Papers d'esports

Quan arriba l’hora dels comiats tots tendim a ser generosos amb qui marxa i destaquem les virtuts i mirem d’oblidar els defectes. Deu ser cosa de la natularesa humana. Joan Antoni Samaranch ha deixat la presidència del COI entre tantes lloances que sembla un acte contra natura aixecar alguna veu crítica. I Samaranch també mereix crítiques. Ningú no és perfecte.
En l’hora del comiat es podria parlar de la mercantilització de l’esperit olímpic, de la corrupció, de l’amiguisme, de la tibiesa contra el dopatge… Com a català, però, m’interessa molt més destacar que Samaranch ja ha passat a la història com l’home que va tallar les aspiracions olímpiques del seu país, Catalunya. Perquè encara que sembla que ho hem oblidat, el COI va aprovar el 1996, just abans dels Jocs d’Atlanta, una modificació de la Carta Olímpica que impedeix que Catalunya i altres nacions sense estat puguin participar algun dia en els Jocs Olímpics. On deia que l’expressió país es referia a «tot país, estat, territori o part de territori que el COI consideri, a la seva absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic nacional que ha reconegut», ara diu que país significa «un estat independent reconegut per la comunitat internacional». I si això ho va aprovar el COI i tot el que ha fet el COI en aquests 21 anys ha estat gràcies a Samaranch, és a ell a qui els catalans hem d’agrair quedar fora dels Jocs. La universalització dels Jocs, un dels grans èxits de Samaranch s’ha acabat a les portes de Catalunya. Evidentment que aquest és un dels altres fets positius que a Espanya es destaquen del llegat de Samaranch. El que no s’entén de cap manera és que la UFEC i les federacions catalanes busquin el reconeixement internacional de l’esport català per una banda i per l’altra homenatgin l’home que ha tallat una d’aquestes vies, la presència de Catalunya en els Jocs Olímpics.
(Article publicat a El Punt el 17 de juliol del 2001)