Papers d'esports

35.300 espectadors el 1997 contra Bulgària, 53.630 el 1998 contra Nigèria, 43.000 l’any passat contra Iugoslàvia. Quanta gent anirà avui al Camp Nou a donar suport a la selecció catalana de futbol en el partit contra Lituània? La federació catalana i el seleccionador, Pitxi Alonso, no s’han cansat de demanar que la gent vagi al camp a donar suport a la selecció independentment de l’atractiu que desperti l’equip de Lituània. El partit és l’acte de cloenda del centenari de la federació catalana i els dirigents tenen por que el d’avui sigui el més deslluït dels partits des que es van instaurar el 1997. El Camp Nou és molt gran i 50.000 persones, que gairebé omplen l’Estadi Olímpic, quasi no es veuen al coliseu blaugrana.
I per què aquests temors? Perquè la gent està desanimada i desencantada. El rècord del 1998 es va aconseguir en plena recollida de signatures per al reconeixement de les seleccions catalanes. Hi havia il·lusió, la gent s’hi va abocar. Es somiava veure aviat els esportistes catalans representant el seu país, no el dels veïns. No es va fer cas als que deien que era una utopia plantejar el tema, que Catalunya no competiria mai oficialment. Es van recollir més de mig milió de firmes i ja fa un any que el Parlament va donar cobertura legal a les seleccions perquè poguessin competir oficialment -una llei que el govern central va recórrer i que és al Tribunal Constitucional- però continuem igual. Des de la Generalitat i la UFEC han dit diverses vegades que el 2001 tindrem seleccions competint oficialment. El 2001 és demà passat i ni el més optimista dels catalans s’ho creu. La societat civil es va moure, va fer la feina, el país es va engrescar i ja se sap que com més gran és la il·lusió, pitjor és la decepció. Malgrat tot, avui el Camp Nou hauria de ser una festa. Pitjor seria que no es pogués fer ni un partit a l’any.
(Article publicat a El Punt el 22 de desembre del 2000)