Papers d'esports

Jaca serà finalment la ciutat espanyola que lluitarà per aconseguir l’organització dels Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2010 després de guanyar ahir la candidatura de Granada en la votació que es va fer al Comitè Olímpic Espanyol (COE). Serà el tercer cop que ho intenti ja que va fracassar el 1998 i el 2002. I per què es va haver de fer una votació? Doncs perquè les normes del Comitè Olímpic Internacional (COI) indiquen que només hi pot haver una candidatura per cadascun dels seus membres. És el mateix que passa amb la baralla entre Madrid i Sevilla per als Jocs d’estiu del 2012. Si les dues ciutats es mantenen fermes en les seves intencions de ser seu olímpica, arribarà un dia que els membres del COE es trobaran en la mateixa situació que ahir: hauran de votar per eliminar una de les dues candidates de la cursa olímpica.
Aquesta norma del COI, una mica anacrònica com moltes de les seves normes, pretén ajudar que augmenti el ventall de ciutats candidates a organitzar els Jocs, però acaba provocant que els candidats no acabin sent els millors possibles. La primera selecció no és per la qualitat de la candidatura, sinó per la seva procedència geogràfica. Per entendre’ns. No seria millor que, per a uns Jocs d’Hivern hi poguessin haver un parell de candidatures dels Alps francesos, un parell dels italians, un parell de ciutats de Suïssa, Alemanya, Àustria, Suècia, els Estats Units o el Canadà? Doncs no, segons les normes, si es presenta Salt Lake City no ho pot fer Lake Placid, perquè totes dues ciutats són del mateix país, però sí que podria presentar la seva candidatura -és una hipòtesi; ningú amb dos dits de front ho faria-, Rio de Janeiro. Sempre que no es presentés també Sao Paulo, és clar; llavors el Comitè Olímpic del Brasil hauria de triar.
Al capdavall, però, els jocs olímpics, d’hivern o d’estiu, s’acaben fent sempre allà mateix: als països del Primer Món amb alguna excepció que confirma la regla. Com els que es van concedir a la Xina, els segons Jocs d’estiu que es faran a Àsia després dels de Tòquio del 1964. Àfrica i Amèrica del Sud continuen esperant. I hauran d’esperar encara una mica perquè el mateix èxit dels jocs fa cada cop més inviable que una ciutat d’un país del Tercer Món els pugui organitzar. No fa gaire que el nou president del COI, Jacques Rogge, va dir que calia frenar el gegantisme dels Jocs, que han arribat a unes dimensions que fins i tot les grans ciutats acaben patint-ne les conseqüències. No han estat ni una ni dues les macroinstal•lacions esportives que s’han hagut d’enderrocar un cop fets alguns jocs perquè no tenien cap utilitat. A Barcelona, l’Estadi Olímpic no anirà pas a terra, però els seus gestors han de demostrar constantment a la gent que s’hi fan coses i que la instal·lació no és només un piló de ciment que recorda que un dia s’hi van fer uns jocs olímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 24 de gener del 2002)