Papers d'esports

Una de les contribucions de TVE als Jocs de Sydney va ser un reportatge que es va emetre dijous a la nit per La 2 i que van titular «Samaranch, olímpico genio». Feia molt de temps que no es veia un panegíric tan gran d’una persona. Només la mateixa TVE amb José María Aznar i TV3 amb Jordi Pujol serien capaços de fer un publireportatge en què s’ensabonés tant el personatge, on no hi hagués res de negatiu i on s’amaguessin o manipulessin tantes coses. Durant quasi 90 minuts ens van explicar la vida i miracles de Joan Antoni Samaranch, una persona que en 80 anys de vida no deu haver fet res ni tan sols qüestionable, si hem de fer cas del que ens van explicar. Ens el van presentar com un noi de Barcelona amb l’esport ficat al cap des de sempre. No van poder evitar esmentar el seu pas per l’aparell franquista, però el van liquidar amb un «en Madrid no veían con buenos ojos a aquel catalán poco identificado con el régimen». Quina barra! Si Samaranch va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, membre del Comitè Olímpic Espanyol, delegado nacional de deportes i president de la Diputació de Barcelona sense estar identificat amb el règim és o que els franquistes eren molt burros o que ell era molt llest.
Ens van explicar que el seu antecessor en el COI, Lord Killanin, no va poder evitar el boicot occidental a Moscou 80. Del boicot a Los Angeles 84, amb ell de president, ni piu. Ens el van mostrar a Barcelona, Lausana, Atenes -on van dir que el coneixen a qualsevol racó de la ciutat-, Moscou i en un esgotador viatge per Centreamèrica. L’esgotament consistia en dures jornades de «como en tantas ocasiones, recepciones, comidas y discursos» que s’acabaven amb «obsequios y regalos». Després de tanta activitat, a l’hora de tornar a casa «a bordo del avión el agotamiento puede con todos». Impresentable. Fins i tot van mostrar com a excepcional que fes una petita excursió amb la seva dona a prop de la seva casa de Santa Cristina d’Aro. I a Samaranch, a la porta del Museu Olímpic de Lausana se li escapa un: «I aquí mi obra favorita, bueno la obra del COI», que defineix l’aura que l’envolta de fa anys. Sense ell, el caos. Samaranch ha fet més gran el COI, l’olimpisme i l’esport, que ja existien i continuaran existint. I algú el deu haver ajudat en tot el que ha fet, bo i dolent, que de tot hi ha hagut. El reportatge de dijous només pot ser superat pel que li faran quan es mori. Encara que serà difícil que algú sigui més llepaculs que els autors del «Samaranch, olímpico genio».
(Article publicat a El Punt el 16 de setembre del 2000)