Papers d'esports

Niurka Montalvo no és la primera ni la darrera esportista d’elit que, pel motiu que sigui, canvia de nacionalitat. Molt probablement tampoc serà la darrera que, consumat el canvi, trobi problemes per representar el seu nou país en uns Jocs Olímpics. Cuba fa aplicar la llei i té tots els trumfos a la mà. El danès Wilson Kipketer, abans kenyà, ja va comprovar l’efecte de la llei quan no va poder anar a Atlanta. La norma 46.2 de la Carta Olímpica -la Constitució del moviment olímpic- diu que si un atleta que ja ha participat en uns Jocs Olímpics vol tornar-hi amb el seu nou país, necessita el consentiment del seu país d’origen si no fa tres anys que té la nova nacionalitat. Una norma clara i que Cuba fa aplicar en els seus exesportistes. Una norma que segons ha explicat el president de la comissió jurídica del Comitè Olímpic Internacional (COI), el senegalès Keba Mbaye, «va ser feta precisament per evitar el que està passant, la fugida d’atletes de països pobres a països rics». Que el que diu Mbaye és cert i que passa cada cop més sovint ho prova que la millor publicació estadística internacional d’atletisme, The international track & field annual, que fa l’associació internacional d’estadístics (ATFS) des dels anys 50, va incloure en la seva edició del 1999, per primer cop, un apartat amb els canvis de nacionalitat d’atletes. Hi havia 24 noms.
Hi ha qui pensa que la regla 46.2 no està del tot d’acord amb la norma 3.2, que diu que no hi pot haver cap discriminació per motius racials, religiosos, polítics … És clar que la Carta Olímpica també diu, en la regla 9.1, que «els Jocs Olímpics són una competició entre atletes, en proves individuals o per equips, i no entre països, i reuneixen els atletes designats a tal efecte pels seus respectius comitès olímpics nacionals». La norma 64 diu que les invitacions per participar als Jocs les envia el COI als comitès olímpics nacionals reconeguts i la 71.1 afirma que el COI no establirà cap classificació global per països. Tot plegat perquè cadascú invoqui la part del reglament que serveixi millor als seus interessos.
La història olímpica ens mostra altres casos en els quals algun esportista es va quedar sense Jocs. El 1988, l’atleta Dieudonne Kwizera, de Burundi, no va poder participar en els Jocs de Seül perquè al seu país no hi havia comitè olímpic i ja hem vist que el COI convida els comitès olímpics i no els països. Kwizera, un tutsi que estudiava a la universitat de Nebraska als Estats Units, havia estat semifinalista dels 800 m en el mundial del 1987, a Roma. Kwizera no va participar mai en uns Jocs Olímpics. Solucionat el problema del comitè de Burundi, Venuste Niyongabo va ser campió dels 5.000 m a Atlanta.
Més complicada, encara que amb el mateix final, va ser la situació que es va produir abans dels Jocs d’Hèlsinki, el 1952. La Segona Guerra Mundial va provocar canvis de fronteres i milions de persones van quedar desplaçades. Entre elles, molts esportistes que van intentar refer la seva carrera i incorporar-se al moviment olímpic. El maig del 1952, una organització anomenada Unió dels Esportistes Lliures de l’Est d’Europa va demanar al COI una solució per als atletes exiliats de Bulgària, Txecoslovàquia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia, Romania i Iugoslàvia que residien en països dels quals no tenien la nacionalitat i, per tant, no podien anar als Jocs. El COI, ple de cinisme, no va fer res pensant que el problema desapareixeria quan a aquests esportistes els passés l’edat de competir.
Res a veure amb les causes que van deixar fora dels Jocs l’esquiador Marc Girardelli, nascut a Àustria i que va guanyar per a Luxemburg 13 medalles en grans campionats i cinc copes del món. Quan tenia 13 anys (1976) el seu pare es va emprenyar amb la federació del seu país i li va tramitar una llicència per Luxemburg -on no hi ha cap lloc on poder esquiar-, amb la qual disputava la copa del món, però no va ser acceptat en els mundials i Jocs fins el 1985, quan es va nacionalitzar.
El mateix sac
No tots els esportistes que tenen la nacionalitat d’un país diferent del que van néixer es poden ficar en el mateix sac. Atletes com Ben Johnson i Donovan Bailey van néixer a Jamaica i van marxar al Canadà amb 15 i 14 anys, respectivament. Posar-los en el mateix sac que Montalvo i la seva rival en el darrer mundial Fiona May -anglesa d’una família d’origen jamaicà casada amb un atleta italià-, per exemple, sembla una mica agosarat. Els nedadors Michael Klim, Lenny Krayzelburg i Claudia Poll, campions mundials i olímpics en els darrers anys, tampoc van néixer al país que ara representen. Klim, nascut a Polònia, va arribar a Austràlia amb 12 anys després d’haver viscut a l’Índia, el Canadà i Alemanya. Krayzelburg va néixer a Ucraïna i després de passar per Àustria i Itàlia va arribar als Estats Units amb 14 anys. Poll, nascuda a Nicaragua, va marxar del país amb la seva família, d’origen alemany, quan va començar la revolució sandinista i va arribar a Costa Rica amb sis anys. La tennista Martina Hingis va néixer a Txecoslovàquia i amb vuit anys va marxar amb la seva mare cap a Suïssa. Tony Rominger, Gianni Bugno i Richard Virenque no van néixer al país que sempre han representat i no se’ls ha considerat mai nacionalitzats.
Hi ha esportistes pels quals el canvi de nacionalitat és tornar als seus orígens. Com el decatleta Eduard Hamalainen -tres cops subcampió del món de decatló-, nascut al Kazakhstan en una família deportada de Finlàndia en temps de Stalin que va acabar visquent a Bielorússia. Ara Hamalainen és finlandès. També va ser un retorn als orígens el cas del triple campió olímpic d’halterofília Naim Suleymanoglu. Va néixer el 1967 a Bulgària en una família d’origen turc que es va veure obligada a canviar el seu cognom a Shalamanov. No va competir a Los Angeles pel boicot i el 1986, quan ja era campió del món, va demanar asil polític a Austràlia i es va nacionalitzar turc. Diuen que el govern turc va pagar un milió de dòlars a Bulgària perquè s’acceptés l’immediat canvi de nacionalitat de l’esportista.
Durant la Guerra Freda també hi van haver canvis polítics, com el de Martina Navratilova, que va deixar Txecoslovàquia el 1975, als 19 anys, i sis anys més tard va aconseguir la ciutadania americana; o el jugador d’escacs Victor Korchnoi, que va fugir de l’URSS el 1976 i, primer com apàtrida i després com a suís va protagonitzar duríssims enfrontaments en les finals del 1978 i el 1981 amb el rus Anatoly Karpov. Una barreja de política i esport van ser els canvis de nacionalitat dels sud-africans durant el règim d’apartheid. El més significatiu, el del migfondista negre Sydney Maree. Discriminat al seu país per la seva raça, tampoc li permetien competir internacionalment. Amb 22 ays va marxar als Estats Units, als 28 va obtenir la nacionalitat, just abans dels Jocs de Los Angeles, però lesionat, no hi va poder participar quan aspirava a tot en els 1.500 m. Zola Budd -l’atleta que corria descalça- va fer-se britànica, va competir a Los Angeles i després va tornar a ser sud-africana. A l’inrevés, el recordista mundial de llançament de javelina Tom Petranoff es va fer sud-africà el 1991 perquè als Estats Units el van sancionar el 1988 per haver competit en aquell país.
Hi ha canvis de nacionalitat que acaben resultant xocants en observar la llista de participants en un campionat. A la selecció del Japó a la darrera copa del món de rugbi hi havia cinc neozelandesos nacionalitzats. També és curiós el palmarès de les dues darreres edicions del campionat d’Europa de tennis de taula femení. El 1998 va guanyar Ni Xia Lian, de Luxemburg, i aquest any, Qianghong Gotsch, d’Alemanya. Elles són les dues primeres del rànquing europeu. La representant de Luxemburg té 37 anys i va ser campiona del món amb la Xina el 1983. Itàlia va ser semifinalista en el darrer mundial de la mà de Yang Min, de 39 anys. Tornant al rugbi, el capità de la selecció francesa, Abdelatiff Benazzi, va ser internacional amb el Marroc. La gran estrella del rugbi francès de tots els temps, Serge Blanco, va néixer a Veneçuela de pare veneçolà i mare francesa. El pare va morir quan ell era petit i la mare va tornar i es va instal•lar a Biarritz. Que un dels millors lluitadors de sumo del món sigui japonès no és estrany, però sorprèn que abans hagués estat ciutadà dels Estats Units. Taro Akebono, nascut a Hawaii, és ara japonès i en una entrevista explicava que per la seguretat del seu futur, si volia ser entrenador i muntar un club valia més ser japonès.
La caigua del mur de Berlín i tots els canvis que va comportar a l’Europa de l’Est van provocar un important flux est-oest amb Alemanya com a principal beneficiada. Però també hi va haver moviment en el si de les repúbliques exsoviètiques. El cas del campió olímpic i mundial de martell Andrei Abduvaliev és espectacular. Va néixer el 1966 a Leningrad i ha defensat quatre banderes diferents: la soviètica en el mundial del 1991, la olímpica en els Jocs del 1992 quan formava part de l’Equip Unificat, la del Tadjikistan en els mundials del 1993 i el 1995 i la de l’Uzbekistan des del 1997. No va competir a Atlanta. Tampoc es queda curt el jugador d’handbol Iztok Puc, que serà l’únic jugador que defensarà a Sydney el títol que va guanyar a Atlanta. I ho farà amb Eslovènia perquè Croàcia va quedar eliminada en el darrer Europeu en un darrer partit que va jugar contra … Eslovènia. Nascut a Eslovènia el 1966, Puc va ser 100 vegades internacional per Iugoslàvia i quan va esclatar el país, va passar a jugar amb Croàcia, amb qui va guanyar a Atlanta. Des del 1998 juga amb Eslovènia, país que representarà a Sydney. Ni a Abduvaliev ni a Puc els va passar com a Mohammed Mourhit quan va quedar tercer en els 5.000 m del mundial de Sevilla. Nascut al Marroc i nacionalitzat belga, Mourhit va fer la volta d’honor amb el campió, el marroquí Salah Hissou, embolicat amb la bandera del seu país d’origen. A Bèlgica es van indignar.
Mònica Seles (tennis) -de Iugoslàvia als Estats Units-, Greg Rusedski (tennis) -de Canadà a Gran Bretanya-, Simon Lessing (triatló) -de Sud-àfrica a Gran Bretanya-, Andrei Txmil (ciclisme) -de Rússia a Bèlgica-, Eunice Barber (atletisme) -de Sierra Leone a França-, Alina Astafei (atletisme) -de Romania a Alemanya-, Tatiana Grigorieva (atletisme) -de Rússia a Austràlia- o Ludmila Engquist (atletisme) -de Rússia a Suècia- són altres esportistes d’elit que han canviat de bandera.

Les particularitats del futbol i el básquet

El futbol i el bàsquet no estan al marge de les nacionalitzacions, encara que amb importants matisos. Els jugadors canvien de nacionalitat, més ben dit, aconsegueixen dobles nacionalitats com els jugadors sud-americans de futbol -Pochettino, Zamorano, Redondo, Mauro Silva- i els nord-americans -Rogers, Mike Smith- i balcànics -Gurovic, Tarlac, Nesterovic- de bàsquet, que es fan espanyols, italians o grecs no per jugar a les seleccions, sinó per ser comunitaris i tenir millors contractes. És una conseqüència més de la sentència Bosman.
Les normes de la FIFA prohibeixen que un jugador que ha estat internacional amb un país ho sigui amb un altre. Un cas com el de Kubala, que va ser internacional amb Hongria, Txecoslovàquia i Espanya, és impossible que es repeteixi. I no va ser el primer. Luis Monti va perdre la final del mundial del 1930 amb Argentina i quatre anys més tard va guanyar-la representant Itàlia. És l’únic que ha participat amb dues seleccions diferents a la copa del món. A la Itàlia del 1934 hi van jugar dos argentins nacionalitzats més, Raimundo Orsi i Enrique Guaita, i un brasiler, Anfilogino Guarisi.
Les normes de la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) només permeten un nacionalitzat per selecció -si aquesta nacionalització s’ha fet més tard dels 16 anys-. També indiquen que un jugador que ja hagi estat internacional per un país en categoria superior a la júnior no pot ser internacional per cap altre país. Això no impedeix situacions com la de Milan Gurovic, que té doble nacionalitat iugoslava i grega i que està en el FC Barcelona com a comunitari perquè té la nacionalitat grega i juga les competicions de seleccions amb Iugoslàvia, on va néixer.

«Paradís» esportiu

Si s’ha de fer cas als esportistes que hi resideixen, el principat de Mònaco hauria de tenir la consideració de potència mundial en els esports del motor i en tennis. La gran majoria dels pilots de fórmula 1, encapçalats pel doble campió mundial, el finlandès Mika Hakkinen, tenen la seva residència a Montecarlo. Igual que el campió del món de ral•lis Tommi Makinen o els pilots motociclistes Àlex Crivillé i Max Biaggi. I entre els tennistes s’hi troben els suecs Magnus Norman i Thomas Enqvist, el català Albert Costa, el mallorquí Carles Moyà, el suís Marc Rosset i els marroquins Karim Alami i Hicham Arazi. També hi ha atletes com Sergei Bubka o Merlene Ottey. Tots conserven la seva nacionalitat i representen els seus països d’origen en les competicions, però no hi paguen els impostos. A Andorra hi tenen la residència Arantxa Sánchez Vicario i Àlex Corretja i a Suïssa, entre d’altres, Michael Schumacher o el tennista Cedric Pioline. Jacky Stewart -el pioner-, Alain Prost, Bjorn Borg i Ayrton Senna també va tenir la residència en paradisos fiscals durant la seva vida esportiva. Els bons aficionats recorden aquell GP de Mònaco de fórmula 1 en què Senna, després d’abandonar, va anar a peu cap a casa a dutxar-se i va tornar al box de l’equip ben empolainat. S’hi troba a faltar el nom d’algun dels milionaris esportistes dels Estats Units, però és que allà la nacionalitat i la fiscalitat van unides i qui és ciutadà americà, encara que no resideixi als Estats Units, paga allà els seus impostos. És clar que llavors s’inventen altres trampes per pagar menys.
(Article publicat a Presència el 27 d’agost del 2000)