Papers d'esports

William Webb Ellis, a qui s’atribueix l’origen del rugbi perquè va agafar la pilota amb les mans i va començar a córrer sense deixar-la anar durant un partit de futbol, el 1823, segurament no hauria reconegut el seu esport si hagués pogut presenciar els partits de la quarta edició de la copa del món de rugbi que va acabar la setmana passada amb la victòria d’Austràlia. Lògic. Han passat 176 anys. Però és que també Barry John, Phil Bennet i Gareth Edwards -integrants d’aquell País de Gal·les dels anys setanta que va omplir tantes tardes del torneig de les Cinc Nacions a través de la televisió- tampoc no acabarien de reconèixer el que han vist les darreres setmanes com el mateix esport que ells van practicar fa dues dècades. Perquè el rugbi ha canviat molt en els darrers anys. Per a bé, per alguns, i per a mal, per d’altres. El rugbi va ser durant anys el darrer reducte de l’amateurisme. Era aquell esport que practicaven miners gal·lesos, bobbies anglesos, grangers irlandesos, viatjants escocesos i professors d’educació física francesos. Un esport on no hi havia manera de saber quin era el millor equip del món perquè no es trobaven mai tots en un gran torneig. Els europeus tenien el Cinc Nacions i només es veien les cares amb els equips de l’hemisferi sud en les gires.
El 1984 van començar a canviar les coses. Nova Zelanda i Austràlia comencen a gestar el que el 1987 seria la primera edició de la copa del món. La International Board -veritable rector del rugbi mundial, encara que també hi hagi una federació internacional, la FIRA- va estar a prop del cisma, perquè els seus membres -Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Irlanda, Nova Zelanda, Austràlia, Sud-àfrica i França- no estaven tots d’acord sobre el nou camí que començava a agafar el seu esport. Finalment, els promotors van aconseguir la majoria de 2/3 necessària i es va aprovar crear la copa del món de rugbi. Cal tenir present que la International Board era, i encara és en bona part, un organisme classista com són tants organismes i institucions creades en el segle passat pels anglosaxons. França no va ser acceptada en la International Board fins al 1978 -el 1934 França i Alemanya van crear la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FIRA)- i el 1991 es van acceptar com a membres tots els països que van participar en la segona copa del món. Per preservar el seu poder, els membres fundadors de la IB es van atorgar dos vots contra un a la resta de membres.
Però el nou camí va començar ple d’interrogants. El 20 de juny del 1987, quan Nova Zelanda va guanyar el primer títol mundial, ningú sabia quan i on defensaria el títol. Plena de prudència davant el que ningú podia assegurar que funcionés, la International Board havia considerat aquella primera copa com a experimental. Fins al 1988 no es va confirmar que la segona edició de la copa es faria el 1991 a Europa. Anglaterra la volia, França també i es va acabar repartint pels cinc països que formen el torneig de les Cinc Nacions. I com quatre anys abans, quan Austràlia va rebre de mans de la reina d’Anglaterra -com dissabte de la setmana passada-, la copa William Webb Ellis, no se sabia on es disputaria la tercera edició. Nova Zelanda la volia, però el 1992 es va acabar atorgant a Sud-àfrica, que tornava al món de l’esport -la seva reaparició seria en els Jocs de Barcelona-, després de dècades de boicot per la seva política d’apartheid.
Arriba la televisió
I a Sud-àfrica va arribar el gran canvi del rugbi que l’ha portat on és ara. Durant la copa del món del 1995, el magnat de la televisió Rupert Murdoch anuncia que ha arribat a un acord amb les tres potències del sud -Nova Zelanda, Austràlia i Sud-àfrica- per crear dues noves competicions: el Super-12 -campionat entre dotze equips de províncies dels tres països- i el Tres Nacions -entre les seleccions dels tres països-. Murdoch va pagar 550 milions de dòlars per 10 anys de drets de retransmissió en exclusiva. Ja no hi havia aturador. Jonah Lomu, l’estrella dels All Blacks, signa un contracte amb la seva federació per 100 milions i es converteix en el jugador més ben pagat del món. Davant l’evidència que els temps estan canviant, la International Board anuncia el 26 d’agost del 1995 que el rugbi es converteix en un esport professional. Apareixen els intermediaris de jugadors. El rugbi s’internacionalitza i els jugadors i entrenadors van d’un país a un altre. Una de les estrelles franceses, Philippe Sella, se’n va a la lliga anglesa. Un neozelandès es converteix en el seleccionador d’Irlanda. El gener del 1996, el Tolosa guanya la primera edició de la copa d’Europa de clubs. Al març, comença el Super-12 i apareixen les primeres modificacions en el reglament: es permet que els companys aixequin els saltadors en els fores de banda, s’atorguen punts de bonificació si un equip arriba a fer quatre marques i es permet canviar jugadors per qüestions tàctiques. Els resultats es disparen. El matx Otago-Queensland acaba 57-17, amb 10 marques. Un club anglès, el Bath, cotitza a la borsa. L’estiu del 1996 un jugador desfà el camí que tants d’altres havien fet a l’inrevés: Vaiga Tuigamala deixa el joc a XIII i es passa al rugbi. Els diners comencen a estar en el rugbi i alguns tretzistes tornen als seus orígens.
Els canvis, però, no van al mateix ritme al nord que al sud. A Europa pesa més el passat, especialment als pobles i a les ciutats on el rugbi encara és una manera de viure, un joc i una filosofia, i no un esport professional. Si es vol, és significatiu el resultat del matx entre el vencedor del Super-12, el Blues d’Auckland, i el Brive, campió de la copa d’Europa, 47-11 pels del sud. El 1997 alguns equips creen grups de cheerleaders i les samarretes perden els seus colors històrics per omplir-se de nou disseny i de firmes publicitàries. La rosa anglesa ha de fer lloc en el mallot a una firma comercial. En un partit de l’Stade Français al Parc dels Prínceps, les ballarines del Moulin Rouge animen l’equip, i la final del Super-12, a Wellington, s’omple tant de cheerleaders i focs artificials que més d’un es pensa que està veient la Superbowl de futbol americà. Els canvis fan un joc cada vegada més viu. En el Cinc Nacions del 1997, Anglaterra fa una marca a Irlanda després de 21 passades, 46 segons de joc sense aturada i que dotze dels quinze jugadors anglesos hagin tocat la pilota. Algú recorda que el 1990 Serge Blanco, el gran saguer francès, va fer una marca amb una correguda, tot sol, de quasi 100 metres. Una de les semifinals del Super-12 acaba 55-36 i es fan 14 marques. El rugbi s’universalitza i els nous passen per un dur aprenentatge. Itàlia guanya Dinamarca per 103-3 en un partit de la fase classificatòria per a la copa del món del 1999. Dos anys més tard, els italians seran batuts per Sud-àfrica per 101-0. Itàlia serà la gran protagonista del 2000 amb la seva incorporació al Cinc Nacions, que passa a convertir-se en el Sis Nacions, igual que era el Quatre Nacions abans que els britànics acceptessin França.
Més de tot
Tres Nacions i Super-12 al sud, competicions europees de clubs al nord. Cada vegada hi ha més partits i els jugadors ho comencen a pagar en forma de lesions. Més partits, més contacte, més cops, menys temps de recuperació. El joc és més ràpid i hi ha més topades, més placatges, més de tot. I quan el cos s’apropa o supera els seus límits és quan es comença a parlar de dopatge. La primavera passada la federació francesa comença a controlar els jugadors que van a la selecció i es proclama contrària a l’ús de la creatina, tot i que no estigui prohibida. El capità de la Sud-àfrica campiona del món del 1995, François Pienaar, afirma en la seva autobiografia que al seu país es va recórrer al dopatge a començaments de la dècada dels noranta. Els jugadors cada vegada són més grans, més potents i corren més. Jonah Lomu, una autèntica bèstia -1,94 metres, 113 quilos-, n’és l’exemple més clar. Aquells tres quarts menuts, àgils i amb les cames lleugeres cada vegada són menys habituals. El nou rugbi agrada al públic. Les audiències funcionen tant a la televisió com als estadis. El mes d’agost passat, 107.042 espectadors van veure en directe un Austràlia-Nova Zelanda al futur estadi olímpic de Sydney. A la primavera, 79.038 espectadors van assistir al França-Escòcia del Cinc Nacions que es va jugar a l’Estadi de França. En els darrers quatre anys s’han doblat el nombre d’espectadors als estadis de Nova Zelanda i Austràlia.
Algú dirà, i amb raó, que tots els esports han canviat molt i que és difícil reconèixer en el futbol, el bàsquet o l’atletisme d’ara el futbol, el bàsquet i l’atletisme que es practicava fa dues dècades. Però és que la història ens diu que el rugbi ha tingut i encara té alguna cosa que el fa especial, diferent d’altres esports. La manera de jugar un esport tan dur i que en canvi no provoca violència? La filosofia que el va fer com és i no d’una altra manera i que s’ha mantingut tants anys? L’arrelament en petits pobles i ciutats? L’eterna rivalitat entre les grans potències? Prou significatiu és el que va escriure un periodista francès abans de la copa del món del 1995: «Els anglesos van inventar el rugbi. Els francesos el van millorar. La copa del món l’ha pervertit?»
(Article publicat a Presencia el 14 de novembre del 1999)