Papers d'esports

L’únic problema dels germans De Boer és que no poden guanyar cap títol o medalla per a la selecció espanyola de futbol. Si es poguessin nacionalitzar, jugar un mundial amb Espanya i guanyar-lo, deixarien de ser estrangers que treuen el lloc de treball a un espanyol -o a un català-, i passarien a la categoria de mites al costat de Kubala o Di Stefano, dos il·lustres futbolistes que durant un temps també van ser estrangers en una Espanya molt diferent de la d’ara. Però els De Boer no poden ser, futbolísticament parlant, espanyols, i per tant ells i tants altres hauran de continuar sotmesos a la hipocresia i el cinisme dels que, en una patètica exhibició de doble moral, atorgen la condició d’estranger a uns i altres només en funció de si els seus resultats fan o no que soni la marxa reial i onegi la bandera rojigualda. Els èxits de les seleccions de futbol sub-20 i sub-16 han portat a una croada absolutament exagerada contra tot allò que faci olor de no espanyol. A alguns només els falta invocar Agustina d’Aragó perquè faci front a la invasió.

Ara que vénen les eleccions al parlament europeu, estaria bé que tots plegats féssim una reflexió sobre el concepte d’Europa aplicat a l’esport. Si l’esport ha de ser una excepció a les normes comunitàries, doncs perfecte, però que es digui clar, que es plantegi i es discuteixi. Però ara per ara tots els ciutadans de la Unió Europea tenen els mateixos drets i, agradi o no, els esportistes hi estan inclosos. I els holandesos, francesos, italians o portuguesos no són estrangers. Que els clubs en facin un gra massa a l’hora de fitxar és una altra història. Qualificar-los d’estrangers és com queixar-se que Europa no ens vol després que Espanya acabi última, amb un punt, en el festival d’Eurovisió. Una reacció rància i recalcitrant.

Ladislao Kubala, Ferenc Puskas, Alfredo Di Stefano, Wayne Brabender, Clifford Luyk, Juan Domingo de la Cruz, Chicho Sibilio i José Legrá són noms que formen part de la mitologia esportiva espanyola. No van néixer a Espanya, però van formar part de les diferents seleccions i clubs espanyols, i les van ajudar a treure el nas més enllà dels Pirineus, quan els espanyols estaven plens de complexos, i els esportistes encara més. Era quan els europeus semblaven tots alts i rossos i el prototip d’espanyol l’encarnaven Alfredo Landa i José Sacristán. Ells i alguns productes autòctons com Mariano Haro, Nieto, Bahamontes, Joaquim Blume, Ocaña, Manolo Santana i Manolo Orantes, eren les llums esportives d’una Espanya fosca. Kubala i companyia no es van haver de sentir que treien el lloc a un espanyol. Al contrari, tot van ser elogis, ja que els van ajudar, i molt, a augmentar el seu nivell. I, malgrat que les nacionalitzacions es fessin amb més o menys irregularitats, tots van acabar sent espanyols de ple dret. Però en aquells anys no hi havia ni sentència Bosman, ni unes normes europees que obliguessin uns estats, ni els equips estaven plens de jugadors no espanyols. Eren altres temps. A la llista de jugadors de futbol que un dia van ser estrangers i que van acabar defensant la selecció espanyola hi ha, entre d’altres, Di Stefano, Kubala, Gárate, Rubén Cano, Juan Carlos Heredia, Roberto Martínez, Héctor Rial, José Emilio Santamaria, Puskas, Eulogio Martínez i Valdez.

Ara les coses han canviat, i Kubala i Di Stefano haurien d’aguantar molt més que els holandesos, italians, francesos, portuguesos i altres que omplen els equips espanyols. Més encara, perquè Kubala i Di Stefano no serien comunitaris, ni tan sols arribarien a la categoria d’aquests esportistes que que tenen els mateixos drets que els esportistes espanyols, de la mateixa manera que els tenen els dentistes, els camioners o els advocats. Aquests esportistes contribueixen als triomfs dels equips de les diferents lligues espanyoles, però no de les seleccions. En tot cas, només ho poden fer si es nacionalitzen i compleixen unes condicions que varien en cada esport. Més dures en els esports d’equip, menys en els individuals. Seedorf, Karembeu i Panucci, per parlar només de jugadors comunitaris, un dia són herois perquè guanyen una copa d’Europa per al Real Madrid i l’endemà, uns diables perquè juguen contra Espanya en les competicions de seleccions. Igual que els passa a Cavar o Svensson, del Barça d’handbol; o Djordjevic i Rentzias, del de bàsquet; o Mariotti i Páez, de l’hoquei sobre patins. Ara bé, hi ha esportistes que superen l’estadi de diables en el moment que obtenen el DNI i juren la constitució espanyola. Són els nacionalitzats. Ningú ha de tenir res en contra que una persona, sigui esportista o no, opti per canviar de nacionalitat i adoptar la de l’Estat on viu i desenvolupa la seva tasca professional. Jo tampoc ho tinc. No hi ha cap problema, que Tallant Dushebajev, Andrei Txepkin i Natalia Morskova -handbol-, Iván Pérez -waterpolo-, Mike Smith -bàsquet-, Pizzi i Donato -futbol-, Taymi Chappé -esgrima-, Sandra Myers i Niurka Montalvo -atletisme-, Paulo Roberto i Arnaldo Ferreira -futbol de sala-, He Zhi Wen i Li Qi -tennis de taula-, Andrei Kovalenko i Steve Tuineau -rugbi-, Nina Zhivanevskaia -natació-, Alexei Shirov -escacs- i Oleg Shelestenko -piragüisme- formin o hagin format part de les seleccions espanyoles aquests darrers anys i les hagin ajudat a guanyar títols i medalles. Cap. El que ja no em sembla bé és que la consideració cap a un esportista canviï de la manera que canvia quan la persona en qüestió fa un pas endavant i passa a les files dels qui contribueixen a engrandir el palmarès de l’esport espanyol o català. Si la tennista Anna Kurnikova es casés amb un espanyol i d’aquí un parell d’anys fos espanyola de ple dret, canviaria la consideració que té actualment? Deixaria de ser només una nena maca que destaca pel seu físic i no per les seves qualitats tennístiques i passaria a ser un membre més de l’Armada? No en tinc cap dubte.

Si els germans De Boer treuen el lloc als jugadors del planter blaugrana, un nedador, un atleta o un jugador de tennis de taula que es nacionalitzen també deuen treure el lloc a un esportista espanyol que fins llavors ocupava aquella plaça i tenia aquell rècord o aquell títol. Doncs, no, sembla que no. Al contrari. Tot són lloances -merescudes en la majoria de casos per la qualitat de l’esportista-, i ningú recorda qui era l’anterior campió o recordista estatal -d’un nivell inferior al nouvingut, és clar-. És la doble moral de la qual parlava abans.

En els darrers mesos hi ha hagut dos casos per il·lustrar aquest darrer exemple: la nedadora Nina Zhivanevskaia i l’atleta Niurka Montalvo. La primera era russa. La segona, cubana. Totes dues són ara espanyoles gràcies al matrimoni. Nina Zhivanevskaia té 22 anys, i quan era russa va guanyar vuit medalles en grans competicions. L’endemà d’obtenir la nacionalització va batre els rècords espanyols dels 50 i els 100 metres esquena en els campionats estatals, i és una de les principals esperances de medalla per a Espanya en l’europeu de natació d’aquest estiu. Algú ha pensat en Ivette Maria Tato, que tenia aquells títols i rècords? Tindrà lloc l’anterior recordista en el nou equip espanyol? Niurka Montalvo, subcampiona del món de salt de longitud el 1995, té una marca personal de 6,93 des del 1998, i el rècord espanyol, amb 6,85, superant els 6,60 que Sandra Myers -també nacionalitzada- va fer el 1988. La tercera en el rànquing espanyol de tots els temps és Carlota Castrejana, amb 6,47, fets el 1998. Montalvo aspira a guanyar una medalla al mundial de Sevilla, i podria portar el rècord espanyol fins més enllà dels set metres, una distància fora de l’abast de la resta d’especialistes espanyoles. Quan Montalvo, que té 31 anys, es retiri, anul·laran el seu rècord per tornar a donar possibilitats de rècord a les saltadores del planter? Diuen que el Consell Superior d’Esports va haver de lluitar durament amb els ministeris d’Interior i de Justícia per poder nacionalitzar les dues esportistes a temps per poder guanyar medalles en les competicions internacionals d’aquest estiu. Si ho fan, les medalles serviran perquè més d’un destaqui la gran millora de l’atletisme o la natació espanyola. Una millora que, evidentment, no estarà basada, en aquests casos, en la producció pròpia -el planter-, sinó en els fitxatges. Les seleccions espanyoles actuen com els clubs de futbol, bàsquet o handbol, incorporant esportistes consagrats que barren el pas a les promeses. Els sona aquest discurs? Però aquí no passa res, tot sigui per la major glòria de la pàtria. Sandra Myers va guanyar 21 títols estatals i quatre medalles en competicions internacionals, i va impulsar Espanya en les competicions de seleccions. La presència de Dushebajev a la selecció d’handbol ha coincidit amb el pas endavant d’Espanya en l’àmbit internacional, igual que passa amb Paulo Roberto i Ferreira en el futbol de sala, He Zhi Wen en el tennis de taula i Andrei Kovalenko en el rugbi. No dic que tot el mèrit sigui seu, però en tenen bona part de culpa.

En altres països també ho fan, de nacionalitzar tothom que poden, deurà dir algú. I tant! Però dubto que mentre ho fan tinguin la poca consideració que es té a l’Estat espanyol per als esportistes que amb el seu esforç i la seva suor no fan sonar l’himne ni enlairar la gloriosa bandera. Quantes vegades hem sentit a parlar amb menyspreu de les diferents seleccions de França perquè tenien a les seves files esportistes procedents del que ells anomenen territoris d’ultramar? I aquests esportistes són legalment francesos des que neixen fins que es moren. No han hagut de canviar de nacionalitat per defensar la bandera tricolor. Una cosa semblant es pot dir de la Gran Bretanya, Holanda, Portugal i altres països que havien tingut colònies fora d’Europa, d’on prové una part important de la seva població. Perquè en el món actual, amb els canvis geopolítics que hi ha hagut en la darrera dècada, després d’anys i anys d’unes fronteres que semblaven eternes, és normal que entre els desplaçats o, simplement, entre la gent que vol una nova vida, hi hagi esportistes d’altíssim nivell. I és natural que vulguin continuar fent esport defensant el país que, per motius polítics, econòmics o sentimentals, o tots plegats, els ha donat l’oportunitat de refer la seva vida. Però ja no veig tanta diferència entre un contracte civil o religiós -el matrimoni- que et dóna un passaport nou i, més tard, permet establir un nou lligam amb un club o una selecció, i un contracte civil amb un club esportiu que només et permet defensar els colors del club. Tots dos contractes es poden trencar, i es trenquen. O és que es perd la nacionalitat en cas de separació o de divorci? Ja s’ha donat més d’un cas d’esportistes que han trencat amb la parella un cop han obtingut la nova nacionalitat. Si ha estat per problemes de convivència o de conveniència, ja no ho sé. A més, la nova categoria de comunitari ha obert una nova via de nacionalitzacions, on el joc és convertir-se en ciutadà d’un estat europeu per treure’n profit -esportiu i econòmic- en un altre. Recorden Johnny Rogers, aquell encistellador nord-americà ros que va jugar en el Real Madrid de bàsquet -entre altres equips de la lliga ACB-? Doncs, un cop va aconseguir la nacionalitat espanyola per matrimoni, se’n va anar a jugar a Grècia com a comunitari. Si Rogers torna a la lliga ACB, serà rebut com un espanyol més o s’haurà de sentir la cançoneta que treu el lloc de treball a un espanyol? Iván Zamorano juga a Itàlia com a comunitari perquè en ser xilè va poder obtenir la nacionalitat espanyola tot i que quan la va aconseguir ja jugava a l’Inter de Milà. Per no parlar de tots els jugadors de bàsquet dels Estats Units amb avantpassats irlandesos, alemanys, italians o anglesos, o els fills, nascuts a Europa, de militars o diplomàtics dels Estats Units. Més d’un club deu haver rastrejat més d’un arxiu per veure si els fills dels militars de l’OTAN destinats a Europa són bons esportistes.

I aquesta seria una bona ocasió per recordar el fet que va provocar l’obertura de fronteres als futbolistes estrangers que va iniciar l’etapa actual: l’escàndol dels oriünds. El 1962 es va prohibir la contractació d’estrangers, i només s’acceptaven sud-americans amb origen espanyol i que no haguessin estat internacionals. La lliga espanyola es va omplir de jugadors amb pares o avis espanyols, i la majoria tenien els papers falsos. Hi havia jugadors que deien que el seu avi havia nascut a Celta, a Sporting o a Betis, com si els noms d’aquests clubs fossin els de les ciutats dels seus avantpassats. El Barça, que va veure com li rebutjaven la fitxa de Juan Carlos Heredia, va encarregar un dossier a Miquel Roca que va demostrar que 46 dels 60 oriünds contractats havien falsificat els papers. Agustí Montal, president del Barça, va forçar la federació, i el 26 de maig del 1973, la Delegación Nacional de Deportes va autoritzar que cada equip de la primera i la segona divisió de futbol pogués alinear dos jugadors no espanyols.
(Article publicat a Presència el 6 de juny del 1999)