Papers d'esports

La selecció francesa és a la final del mundial i tot França i la FIFA ho celebren. La final somiada. L’amfitrió contra el campió. Que l’èxit hagi provocat que els francesos es pensin, una mica més encara, que són el centre de l’univers no dóna dret a restar valor a l’equip de Zidane. No s’hi val a dir que tot estava preparat i que no té cap mèrit arribar a la final com ho ha fet França. D’acord amb aquesta interpretació, França estava destinada al fracàs. Si no arribava a la final, fracàs. Si ho feia, també, perquè estava tot preparat. D’acord que el camí d’Holanda ha estat més dur, però no és culpa de Platini que Espanya no passés en el grup D o que Anglaterra no fos primera en el G i que l’altra part del quadre quedés més carregada. Si França hagués eliminat Espanya en lloc del Paraguai en els vuitens de final, també dirien que ha estat fàcil? Dinamarca, que ha rebut molts elogis, va jugar en el grup de França, i va quedar segona. Si França hagués estat segona del seu grup s’hauria trobat el Brasil en els quarts. Un camí de roses? S’havia d’anar guanyant per seguir-lo.
(Article publicat a El Punt l’11 de juliol del 1998)