Papers d'esports

Marco Pantani ha pecat. Com Eddy Merckx, Ben Johnson, Maradona o Katrin Krabbe, per parlar només d’esportistes que van arribar al màxim de les seves especialitats i que surten sempre que es parla de dopatge. El pecat de Pantani, però, és venial, ja que tècnicament, no s’ha dopat. No ha estat sancionat, només se li ha retirat la llicència durant quinze dies per evitar-li possibles problemes de salut. Pantani va ser el tercer ciclista castigat així en el Giro. Els dos primers, lògicament, no van provocar l’allau de teories i opinions que ha generat el vencedor del Giro i el Tour del 1998. Complots, conspiracions, màfies… S’ha parlat de tot. Segurament tot és molt més senzill: un esportista que, tot i ser el millor, volia anar encara una mica més enllà.

Perquè de les reaccions que s’han generat dintre del ciclisme es dedueix que Pantani no és l’únic del qual es pot pensar que fa augmentar artificialment la quantitat de glòbuls vermells del seu organisme. «És culpa seva.» «Tots sabem on és el límit i si l’han agafat és el seu problema.» Aquestes són algunes de les frases que s’han repetit els darrers dies. Tot l’escàndol del Tour 98 no ha servit de res? El pilot continua usant l’EPO i continua controlant que no passi dels límits. Si algú té un descuit, és el seu problema. El que passa ara és que qui ha badat ha estat Pantani, el salvador del ciclisme, l’home que havia tornat l’èpica a un esport que l’havia perdut amb la mecanització de Miguel Indurain, i el problema és de tot el ciclisme.

I el ciclisme reacciona igual que el juliol passat a les carreteres franceses: «persecució»; «això només ens passa a nosaltres»; «està bé que ens facin controls, però també als altres esports». Que hi ha esports que fan la vista grossa amb el dopatge -o si no es vol usar una paraula tan forta, diguem que fan la vista grossa amb la salut, actual i futura, dels seus esportistes- és evident, però que els ciclistes i els directors es vulguin posar a l’altar com els únics que pateixen la lluita contra el dopatge no es pot acceptar. Que ara només es parli de dopatge relacionat amb el ciclisme és una cosa, i la realitat una altra.

Perquè que algú consideri una persecució deixar un esportista sense fer la seva feina durant quinze dies quan a altres esports s’ha arribat a sancionar amb quatre anys, sembla una broma de mal gust. Els controls de sang en el ciclisme es van començar a fer el març del 1997 i fins avui, 25 corredors han vist com se’ls retirava la llicència quinze dies. Els set corredors del Festina que van confesar durant el Tour van acabar amb una sanció de sis mesos -després d’una rebaixa- i alguns ja han participat en el Giro. Tothom sap que les sancions al ciclisme, de pocs mesos, sempre s’han complert a la carta, durant l’hivern, quan no hi ha competició. La sanció a Zoetemelk per dopatge en el Tour-77 va ser de 10 minuts. Anava cinquè i va acabar vuitè. Persecució pot ser que els facin tans controls de sang de bon matí -els d’orina als vencedors d’etapa o als líders fa molts anys que es fan-, però està clar que les conseqüències d’aquestes anàlisis no es poden considerar pas una persecució. Tots els ciclistes tenen el benefici del dubte ja que es pensa que usen una substància prohibida, però, ara per ara, no es pot demostrar.

Comparar aquestes dades amb les de l’atletisme, per exemple, fa riure. L’any 1997 van ser sancionats per dopatge 51 atletes, dels quals un va ser castigat a perpetuïtat, quatre a quatre anys i 33 a dos anys. Des del 1990, quan es van instaurar els controls fora de competició, 342 atletes han estat sancionats, vuit a perpetuïtat i 158 a quatre anys. L’any 1992, alguns atletes es van queixar de tants controls: «L’atletisme és l’únic esport que s’ha pres seriosament el problema del dopatge i en altres ni tan sols es fan controls.» Els sona aquesta frase, si canviem atletisme per ciclisme? El ciclisme porta set anys de retard respecte a l’atletisme?L’exclusió de Pantani del Giro, afegida al que va succeir en el passat Tour -i el que pot passar en el vinent- ha fet que més d’un parli que tot això pot portar la fi del ciclisme. De quin ciclisme? Del ciclisme com a esport centenari o de l’actual ciclisme? Són els ciclistes, directors esportius, metges i directius els que han de decidir quin és el ciclisme que volen. El ciclisme continuarà quan Pantani, Manolo Sáiz i Hein Verbruggen ja no hi siguin.

El cas Pantani no ha de fer desaparèixer el ciclisme, igual que Ben Johnson no va posar fi ni a l’atletisme ni als Jocs Olímpics amb el seu positiu a Seül 88. Johnson no només va perdre el títol i el rècord fets a Corea, sinó que, posteriorment, va perdre tots els títols i rècords anteriors després de confessar que feia anys que es dopava. Es va aplicar una norma que no s’ha tornat a usar ja que, ara, els inculpats o callen, o proclamen la seva innocència malgrat que tinguin totes les proves en contra. Entre 1988 i 1993, 19 atletes que eren o havien estat recordistes mundials, campions del món o campions olímpics van ser sancionats amb quatre anys de suspensió. Per no comptar els posteriors descobriments sobre les pràctiques a la RD Alemanya -que afectaven, bàsicament, l’atletisme i la natació femenina-. L’atletisme no va desaparèixer. El nivell de marques en algunes proves va baixar, i molt, però l’atletisme continua essent el principal esport olímpic. Ho va superar. El ciclisme ha de fer el mateix
(Article publicat a El Punt el 9 de juny del 1999)