Papers d'esports

Ja tenim llei de seleccions. Les diferents federacions catalanes ja tenen la cobertura legal necessària per crear les seves seleccions i que puguin competir en campionats internacionals oficials. I ara, què? Que ningú es pensi que això vol dir que la selecció catalana de futbol podrà participar ja en la fase de classificació per a la Copa del Món del 2002, ni que la selecció catalana d’hoquei sobre patins competirà en el proper europeu, ni que la federació catalana d’atletisme podrà enviar una delegació al mundial d’atletisme que comença d’aquí a uns dies a Sevilla. Els polítics van acabar dimecres la seva feina en aprovar una llei que era condició necessària però no suficient per engegar el procés que s’obre a partir d’aquest moment. Ara és el torn de les federacions catalanes de demanar l’ingrés a les seves respectives federacions internacionals. Només si aquestes les accepten, els esportistes catalans podran competir sota la seva bandera i el seu himne. Ja no depenem de nosaltres.

Ara podríem parlar dels obstacles que el govern espanyol posarà; de l’hostilitat i la burla dels mitjans de comunicació espanyols; de la manca de recursos econòmics de les federacions; de la difícil tasca de canviar de mentalitat a tots els estaments de l’esport, que no han conegut cap més sistema de funcionament que el que ara comença a canviar; de la voluntat o no dels esportistes de donar suport a les seleccions. Hi ha massa interrogants encara oberts per fer-se il·lusions a curt o mitjà termini. Potser tots plegats, conscientment o inconscientment, hem fet creure a la gent que això de les seleccions era bufar i fer ampolles, i ja se sap que com més grans són les expectatives, més grans són les decepcions.Siguem realistes. Que una selecció catalana pugui participar en el mundial de korfball, o que Xavi Moya guanyi un títol mundial de full contact està bé, és simpàtic, però el que volen els aficionats de veritat es veure les seleccions catalanes competint en futbol, bàsquet, handbol, waterpolo, hoquei sobre patins i sobre herba, atletisme, ciclisme, natació o gimnàstica. I això, la veritat, no sembla que hagi de pasar d’aquí a quatre dies. M’agrada la doctrina del consell consultiu en el seu dictamen sobre la proposició de llei de seleccions catalanes quan diu que les seleccions catalanes representen l’esport federat català, i no Catalunya com a ens polític. Però em sembla molt que a l’Estat espanyol no deu haver-hi gaire gent que la comparteixi perquè, implícitament, es diu que les seleccions espanyoles no representen Espanya, i ja sabem tots a quins baixos nivells de patriotisme pot arribar a portar l’esport, especialment més enllà de l’Ebre.

Aquesta és una altra. Ja que l’esport català ha establert les bases per començar una nova etapa, per què no ens agafem un temps de reflexió per no cometre errors que haguem d’arrosegar per sempre més. Per què no deixem de demanar a Àlex Crivillé, Josep Guardiola, Enric Masip, Àlex Corretja, Roger Esteller, Reyes Estévez, Carles Folguera, Melcior Mauri i tants d’altres que es defineixen sobre les seleccions catalanes i ens dediquem a fer pedagogia amb els vailets que seran els esportistes d’elit del demà. Em sembla molt, encara que m’agradaria equivocar-me, que cap dels esportistes abans esmentats tindrà l’oportunitat de formar part d’una selecció catalana en un campionat oficial. Dediquem, doncs, les nostres energies als esportistes que ara són cadets o infantils, als que estan a les escoles d’iniciació. Muntem un sistema on els entrenadors, els pares, els directius, els esportistes, pensin en clau catalana i que al final de tot el procés hi apareguin les seleccions catalanes, no les espanyoles. Que els joves vegin que les ajudes i les beques són catalanes. Si ara hem de fer un pas enrere per poder-ne fer tres endavant d’aquí a uns anys, doncs fem-lo. Que no ens trobem amb casos com el de Reyes Estévez, format al Cornellà Atlètic, entrenat al CAR de Sant Cugat però amb beca de la federació espanyola d’atletisme i que diu que competiria amb Espanya perquè és qui li ha pagat la beca. I doncs qui li havia de donar la beca si quan competeix internacionalment representa l’esport espanyol? Que cadascú es faci càrrec del que li pertoca, i fins ara, el paper de l’esport català estava clar: subordinat a l’esport espanyol.

Ens equivocaríem greument si el que volem és que Catalunya comenci a aparèixer ràpidament al costat o al damunt d’Espanya en les llistes de medalles al final dels campionats. No es tracta que la selecció catalana d’hoquei sobre patins apallissi l’espanyola. No puc negar que no em desagradaria pas que es produïssin aquestes dues situacions, però em sembla que hem de mirar molt més enllà. No hi ha pressa. Catalunya porta molts segles esperant moltes coses i l’esport no és precisament de les coses més importants que hi ha. Està clar que l’esport dóna una projecció internacional que no es pot rebutjar, però també que no es pot viure eternament amb una política d’aparador. L’esport català necessita les seves seleccions, però també formar els esportistes que les han de completar. I la qualitat surt de la quantitat. Dediquem-nos a formar entrenadors i directius, a crear escoles esportives, a potenciar els clubs, a fer més instal·lacions, a mentalitzar els pares i els esportistes que no s’ha de tenir pressa. Així aconseguirem millors seleccions que les que ens pensem que tindríem ara mateix.
(Article publicat a El Punt el 30 de juliol del 1999)