Papers d'esports

Ha costat però al final han arribat. I no una, sinó dues de cop. Espanya ja és al medaller com abans hi havien arribat els Estats Units, Rússia, França, Alemanya i Austràlia, però també Corea del Nord, Costa Rica, Indonèsia i el Kirguizistan. Tampoc no costa tant guanyar alguna medalla olímpica. 79 països ho van fer fa quatre anys a Atlanta i 64 a Barcelona 92. El que passa és que faltava el suport reial, i justament ahir va arribar a Sydney l’infanta Cristina.
El que està clar és que començava a haver-hi nerviosisme a la delegació espanyola i en els mitjans informatius, que fa setmanes que ens venen que els esportistes espanyols guanyaran una vintena de medalles a Sydney. Nerviosisme sense cap motiu. Perquè si mirem les proves que s’han fet fins ara, on volien guanyar medalles? En triatló, esgrima, halterofília o en tir
olímpic? O és que pensaven pujar al podi en totes les proves de judo i de natació? Això de sortir al medaller com més aviat millor només té dos secrets: tenir bons esportistes -que hi són, a l’equip espanyol- i mirar el programa de competicions, especialment quan les possibilitats de pujar al podi estan localitzades en determinats esports. Ja arribaran els esports favorables i llavors arribaran, o no, les medalles. Si en aquests tres dies que portem de competició ja s’haguessin fet les finals de waterpolo, futbol, handbol, gimnàstica rítmica, determinades proves de ciclisme i d’atletisme, s’hagués acabat la vela, el judo i el tennis, i l’equip espanyol no hagués guanyat res, llavors sí que el COE i companyia podrien estar inquiets. Com que el programa és el que és, si volen tenir moltes medalles des del primer dia, que busquin especialistes en tir, esgrima i halterofília, i més en ciclisme en pista i natació. O que pensin a tenir algú de la família reial des del començament. Pel que sembla, però, Iñaki Urdangarin no serveix.
(Article publicat a El Punt el 19 de setembre del 2000)