Papers d'esports

El 9 de novembre del 1989 va caure el mur de Berlín. El 3 d’octubre del 1990 la reunificació de les dues alemanyes es feia oficial. L’1 de gener del 1991 comença a funcionar el nou comitè olímpic alemany i aquell mateix mes un únic equip alemany participa en els campionats del món de natació que es disputen a Perth (Austràlia). Les 37 medalles que els equips de la República Democràtica Alemanya (RDA) i la República Federal Alemanya (RFA) havien guanyat en l’anterior mundial, Madrid 86, es redueixen a 16. El món té la primera prova que l’Alemanya unida serà una gran potència esportiva, però no la superpotència que es pensava quan els berlinesos van començar a enderrocar el mur. Perth va ser la primera constatació que, de vegades, la suma resta.
El novembre del 1989, quan començava a veure’s clar que el futur passava per una Alemanya unida i Joan Antoni Samaranch deia que el Comitè Olímpic Internacional (COI) acceptaria una Alemanya unida a Barcelona 92, va ser habitual veure a la premsa titulars que deien: «El gegant que ve», «Una única Alemanya arrasaria a Barcelona 92». Previsions optimistes que ni es van complir en els jocs catalans ni en els anys i les competicions que els van seguir. Amb la reunificació, l’esport va passar a un segon terme a la societat alemanya. A l’est va quedar quasi totalment destruït. En perdre la tutela de l’estat, que mantenia els esportistes a canvi de l’ús propagandístic que feia dels seus èxits, els atletes van haver de començar a pensar en el seu futur. Tampoc no hi havia diners i mil entrenadors de natació i 500 d’atletisme van perdre la feina. L’RDA va destinar l’equivalent a 25.000 milions de pessetes a l’esport l’any 1989 -l’Estat espanyol, aquell any, n’hi va destinar uns 10.000. A l’oest tampoc no estava la cosa per destinar recursos a l’esport, que havia deixat de ser un element important de la Guerra Freda. Les medalles havien perdut valor.
Dopatge
La desaparició de l’RDA va revelar que el dopatge era el principal, no l’únic, element que havia fet que un petit país de 17 milions d’habitants es convertís en la tercera potència mundial. Quan es van anar descobrint els arxius, es va confirmar que el dopatge sistemàtic dels esportistes havia estat una operació d’estat. Els nord-americans han reclamat les medalles que les nedadores alemanyes van guanyar durant dues dècades. El COI s’hi ha negat i ha contraatacat revelant que els Estats Units van enviar a Seül 88 esportistes que havien donat positiu. Algú es podria preguntar com s’ho va fer la nord-americana Florence Griffith per batre el 1988 tots els rècords que havien fet les dopades de l’RDA.
Alemanya va acabar cinquena en el medaller de Seül amb uns resultats semblants als que l’RFA va obtenir a Los Angeles 84, on la URSS i l’RDA no van participar. La natació és l’esport que dóna un millor exemple de la davallada alemanya. Les nedadores de l’RDA van guanyar el 79 per cent de les medalles d’or -172 de 218- en tots els campionats internacionals en què van participar entre el 1973 i el 1989. Des del 1991, en canvi, les alemanyes han guanyat una medalla d’or en els jocs olímpics, tres en els mundials i només han mantingut el tipus en els europeus, amb 32 títols, encara que en la darrera edició no en van guanyar cap. A Sydney van tocar fons amb una única medalla de bronze en els relleus.
En atletisme, Alemanya va ser vuitena en el medaller de Sydney, baixava així del tercer lloc que havia ocupat en quasi tots els campionats a l’aire lliure des del 1991, però ja no ha repetit el domini de l’RDA als anys 70 i 80. De les cinc medalles que Alemanya va guanyar a Sydney, tres les van guanyar atletes que ja havien destacat amb la samarreta blava de l’RDA, com Heike Drechsler, campiona del món de salt de llargada el 1983, amb 18 anys. La nova Alemanya manté el nivell a Europa, però baixa molt en les competicions de caire mundial.
El piragüisme i el rem són els esports que completaven la superèlit de la RDA. En els dos casos l’Alemanya unida ha baixat el nivell però es manté en el grup capdavanter. En piragüisme la primera potència és ara Hongria, però Alemanya va sumar onze medalles en el darrer mundial i set a Sydney. Birgit Fischer, que va guanyar quatre títols olímpics i 20 de mundials per a l’RDA i en suma quatre d’olímpics i vuit de mundials per a Alemanya, és un cas excepcional de longevitat i, diuen, una prova que el dopatge no va afectar tothom, ja que els experts acostumen a dir que una de les conseqüències del dopatge és que no permet una llarga vida esportiva. L’RDA va guanyar 34 dels 35 títols mundials femenins que es van disputar entre 1973 i 1990. Ara ja no és igual, però des del 1991 Alemanya ha guanyat 13 titols olímpics i 38 de mundials en piragüisme. En rem no s’han repetit els 12 títols del mundial del 1977 o els 11 dels jocs del 1980, i encara que el nivell ha baixat respecte de la primera aparició de l’Alemanya unida -set títols en el mundial del 1991-, els remers alemanys han dominat totes les grans competicions de la darrera dècada excepte a Atlanta i Sydney. L’Alemanya unida suma vuit títols olímpics i 30 de mundials. L’equip femení de l’RDA va pujar al podi en 17 de les 18 proves que es van disputar en els jocs olímpics entre 1976 i 1988, amb un total de 13 títols. Tots aquests esports, juntament amb el ciclisme en pista, la gimnàstica, l’esgrima, el tir i la boxa, eren aquells en els quals alguna de les dues alemanyes va destacar quan competien separades.
I el present? Ja s’ha dit que les 57 medalles de Sydney -14 d’or- són el pitjor resultat en molt de temps, però tot i ser dolent van situar Alemanya en el cinquè lloc del medaller, darrere dels Estats Units, Rússia, la Xina i Austràlia. Si traiem Austràlia, que jugava a casa i difícilment repetirà a Atenes aquests resultats, tenim les quatre potències esportives mundials. Un element que fa qualificar de potència un país, és la diversitat d’esports d’on arriben els triomfs. A Sydney, Alemanya va pujar al podi en 18 dels 28 esports del programa, la mateixa quantitat que els Estats Units i Austràlia, i un més que Rússia. A Atlanta, Alemanya va guanyar medalles en 16 esports diferents, la mateixa xifra que a Barcelona. A Seül, l’RDA ho va fer en 13 esports i l’RFA, en 14. Entre totes dues van guanyar medalles en 17 esports. Per tant, les xifres es mantenen i els esports en què es puja al podi, amb petites variacions, també.
En els campionats del món dels 28 esports que formen el programa olímpic d’estiu que es van fer entre el 1998 i el 2000 els alemanys van guanyar alguna medalla en 16 disciplines, encara que només van ser els millors en els de ciclisme en pista i hípica. En els esports d’equip olímpics Alemanya no té actualment cap títol mundial en el seu poder. Des de la reunificació, Alemanya només ha guanyat un títol mundial per equips. Va ser el d’handbol femení el 1993. També va guanyar la copa Davis de tennis el mateix any i la copa federació del 1992. A nivell europeu, Alemanya va guanyar el títol de futbol masculí del 1996 i els femenins del 1991, 1995 i 1997, els d’hoquei sobre herba masculins del 1991, el 1995 i el 1999, i el de bàsquet masculí del 1993. Els equips de club alemanys han guanyat 51 títols europeus de clubs en set esports diferents des del 1991. Per no parlar dels triomfs de Michael Schumacher, Steffi Graf o Boris Becker. En els diferents campionats del món d’esports d’hivern disputats entre els anys 1999 i 2000, els alemanys van pujar al podi en sis de les 13 disciplines olímpiques, i van ser els millors en salts d’esquí, patinatge de velocitat sobre gel, bobsleig i luge. Tot plegat, unes xifres que més d’un les voldria per al seu país i que, de fet, són les d’una de les quatre primeres potèncials mundials i una de les dues europees, però és clar, el problema és que quan va caure el mur les expectatives eren molt més elevades.
Una història olímpica turbulenta
Els esportistes alemanys, formant part d’equips amb noms diferents, han estat presents en 21 de les 24 edicions dels jocs olímpics d’estiu que s’han celebrat des del 1896 i en 17 de les 18 dels jocs d’hivern que es van començar a disputar el 1924. La turbulenta història d’Alemanya durant la primera meitat del segle XX va marcar la seva trajectòria olímpica i li va impedir participar en tres edicions dels jocs: els del 1920 a Anvers, els del 1924 a París i els del 1948 a Londres, quan els països vencedors de la Primera i la Segona Guerra Mundial, respectivament, no van acceptar Alemanya en les competicions.
Entre 1896 i 1936 els esportistes alemanys van participar en un equip únic, i van assolir el seu major èxit en els jocs que Hitler va presidir a Berlín el 1936. Després de la Segona Guerra Mundial, i tot i la divisió d’Alemanya en dos estats: la República Federal a l’oest i la República Democràtica a l’est, els esportistes alemanys encara van formar part d’un equip únic en els jocs del 1952, el 1956, el 1960 i el 1964, tot i que en altres esports i campionats competien per separat. Els Jocs de Mèxic, l’any 1968, van veure desfilar per primer cop dos equips alemanys diferents. També per primer cop es va veure com els colors blaus de la Deutsche Demokratische Republik superaven el blanc i vermell de la Bundes Republik Deutschland. A Mèxic, els orientals van guanyar una medalla menys que els occidentals -25 a 26-, però quatre més d’or -9 a 5- i van acabar en el cinquè lloc del medaller, mentre que els seus cosins eren vuitens.
El 1972, els jocs olímpics es van disputar a Munic i els dos estats alemanys es van preparar de valent. Van ser els jocs de la matança terrorista de Setembre Negre i els dos equips alemanys van aconseguir els millors resultats de la seva història. L’RDA, però, va tornar a estar per davant de l’RFA, i amb un
avantatge considerable. El petit estat comunista de l’altra banda del teló de ferro ja era la tercera potència de l’esport mundial, darrere de la Unió Soviètica i els Estats Units. Tots dos equips van aconseguir el seu millor resultat en els jocs del boicot. Els orientals, a Moscou, on van sumar 47 medalles d’or i un total de 126 medalles. Els occidentals, a Los Angeles, amb 17 ors i 59 medalles. El comiat, que llavors no se sabia que era tal, va arribar a Seül 88 i va tornar els equips al nivell de Montreal 76.
Barcelona 92 va ser el debut de l’Alemanya reunificada, que hi va obtenir uns resultats que no van ser la suma aritmètica dels dos anteriors equips però, amb 33 medalles d’or i un total de 82 medalles, la van situar en el tercer graó del rànquing. L’embranzida de la unió dels millors esportistes de les dues bandes del mur va mantenir els resultats, que no es van repetir ni a Atlanta, ni a Sydney, ja amb una gran majoria d’esportistes veterans, especialment de l’est, retirats.
Als jocs d’hivern, en canvi, Alemanya ha estat al capdavant del medaller en els tres jocs disputats des de la unificació i els millors resultats els va obtenir justament en els darrers que s’han disputat, Nagano 98.
 (Article publicat a Presència el 25 de febrer del 2001)