Papers d'esports

Hi ha gent que quan et pregunta a què et dediques i li dius que ets periodista, fa cara de sorpresa; una cara que es transforma en quelcom difícil de definir quan al darrere hi afegeixes que ets periodista esportiu. Hi ha gent per a la qual la professió de periodista té molt poca consideració, i la de periodista esportiu encara menys. Com si fóssim els pàries de la professió, els que ho exagerem tot, els que no tenim cap tipus de vergonya a dir un dia blanc i l’altre negre, els que barregem la informació i l’opinió sense cap tipus d’escrúpol, els que no sabem escriure… Es diuen tantes coses dels periodistes esportius!
Però malgrat el que es digui, i no es pot negar que hi ha coses que són veritat, ser periodista esportiu és apassionant. Ho és estant assegut en una taula al davant d’un ordinador rebent informacions d’arreu del món i encara més vivint els esdeveniments en directe allà on es produeixen. Hi ha gent que diu que la informació esportiva és repetitiva, que cada setmana és igual a l’anterior. Pels seus ulls potser. Per als que ens dediquem a això, cada partit, cada cursa ciclista o atlètica, cada ral•li, cada cosa té el seu encant particular. L’encant de la prova en si mateixa, dels seus protagonistes, de la gent que la presencia. La sorpresa és una constant en l’esport. Sempre guanyen els mateixos, diuen els detractors. Torno a donar-los una part de raó, però és que els que diuen això segurament que només pensen en el futbol, i més concretament en el Barça i el Madrid. Hi ha més esports, més esportistes. Sergei Bubka ho va guanyar tot durant més d’una dècada, però qui el coneixia quan va ser campió del món l’any 1983? I Indurain, algú hauria dit abans del Tour del 1991 que guanyaria cinc cops seguits la cursa francesa? Si encertar el que ha de passar en el món de l’esport és tan fàcil, com és que hi ha tan poca gent que es fa milionària amb les travesses?
Són temps difícils, aquests, per als periodistes esportius. Ho tenim molt més complicat que els nostres antecessors. Ara ja ni tan sols podem dispositar
tota la nostra confiança en un esportista. Ara ja no és fan mites sense data de caducitat com abans perquè qualsevol dia et pots trobar que ha donat positiu en un control antidopatge. No és que els esportistes d’abans no es prenguessin res. És que abans no hi havia controls. Res a dir. Eren altres normes i altres temps. Uns temps en els quals no hi havia tant d’esport a la televisió i els periodistes eren uns privilegiats que explicaven als seus lectors el que ells havien vist. Ara els aficionats veuen per televisió pràcticament el mateix que els periodistes en directe i això ha fet augmentar el seu nivell d’exigència respecte als professionals. Els aficionats d’ara sabem molt més que els d’abans i ens posen la feina cada dia més difícil. I quan ens equivoquem, que ens equivoquem, ens ho fan saber, ràpid com no s’havia fet mai, a través del correu electrònic.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 de gener del 2002)