Papers d'esports

Diuen que l’esport és, en primer lloc, una lluita de cada atleta contra ell mateix i, en segon, contra els rivals. Faltaria un tercer concepte, la lluita, en algunes especialitats, contra algú que, un cop l’esportista ha acabat la seva actuació, li diu si ho ha fet bé o no. Són aquells esports en els quals no mana el cronòmetre, la cinta mètrica o els punts o gols que es fan. Evidentment que en el futbol, el bàsquet, l’atletisme o la natació també hi ha uns jutges i àrbitres que poden anul·lar gols o cistelles o desqualificar atletes o nedadors però, per regla general, l’esportista, quan acaba de competir, sap si ha guanyat o ha perdut. Cosa que no passa en el patinatge artístic, en el surf de neu o en l’esquí artístic, per parlar només d’esports que estem veient aquests dies a Salt Lake City.
S’han fixat en les expressions dels patinadors quan, asseguts al costat dels seus entrenadors, esperen, mentre intenten recuperar el ritme de la respiració, que els jutges els diguin si ho han fet bé o no? La imatge de la parella italiana, tercera en la final de dansa, era patètica. Ella plorava com una magdalena i ell, que era el que havia caigut, saludava i mig reia per no plorar. No és precisament aquesta una imatge saludable de l’esport. Ha de ser un patiment absolutament insuportable, que ha de disparar l’adrenalina encara més que mentre estan participant. I a sobre, quan surten les puntuacions, l’expressió de les cares no pot amagar si hi estan d’acord o no. Ja s’ha vist a Salt Lake City en les proves de patinatge artístic. Hi ha hagut més discussions que quan l’àrbitre de torn va anul•lar el gol de Rivaldo al Bernabeu.
I com es pot solucionar, tot això? No ho sé pas. Si el primer mundial de patinatge artístic es va fer el 1896 i encara ara han d’estar modificant els sistemes de puntuació, deu ser que la cosa no és tan fàcil. O que les discussions i les baralles també formen part d’aquest esport.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de febrer del 2002)