Papers d'esports

Ni Maurice Greene, ni Michael Johnson, ni Hicham el Gerrouj, ni Haile Gebrselassie. Cap de les estrelles masculines de l’atletisme actual va ser capaç de millorar un rècord del món durant l’any 2000, convertint el darrer any del segle XX en el primer en què no es batia cap rècord mundial a l’aire lliure en les proves masculines des del 1907. Actualment la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) reconeix rècords del món en 36 proves masculines.
La IAAF va establir la primera llista de rècords del món de la història el 1914, quan va posar ordre en la munió de marques que es feien, bàsicament a Europa i als Estats Units, des de la primera meitat del segle XIX. Aquella primera llista va incloure quasi un centenar de proves, totes masculines -la primera llista femenina no es faria fins el 1936-. La federació va haver de decidir amb quina marca s’encetava l’historial de cada prova i va acabar reconeixent les marques que va considerar que tenien més garanties
d’haver estat fetes en condicions regulars. Evidentment, les condicions regulars del 1914 no eren les mateixes que exigeix la IAAF en aquests moments. La marca més antiga que la IAAF va acceptar va ser la de Thomas Griffith en les 20 milles marxa, feta el 30 de desembre del 1870. També es van homologar quatre marques més fetes abans del 1900 i com a mínim una de cada any entre el 1900 i el 1914 excepte les del 1905 i el 1907. Des del 1914 la IAAF ha anat homologant cada any algun rècord mundial masculí fins arribar a l’any que acaba de finalitzar.
Aquesta manca de rècords en els anys 1907 i 2000 no vol dir que no hi hagués atletes que se superessin en aquests dos anys, sino que no ho van fer en les condicions demanades. Segons les llistes de marques anteriors als rècords oficials de la IAAF publicades al llibre La fabuleuse histoire de l’athletisme de Robert Parienté, l’any 1907 es van aconseguir les millors marques fetes fins llavors en els 3000 m, les 120 iardes tanques, el salt amb perxa i en els llançaments de pes, disc, martell i javelina. El 1914, però, la IAAF no va tenir en consideració cap d’aquestes marques. L’any 2000 es van fer les millors marques mai aconseguides en quatre proves: 300 m, mitja marató, 20 i 50 quilòmetres marxa. Cap tindrà la consideració de rècord mundial perquè els 300 m no tenen condició de prova oficial i les altres tres proves es fan en circuit i la IAAF només atorga la condició de rècord mundial a les proves que es fan en pista. Les proves en ruta, com la marató, només tenen la condició de millor marca mundial. En el cas dels 59:06 que Paul Tergat va fer en la mitja marató de Lisboa, la IAAF tampoc l’ha acceptat com a millor marca mundial perquè la cursa tenia un desnivell de 69 metres entre el punt de sortida i el d’arribada.

Poca broma

No és cosa de broma superar el procés d’homologació d’un rècord que inclou, entre altres coses, que la marca s’hagi fet en una pista homologada, en una competició oficial, amb el nombre suficient de jutges, amb vent reglamentari -en el cas de les curses de velocitat i els salts horitzontals-, amb cronometratge automàtic i amb control antidopatge. L’incompliment d’una de les condicions demanades és suficient perquè una marca que en el moment de fer-se va ser catalogada de rècord mundial -o europeu, o espanyol, o català- passi a la llista de marques fetes en condicions irregulars. D’exemples n’hi ha molts.
L’any en què es van batre més rècords del món masculins en tota la història va ser el 1956, any olímpic, en què es van superar 67 rècords mundials en proves masculines, 37 d’elles en proves del programa olímpic. El 1960, un altre any olímpic, es van superar 44 rècords, 33 en proves olímpiques. S’ha de tenir present que fins al 1976 la IAAF acceptava rècords del món en totes les curses sobre iardes o milles i, per tant, la possibilitat de fer rècords era molt més gran que ara. Una altra precisió que cal fer és que fins al 1976 el cronometratge de les curses es feia manualment i en les proves curtes hi havia molts més rècords. Els 100 m, per exemple, es van córrer per primer cop en 9.9 l’any 1968 i el 1976, quan es va establir el cronometratge elèctric, nou atletes diferents compartien el rècord amb 9.9. Des del 1968, el rècord mundial dels 100 m s’ha batut en vuit ocasions i s’ha rebaixat de 9.95 a 9.79. L’any 1976 té el rècord de rècords des de la reducció de proves amb 25 millors marques. El segueixen l’any 1980 amb 21, el 1991 amb 16, el 1992 amb 15 i el 1979 amb 14. La instauració dels campionats del món a partir del 1983 i l’augment considerable de reunions de gran nivell, que recompensen econòmicament els rècords mundials, ha posat fi al domini dels anys olímpics com aquells en quals queien més rècords del món. Ara, de cada quatre anys, n’hi ha dos amb un campionat del món i un amb uns Jocs Olímpics.
L’absència de rècords del món masculins en un any olímpic com va ser el 2000 va anar acompanyada pel fet que els Jocs de Sydney van ser els primers des dels de Londres-48 en què no es va batre cap rècord mundial, ni masculí ni femení, d’atletisme. Una sequera del tot inesperada perquè entre el 1996 i el 1999 havien anat caient un rere l’altre, i en alguns casos per partida doble o triple, els rècords del món de totes les curses masculines llises entre els 100 i els 10.000 metres. El darrer rècord del món a l’aire lliure que s’ha batut en una prova olímpica el va fer Michael Johnson en la final dels 400 m del mundial de Sevilla, l’agost del 1999. El setembre d’aquell mateix any es van batre dos rècords en distàncies no olímpiques: el kenyà Ngeny en els 1.000 m i el marroquí El Gerrouj en els 2.000 m.
La sequera dels atletes masculins quant a rècords del món durant l’any 2000 no va ser total durant la temporada en pista coberta, però quasi. Se’n van batre dos, però en dues proves que es disputen molt poc: els 1.000 m -Wilson Kipketer- i els relleus de 4×800 m -un equip de club dels Estats Units-. Si baixem el llistó i anem a veure què va passar a escala europea trobem que es van establir dos rècords en proves de fons, els 3.000 i els 5.000 m, tots dos a càrrec del belga d’origen marroquí Mohammed Mourhit. A Catalunya i a l’Estat espanyol els atletes masculins van estar més efectius a l’hora de batre rècords -evidentment no és tan complicat com fer-ho a escala mundial-. A Catalunya es van fer cinc rècords, quatre en proves olímpiques. Reyes Estévez va fer el dels 1.000 m, José Ríos el dels 5.000 i els 10.000 m, Marc Cepeda el dels 3.000 m obstacles i Marc Magrans va igualar el de decatló. Javier Cortés va fer la millor marca de la marató. A la llista de rècords espanyols hi va haver quatre novetats. Venancio José va batre el dels 100 m, Luis Miguel Martín el dels 3.000 m obstacles, Montxu Miranda el de salt amb perxa i Manolo Martínez el de llançament de pes.

Les dones, els nous

I les dones? Per què parlar tant només del que no han fet els homes? Doncs perquè les atletes han continuat millorant rècords del món durant l’any 2000. En concret, vuit en cinc proves diferents. Les dones continuen superant rècords però ho fan en proves que fa pocs anys que es disputen com el salt amb perxa, el llançament de martell o els 3.000 m obstacles, que durant el 2000 es van acceptar per primer cop com a prova femenina. Els únics rècords del món que es van batre en la categoria femenina durant la dècada dels noranta en les proves que podríem anomenar tradicionals han estat els de les corredores xineses en les curses de mig fons. Tots els rècords de velocitat i de salts i llançaments que estan en el programa femení des dels anys 20 es van batre durant la dècada dels 80. El rècord femení amb més durada de la història de l’atletisme és un que encara està vigent, el dels 800 m que Jarmila Kratochvilova va establir el 1983.
A l’hora de valorar el perquè d’aquest retrocés pel que fa a la quantitat de rècords millorats cal tenir present diversos factors. Un és que els atletes cada cop estan més a prop del límit i cada vegada és més difícil millorar les marques. Un altre és l’increment de la lluita contra el dopatge. Això no vol dir que tots els rècords anteriors es fessin amb l’ajuda de substàncies prohibides -recordem que una de les condicions per homologar un rècord és que el seu autor hagi superat el control antidopatge-, però sí que durant molts anys no hi havia ni els mitjans, ni potser les ganes, de perseguir a fons els tramposos. Els controls antidopatge es van començar a fer a finals dels anys 60, tot i que en un principi només es feien en les grans competicions. La gran efectivitat dels controls és fer-los en els períodes d’entrenament, per sorpresa, quan l’atleta acumula el treball per rendir en les competicions. Quan no es feia així, no hi havia manera d’enxampar el frau ja que els assessors mèdics dels atletes, de tots, no només dels demonitzats esportistes de la República Democràtica Alemanya (RDA), sabien perfectament quan s’havia de deixar de donar els productes als atletes perquè no donessin resultat positiu. Quan hi havia algun positiu era, simplement, una errada de càlcul. Com Ben Johnson a Seül-88, que, a més, quan va confessar que ja s’havia dopat abans, li va suposar perdre el rècord fet el 1987. Quan va caure el mur de Berlín i es va descobrir el dopatge sistemàtic i massiu que es va fer a la RDA, no van faltar veus que van reclamar que s’anul·lessin tots els rècords i es tornés a començar de zero. La petició no va reeixir i atletes fora de classe de final del segle XX i inici del XXI com Marion Jones semblen condemnades a no poder batre mai els rècords del món de les seves proves, aconseguits en altres èpoques.
Ara les coses han canviat. Malgrat que encara hi pugui haver productes indetectables i que es discuteixi sobre si els corredors de fons usen o no, com fan els ciclistes, l’EPO i si als corredors africans no els fa falta perquè ja oxigenen la seva sang amb entrenaments en alçada, la fiabilitat dels controls és alta. Tot i que després hi hagi decisions polítiques, com ha estat el cas de la reducció del càstig al cubà Javier Sotomayor, que facin pensar que no tots els atletes són iguals. Durant el 2000 una trentena d’atletes han donat positiu en algun control i han rebut sancions que han anat dels tres mesos a la perpetuïtat, tot i que la sanció més habitual és de dos anys.

Els rècords fantasma

68 CLAUS. A finals dels anys 60 alguns velocistes nord-americans van usar sabatilles amb 68 claus que van impedir la homologació d’algunes marques, ja que el màxim de claus permès era de sis. John Carlos en els 200 m i Lee Evans en els 400 m van millorar els rècords vigents amb aquestes sabatilles. Evans va fer 44.0 i el rècord va ser per a Larry James, que va ser segon en la cursa amb 44.1 però amb unes sabatilles reglamentàries. A la imatge es pot veure la sola d’una sabatilla amb 42 claus, a l’esquerra, i una altra amb sis, en un anunci de la marca Adidas publicat en una revista del 1968.

POLÍTICA. Una de les condicions perquè una marca sigui homologada com a rècord és que l’atleta pertanyi a un país membre de la IAAF. Ara ho són quasi tots, però els atletes de la Unió Soviètica, per exemple, no van poder fer rècords fins al 1948, quan es va acceptar l’ingrés de l’URSS. El xinès Ni Chin Chin va superar la millor marca d’alçada amb 2,29 el 1970 en una prova no oficial. Era igual, en aquella època la Xina no era membre ni de la IAAF ni de les Nacions Unides.

VENT. El 1936 la IAAF va establir que per homologar un rècord en les curses curtes i els salts horitzontals el vent no podia bufar a més de dos metres per segon. El 1995, el cubà Iván Pedroso va saltar 8,96 en salt de llarga a Sestrière, un centímetre més que el rècord de Mike Powell, amb 1,2 metres de vent a favor, però el rècord no es va homologar mai. Per què? Doncs perquè els jutges van sospitar que la llargada fos l’única prova amb vent legal d’aquell dia i van comprovar que un entrenador italià s’havia situat davant l’aparell que mesurava la velocitat del vent i impedia el correcte funcionament de l’anemòmetre.

MALES MANS. El nord-americà Mike Tully va saltar 5,71 en salt amb perxa el 1978, un centímetre més que el rècord que datava del 1976. Quan els jutges van tornar a mesurar l’alçada per certificar el rècord, el llistó els va caure. El van tornar a col·locar al seu lloc i quan finalment van aconseguir remesurar l’alçada es van trobar que només feia 5,69. Les males mans dels jutges havien fet perdre dos centímetres pel camí i a Tully un rècord mundial que ja no aconseguiria mai.

VOL IRREGULAR. El txec Jan Zelezny, actual recordista mundial de llançament de javelina (98,48 m el 1996), va veure com la federació li rebutjava un llançament de 94,74 m l’any 1992 perquè el va fer amb una javelina irregular. L’artefacte tenia una peça en el seu interior que li donava estabilitat durant el vol i facilitava guanyar alguns metres. La javelina va ser dissenyada per l’exrecordista mundial Miklos Nemeth i la IAAF no la va homologar mai.

BUROCRÀCIA. El corredor de fons australià Ron Clarke, els saltadors de perxa Kjell Isaksson (suec) i Bon Seagren (nord-americà), els llançadors de disc Armas Taipale (finlandès) i Ludvik Danek (txec) i el saltador d’alçada nord-americà Walter Marty van veure com les seves marques no eren homologades perquè les van fer en competicions no reconegudes internacionalment o perquè no hi havia prou jutges
(Article publicat a Presència el 14 de gener del 2001)