Papers d'esports

Els candidats a succeir Joan Antoni Samaranch no podran defensar el seu programa públicament, ni fer publicitat, ni criticar els rivals, ni fer pactes entre ells, i els votants no podran anunciar la seva intenció de vot. Els candidats no podran defensar públicament el seu programa en actes públics, tampoc no podran utilitzar la premsa per fer campanya, encara que sí que podran concedir entrevistes. Tampoc no es podran fer reunions entre els votants i els candidats, i s’aconsella a aquests que redueixin al mínim possible la quantitat de viatges que facin durant la campanya. Els candidats també tenen prohibit contractar publicitat, acceptar assistència material i financera i criticar els seus rivals. Els aspirants tampoc no poden fer pactes entre ells, i només podran exposar els seus plans en documents confidencials dirigits de manera individual als votants. Aquests també tenen limitacions i, com que el vot és secret, tenen prohibit anunciar de qualsevol manera la seva intenció de vot i convidar a votar per un o altre candidat. A més, els votants que siguin de la mateixa nacionalitat que algun dels candidats no podran exercir el seu dret a vot.
Totes aquestes normes, que poden ser qualificades de moltes maneres menys de democràtiques, regiran l’elecció del president d’una de les majors organitzacions mundials en aquest inici de segle: el Comitè Olímpic Internacional (COI). Sí, senyors, totes aquelles normes i potser alguna més que queda al calaix seran les que regiran les eleccions que determinaran el succesor de Joan Antoni Samaranch el proper 16 de juliol a Moscou. De fet, què més es podia esperar d’unes votacions en les quals es barrejen elements tant plens d’història democràtica com Samaranch, el COI i Moscou? I a sobre ens diuen que aquestes normes les han fet per tal que el procés electoral «sigui ètic, just i digne» i que és un pas més en la democratització que ha patit el COI en els darrers anys, per mitjà, és clar, de Samaranch. Una democratització que no es pot negar si mirem el punt de partida, però que és curta si tenim present el temps que s’ha trigat, i a més forçats per les circumstàncies, i els paràmetres en què es mou el món actual. Perquè Samaranch és el primer responsable d’aquestes normes, que han estat dictades per la comissió d’ètica del COI. L’article 26.1.7 de la Carta Olímpica diu que el president del COI estableix els reglaments de totes les eleccions. Al final hem descobert quina era la veritable democràcia de Samaranch, aquella que no li van deixar fer quan era president de la Diputació de Barcelona i es va intentar treure de la màniga aquell Consell General de Catalunya postfranquista que havia d’ocupar el lloc de la Generalitat. Al final el demòcrata Samaranch ens ha mostrat que no va perdre el temps mentre va ser Procurador en Cortes, Delegado Nacional de Deportes i tants i tants càrrecs franquistes que va ocupar abans de la seva ascensió als altars de l’olimpisme, en què la democràcia és una de les poques coses que no van copiar de l’antiga Grècia.
Una nord-americana (Anita de Frantz), un canadenc (Dick Pound), un belga (Jacques Rogge), un sudcoreà (Un Yong Kim) i un hongarès (Pal Schmitt) són els aspirants a succeir a Joan Antoni Samaranch. Per a 107 dels 123 membres que té actualment el COI, aquestes seran les seves primeres eleccions a la presidència, ja que no es fan des del 1980, quan en el Moscou soviètic es va triar l’ambaixador espanyol Joan Antoni Samaranch.
Quinze d’aquests 123 membres tampoc no votaran, 14 -cinc canadencs, quatre nord-americans, dos hongaresos, dos belgues i un coreà- perquè comparteixen nacionalitat amb algun dels cinc candidats, i un altre perquè això de no votar és un costum que va agafar de jove i que no ha volgut trencar ja de gran: Samaranch. Aquesta limitació és de la darrera dècada. Quan el 1986 es va votar Barcelona com a seu dels Jocs no existia. Ara, en canvi, els membres del COI s’han d’abstenir en les votacions que afectin a ciutats o càrrecs del seu país. Una bona mostra de confiança en el sentit del deure i de l’equanimitat dels seus propis membres.
Algú dirà que el COI, un organisme independent que es regeix per les seves pròpies normes, té dret a fer les seves votacions i a muntar la seva estructura interna com li doni la gana. I tant que sí. En tot cas, però, que s’inventin paraules o conceptes per definir els seus actes o processos, que no utilitzin les que, com democràcia, tenen un ús i un sentit molt diferent al que en fan dintre del COI. Perquè, és clar, també es podria qüestionar com es trien els membres del COI, perquè hi són els que hi són i no uns altres, perquè n’hi ha que tenen els drets vitalicis que tenen, perquè es canvien les normes segons els convé. Hi ha tantes preguntes… Però totes aquestes preguntes ja formen part d’una altra història.
(Article publicat a El Punt el 24 d’abril del 2001)