Papers d'esports

Fem una mica de ficció. Carlos Sainz arriba a la darrera cursa del mundial de ral·lis com a líder, amb dos punts d’avantatge sobre el segon. En el primer tram, per culpa d’una taca d’oli que hi ha a la carretera, ha de plegar. Ja només li resta esperar que el seu rival no acabi entre els quatre primers. Però el seu rival, nedant i guardant la roba, es manté en les primeres posicions fins que, en el darrer tram, una avaria el fa plegar quan tenia a la vista l’arribada. Sainz és campió. Tots sabem que tot va anar així, però justament al revés, i que ara tot és cridar per la mala sort de Sainz. Què s’hauria dit i escrit si hagués estat Makinnen el derrotat, en les mateixes circumstàncies. Ja no hi hauria hagut crueltat, ni mala sort. Sainz hauria estat un just vencedor i s’hauria dit que l’esport és així i que unes vegades es guanya i unes altres es perd. I és veritat. L’esport és així, però ho és tant quan es guanya com quan es perd. No només quan es perd. Si quan guanyes és perquè ets bo i quan perds perquè tens mala sort, tot es converteix en una excusa de mal pagador. I en l’esport es perd més cops que no es guanya.
(Article publicat a El Punt el 28 de novembre del 1998)