Papers d'esports

Moltes persones van perdre diumenge una part de la seva innocència. Són aquelles que encara creien en el Comitè Olímpic Internacional igual que havien cregut, quan eren vailets, en els Reis d’Orient. De sobte, van descobrir que algunes d’aquelles persones que ens havien dit que eren venerables i benefactors ancians, defensors de l’esperit olímpic i artífexs de la festa de la joventut i de l’esport de cada quatre anys, són com tots nosaltres. No són déus, encara que no tinguin ningú al damunt, i tenen debilitats i poden ser corruptes. Sis senadors olímpics estan a punt de ser expulsats i alguns més són sospitosos d’haver «violat el jurament olímpic» i d’haver tingut «actituds renyides amb les regles de l’organització». Sembla que les paraules suborn i corrupció no existeixen en el vocabulari olímpic. De fet, molts també es pensaven que la paraula dopatge no existia.El COI viu la crisi més gran en els seus cent anys i escaig d’existència. I la viu quan l’olimpisme està més universalitzat que mai i a cada elecció de seu olímpica hi participen un bon grapat de ciutats. Perquè la crisi del COI és una crisi de creixement. El COI és víctima del seu propi èxit. Fa 22 anys, quan es va votar a Atenes la seu dels Jocs del 1984, Los Angeles va ser l’única candidata. Els Jocs Olímpics estaven en perill de mort i, en canvi, aquell dia el moviment olímpic es va començar a revifar. Dos anys després, a Moscou, just abans dels Jocs del 1980, Joan Antoni Samaranch era escollit president del COI. Van ser els jocs del boicot, igual que ho serien els del 1984. El 1981, Seül derrotava Nagoya en la lluita pels Jocs del 1988. Va ser la darrera vegada que el COI va haver de demanar a una ciutat que organitzés uns Jocs Olímpics. L’èxit econòmic de Los Angeles-84, amb una gestió totalment privada, va obrir els ulls a molta gent. Als membres del COI, als patrocinadors i als mitjans de comunicació audiovisuals. Si es feien bé les coses, els Jocs ja no serien una ruïna -com a Montreal-76-, sinó una font de milions. L’era de l’esport espectacle havia començat. La resta de la història ja és més coneguda. El 1986, Barcelona obté la seu olímpica superant cinc rivals, cosa que no pasava des del 1949, quan Melbourne va guanyar els Jocs del 1956 superant vuit rivals. Atlanta, Sydney i Atenes van obtenir els seus respectius Jocs en dura lluita amb altres candidates. Només cal recordar que el 1997 Atenes va obtenir els Jocs del 2004 davant quatre candidates més -i cinc més que no van passar la primera selecció-. Paral·lelament es van anar designant les seus dels Jocs d’Hivern.A més de l’honor i la glòria d’organitzar uns Jocs, les ciutats saben que els arribarà una pluja de milions per fer moltes altres coses. Per tant, unes despeses extres per assegurar l’èxit poden arribar a ser una molt bona inversió. Que els membres del COI rebien regals i altres favors ho sabia tothom. El 1991 es van canviar unes normes del 1965 sobre la promoció de les candidatures i el valor dels regals als senadors. Ara el COI diu que Salt Lake City i els membres expulsats van anar més enllà de les normes.Ni els últimsEls sis membres del COI que seran expulsats no seran els primers que correran aquesta sort, ni probablement els últims. El 1910 ja es va expulsar un argentí, per morós. El 1936 es va expulsar Lee Jahncke, que havia fet campanya en contra de la participació dels Estats Units en els Jocs de Berlín. El seu substitut va ser Avery Brundage, que va ser president del COI del 1952 al 1972. Durant el seu mandat hi va haver dues expulsions més: un hongarès, per haver col·laborat amb els nazis, i un portuguès, que es va oblidar de pagar la factura d’ell i la seva família durant els Jocs de Roma-60. Brundage, un radical defensor de l’amateurisme, també va voler fer fora Marc Hodler quan aquest va defensar l’esquiador Karl Schranz, que va ser expulsat de Sapporo-72 per professionalisme. No ho va aconseguir. Paradoxalment, unes declaracions de Hodler, que encara és al COI, han estat el detonant de l’escàndol de Salt Lake City. La darrera víctima fins a les dimissions recents va ser Robert Helmick, president del Comitè Olímpic dels Estats Units el 1991 i que va dimitir quan es va demostrar que havia acceptat diners de diverses empreses que volien fer negoci amb els Jocs. Helmick volia presentar la seva candidatura a la presidència del COI avalat per l’èxit dels Jocs d’Atlanta del 1996. Helmick no va arribar a Atlanta, els Jocs no van ser precisament un èxit, i el 1997 Samaranch va obtenir la reelecció fins al 2001. Diuen que el món aglosaxó va perdre molt amb Helmick i que ara ho vol recuperar. Diuen.
(Article publicat a El Punt el 26 de gener del 1999)