Papers d'esports

Temps era temps que el Barça celebrava les victòries contra el Real Madrid com si fossin qui sap què. Temps era temps que el Barça, quan perdia, en podia donar la culpa als àrbitres. Temps era temps que el Real Madrid guanyava els títols a cabassos i el Barça s’ho mirava amb enveja. Doncs els temps han canviat, nois i noies. Ara és el Madrid qui celebra -van ressuscitar el polaco el que no bote- un empat contra 10 davant el gran rival. Ara és el Madrid qui es queixa de l’àrbitre -si Díaz Vega hagués vist el penal de Sergi, no tinc cap dubte que l’hauria assenyalat; pot ser moltes coses, però culer segur que no-. Ara és el Madrid qui s’ha de mirar, de lluny, els títols blaugrana -no cal fer números, tothom els sap-. El món és al revés. Ara els que fan victimisme són els prepotents d’abans i, és clar, com que no tenen l’entrenament que els anys ens han donat als culers, no saben què fer i com fer-ho. No hi ha res més grotesc que un del Madrid fent-se la víctima. I encara pitjor, si parlen del partit de dimecres, no tenen raó. O és que estirar els pantalons dintre de l’àrea no és penal?
(Article publicat a El Punt el 16 d’octubre del 1999)