Papers d'esports

És realment important que les seleccions esportives catalanes puguin disputar partits amistosos, ni que sigui un cop l’any? Sí. Hi ha coses més importants en el país -Catalunya- que mereixen més l’atenció dels poders públics que no pas que els esportistes catalans canviïn, ni que sigui un cop l’any, les dues barres per les quatre de la senyera? Sí.
Aquesta és la trampa en la qual ens intenten fer caure els que ja tenen les seves seleccions -les espanyoles, és clar- cada cop que es reivindica el dret a tenir seleccions pròpies. És que no us sentiu representats pels combinats espanyols en els campionats? Doncs no. No m’hi sento representat, encara que hi hagi esportistes catalans en elles, justament perquè l’existència d’aquestes seleccions el que fa és negar que hi hagi també les del meu país, Catalunya.
I no parlo només de futbol, que de vegades sembla que sigui l’única selecció catalana que existeixi i interessi. Parlo de tots els esports. Del dret de l’esport català a tenir el seu lloc en el context internacional. Parlo de drets. D’uns drets que ens neguen dia sí i dia també des dels poders establerts, ja siguin polítics o esportius. Ara ens diuen que les seleccions de futbol -demà serà en els altres esports, només han de limitar-se a copiar la norma- tan sols podran jugar un cop l’any. Ho deuen haver aprovat perquè a les seleccions de Castella-la Manxa, Cantàbria, Andalusia o Melilla els ha entrat la fal•lera de fer partits. Deu ser per això. Res a veure amb les aspiracions de Catalunya i del País Basc per iniciar un camí que porti al reconeixement de les seves seleccions en l’àmbit internacionali a la seva participació en les competicions oficials.
És l’inici de la LOAPA esportiva. Tots iguals i així ningú se surt del ramat. El patriotisme constitucional traslladat al peu de la lletra al món de l’esport. Si ens diuen que ja no hi ha més competències a traspassar i volen que en tornem algunes, què no ens han de dir en el món de l’esport! Aquí no hi ha un text escrit que hem de seguir com algú segueix la Constitució del 1978, la Bíblia o l’Alcorà. Aquí el nostre text sagrat són José Antonio Camacho, Javier Imbroda, César Argilés i els esportistes que, vestits de vermell, rememoren en els terrenys esportius de tot el món les conquestes dels llegendaris guerrers espanyols de quan a l’Imperi no s’hi posava mai el sol. Perquè aquest és ara el camp de batalla, on es vol demostrar qui és el millor.
A les competicions hi ha banderes, himnes i es recompten les medalles igual que s’homenatja els caiguts i es recompten les baixes en les guerres. I els catalans no hi som. De fet, sí que hi som, però ho fem com els mercenaris que participaven en les batalles de segles enrere, sota bandera d’un altre país que és el que té el poder. Nosaltres, però, no podem triar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de gener del 2002)