445 van ser de professional. Una xifra escandalosa si la comparem amb les 261 victòries de Francesco Moser, les 221 de Freddy Maertens, les 217 d’Hinault, les 204 d’Anquetil, les 164 de Sean Kelly, les 110 de Luis Ocaña o les 100 d’Indurain. Entre els corredors que estan en actiu, Mario Cipollini acumula 101 triomfs; Laurent Jalabert, 97; Alex Zülle, 47; Abraham Olano, 23; Bjarne Riijs, 22, i Jan Ullrich, 10. Però és que, a més, Merckx guanyava curses durant tot l’any. Va guanyar set cops la Milà-San Remo, que es disputa el mes de març, i sis l’Escalada al Castell de Montjuïc, que es fa a l’octubre. Va guanyar aquestes dues curses el mateix any en quatre ocasions. El 1971 i el 1972, a més, va guanyar el Tour i el 1972, hi va afegir el Giro. Això sense enumerar les proves que va guanyar entremig. Entre 1970 i 1973 no va baixar mai de les 50 victòries per temporada. Gairebé és una obvietat dir que Merckx és qui ha portat més dies el jersei de líder en el Tour (96), qui ha guanyat més etapes (34) a la ronda francesa i qui ha guanyat més grans voltes (11) i més clàssiques (31).
Eddy Merckx no ho va guanyar tot. Per exemple, no va aconseguir el títol olímpic, tot i que va participar als Jocs de Tòquio, on va ser dotzè. Aquell mateix any va ser campió del món d’aficionats. Al costat de tants èxits també hi van haver decepcions. El pitjor moment de la vida professional d’Eddy Merckx va arribar en el Giro del 1969, quan va ser desqualificat per dopatge. Era la tercera participació del belga en la cursa rosa, que ja havia guanyat el 1968. Merckx va guanyar tres etapes i anava líder quan va ser expulsat de la cursa al final de la setena etapa. Ningú es va creure el dopatge de Merckx. Ni Felice Gimondi, que acabaria guanyant la cursa. Merckx es va agafar la revenja guanyant els giros del 1970, el 1972, el 1973 i el 1974. També ho va passar molt malament en el Tour del 1971, el de la famosa caiguda de Luis Ocaña al col de Mente. Ocaña va arribar a distanciar-se de Merckx vuit minuts. El 1975 el Tour va començar a Bèlgica amb Merckx disposat a obtenir el sisè títol. Aviat es va veure que el belga ja no era el de l’any anterior i, tot i que va guanyar dues etapes contrarellotge, va ser derrotat per Bernard Thevenet.
19 de març del 1978. Eddy Merckx baixa de la bicicleta quan només ha recorregut 10 quilòmetres del circuit dels Països Baixos. És el final. Les cames han dit prou. El caníbal tenia 32 anys i deixava enrere 18 anys de ciclisme -14 de professional- i 1.800 curses, de les quals en va guanyar 525

El millor i el més gran de tots els temps, es miri com es miri

Eddy Merckx és el ciclista més gran de tots els temps. El millor. Aquesta és una afirmació absolutament subjectiva, sense cap base científica. Hi ha gent que pot pensar que el millor ha estat Miguel Indurain. D’altres, seran incondicionals de Jacques Anquetil. Bernard Hinault i Fausto Coppi també tindran els seus partidaris. Igual que Felice Gimondi, Luis Ocaña o Pedro Delgado.
Existeix consens en considerar els quatre homes que han guanyat cinc cops el Tour de França, -Anquetil, Merckx, Hinault i Indurain- com els més grans i afegir-hi Fausto Coppi. Tots pertanyen a generacions diferents. La fi de la carrera de Coppi va coincidir amb l’inici de la d’Anquetil. Quan el normand entrava a la recta final de la seva vida esportiva, començava la de Merckx. El 1966, van compartir el podi del GP de les Nacions -Anquetil, primer; Merckx, tercer-. El belga i Hinault van coincidir tres anys a les carreteres, però just l’any de la retirada de Merckx, Hinault guanyava el seu primer Tour. Indurain va coincidir amb Hinault en els tours del 1985 i el 1986, però en aquells temps el navarrès només era un gregari.
Rànquings
Hi ha alguna manera de determinar qui ha estat el millor de tots els temps? Hi ha aficionats que ho fan, aplicant unes puntuacions i uns coeficients a les diferents proves que es van disputant cada any. Quan Miguel Indurain es va retirar -gener del 1997-, el setmanari de ciclisme Meta2Mil va fer el seu rànquing dels grans campions de la història. El rànquing era doble: per nombre de victòries a les grans curses, i per punts segons el valor de cada triomf. Merckx era el millor en els dos casos, amb 44 victòries i 9.780 punts. Coppi era el segon per victòries (25, per 4.920 punts), però Hinault el superava per punts (5.410, per 24 victòries). Jacques Anquetil era el quart en els dos casos (23 i 4.680). Miguel Indurain apareixia en el vuitè lloc per punts (3.100) i el dotzè per victòries (12). Una altra revista especialitzada, Ciclismo a fondo va fer un rànquing semblant després del segon triomf d’Indurain en el Tour, el 1992. Merckx era el millor amb 6.270 punts, per davant d’Hinault (3.550), Coppi (3.250), Alfredo Binda (2.600) i Anquetil (2.310). Indurain era el 26è.
Fer rànquings d’aquest tipus és un dels entreteniments favorits de molts aficionats al ciclisme. Navegant per Internet es poden trobar moltes planes on cadascú fa la seva valoració de la història del ciclisme. Els noms i l’ordre van variant, però el primer sempre és el mateix: Eddy Merckx. Un aficionat valora les seves victòries en 1.897,7 punts, i el situa per davant d’Hinault (1.265,6), Anquetil (1.182,8), Coppi (928,2) i Indurain (821,6). Un altre li dóna 12.425 punts i el situa al capdavant d’una llista diferent. Sean Kelly és segon amb 9.257 punts; Francesco Moser, tercer amb 9.143; Gino Bartali, quart amb 8.651, i Raymond Poulidor, cinquè amb 8.591. Anquetil és vuitè; Coppi, novè; Hinault, 14è, i Indurain, 25è.

Divuit victòries a Catalunya, però també una gran decepció

Catalunya és terra de grans curses i la Volta a Catalunya, la Setmana Catalana i l’Escalada al Castell de Montjuïc no podien faltar en el palmarès d’Eddy Merckx. El caníbal va aconseguir 18 victòries a Catalunya.
L’octubre del 1966, Merckx va obtenir la primera de les seves sis victòries en l’Escalada al Castell de Montjuïc. Tenia 21 anys i era la seva primera temporada de professional. El belga repetiria triomf a Montjuïc els anys 1970, 1971, 1972, 1974 i 1975.
El 1968, Merckx va participar en la Setmana Catalana i en la Volta a Catalunya. En la Setmana, va guanyar una contrarellotge entre Manresa i Lleida, però va deixar la prova abans del final per anar a córrer el Tour de Flandes per l’amenaça d’una suspensió per part de la Unió Ciclista Internacional. Això era el mes de març. Al setembre, el belga va tornar per guanyar dues etapes (Vilafortuny-Tàrrega i Figueres-Roses) i la general de la Volta.
Merckx també va guanyar etapes de la Vuelta a Espanya i del Tour de França que van acabar a Catalunya. A la Vuelta del 1973, el campió belga va guanyar sis etapes, dues d’elles a Catalunya: a Calafell i a Empuriabrava. Aquell mateix any, Merckx va córrer la Setmana Catalana, però no va guanyar cap etapa i va ser derrotat per Ocaña. El 1974 es va repetir la història, però amb Joop Zoetemelk en el paper de l’espanyol. El caníbal es va agafar la revenja els dos anys següents. El 1975 va guanyar una contrarellotge al santuari de Nostra Senyora de Queralt i va batre Ocaña en la general. L’any següent es va imposar en l’etapa entre Olot i Batet i a la de l’Hospitalet, i va afegir una segona Setmana al seu palmarès. Va ser el darrer triomf d’Eddy Merckx en terres catalanes. El 1974, Merckx va guanyar una etapa del Tour que va acabar a la Seu d’Urgell.
El belga també va viure una gran decepció a Catalunya. Va ser en el mundial del 1973, que es va fer al circuit de Montjuïc. Merckx, Felice Gimondi, Freddy Maertens i Luis Ocaña van disputar l’esprint final i el belga es va haver de conformar amb el quart lloc. Felice Gimondi va ser el campió mundial.
(Article publicat a Presencia el 15 de març del 1998)